“Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva
veu i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi.” (Ap 3,20) … No ho sents? El móvil t’està sonant! (será el whatsapp? És un sms? Algú et truca?)
El lema d’aquestes
sisenes jornades de formació pastoral de la FECC, la citació del llibre de l’Ap,
ens ve com anell al dit per aquesta xerrada perquè ens parla de comunicació, de
trobada, i d’un diàleg que s’esdevé d’igual a igual: ja que el convidat apunta “Soparé
amb ell, i ell amb mi”. La intenció d’aquesta estona és continuar en el clima de pregària en que hem començat però estenent-la a la nostra realitat: som
educadors cristians i vivim en l’era de la informació. Podem viure aquests
dos factors, l’evangelització i l’era digital, de forma esquizofrènica,
separada - molt propi de la postmodernitat fragmentada en la que ens movem - ,
però al llarg d’aquesta reflexió intentarem cercar ponts que ens facilitin entendre’ns de forma integrada perquè,
com veurem, només podem comunicar
(arribar a ser significatius en l’oient, l’alumne) des del testimoniatge, a
saber, dir-nos en el que diem, i això implica una certa unitat de la persona.
Primera part: Tecnologia digital i educació en la fe.
1. Tecnologia i identitat.
Comencem
situant-nos davant la porta i, si em
permeteu un incursió arquitectònica per defecte professional, recordem què és
una porta. Etimològicament “porta” comparteix el mateix origen que el verb
“portar”, i és que, bàsicament, la porta és un “lapsus” en el traçat dels
límits de la muralla d’una ciutat, quan s’aixeca l’arada i “es porta” fins al
següent punt, on es torna a clavar i es continua amb el traçat. Un porta és
aixecar la mà del paper, és l’espai en blanc que deixem en la nostra
escriptura, en el nostre rastre vital, entre el traç de la identitat i allò
forani o estrany. En d’altres paraules, la
porta és l’espai de la profanitat mentre que els murs són espai sagrat,
l’espai que delimitem per desenvolupar la nostra vida. En clau educativa, la porta és allò que delimita si un alumne està
a classe - és a dir, si està dins del terreny de joc - o el fem fora. En clau pastoral, situar-nos davant la
porta implica un estar atents a allò que s’esdevé en el món amb la seva
profanitat, estar disposat al trànsit, la comunicació i el “mercadeig” per
anunciar-hi una bona nova. En clau
digital, estar a la porta és trobar-nos davant d’un password, d’una clau
d’accés a una xarxa de relacions, però també és estar pendent de les trucades,
els missatges i els correus electrònics. Estar a la porta implica un restar a
l’espera de la comunicació. En tot cas, estar
a la porta sempre implica una actitud d’espera i vigilància, un “estar a
l’aguait” del que s’esdevé més enllà del nostre espai tancat de la
quotidianitat, habitar en els límits. Aquesta actitud d’atenció enllaça tant la nostra tasca d’educadors com la
de creients, ja que, com molt bé apuntava en el seu moment la filòsofa Simone Weil: "La clau d'una concepció cristiana dels estudis és que l'oració
està feta d'atenció. L'oració és l'orientació cap a Déu de tota l'atenció que
l'ànima és capaç. La qualitat de l'oració està per a molts en la qualitat de la
atenció. La calidesa el cor no pot suplir "(Simone Weil. En espera de
Déu).
Com anem veient,
tant la porta com els nous dispositius de comunicació són un element tecnològic. La primera pertany
a l’àmbit de l’arquitectura, fins i tot en el disseny de la picaporta, mentre
que els altres són més complexos. La tecnologia ha anat esdevenint una mena d’institució total, - és a dir, que
marca la nostra manera de sentir, de pensar i de fer - en la qual, parafrasejant aquella cita
paulina, sembla que ens vivim, movem i som (Ac 17, 28). Formem part d’una
societat fortament marcada per la tecnologia i aquesta no pot restar al marge de l’anunci de l’Evangeli perquè, tot i que la
limita, és alhora condició de possibilitat per a trobar un suport per a la comunicació.
Convé treure’ns les pors davant el fet tecnològic i emmarcar-lo com allò que
és, una mediació més, com també ho
és el nostre cos. No hi ha paraula pronunciada sense l’articulació dels sons en
la nostra boca, ni paraula escrita sense un suport.
Fins a tal punt és
així, que la tecnologia, especialment les nostres relacions, s’han inserit en el
quotidià com una nova capa externa de la
nostra identitat.[1]
Si bé el nostre cos és capaç de comunicar d’una forma no verbal, o bé el vestit
que portem diu quelcom de nosaltres més enllà de respondre a una funcionalitat
de donar abric o protegir del sol, de forma anàloga, la nostra manera de
relacionar-nos telemàticament també està parlant de nosaltres. La nostra
presència a la xarxa o en una simple trucada no és neutra. Pensem, per exemple,
en portals com ara el facebook, twitter, linkedin o també en els blogs.
Què diem de nosaltres? Exterioritzem la nostra fe o aquesta resta amagada per
por del “què diran”, com si el pensament secular, que arracona la religió a
l’esfera privada, també es mantingués a la xarxa?.
2. El fet virtual complementa i
expandeix la realitat.
Entrats en aquest
punt, cal anotar també una certa connotació pejorativa sobre les relacions
telemàtiques que cal superar, especialment en els nostres àmbits pastorals.
Sovint associem el fet virtual a allò
irreal quan, de fet, allò virtual no
es contraposa a realitat sinó que la “expandeix” o complementa. Una
trucada, un missatge electrònic, un article penjat a un bloc, o una piulada al
twitter, no són elements irreals sinó una expansió de la nostra possibilitat
comunicativa. Si bé abans la realitat semblava limitada a la nostra actualitat,
és a dir, a les relacions presencials – dic que ens ho semblava perquè sí que
hi havia relacions a distància com ara una carta, i no per això posàvem en
dubte la seva realitat – ara aquesta s’ha vist complementada per una expansió
de la nostra corporeïtat en la identitat virtual, una corporeïtat mediada per
la tecnologia. Resumint, podem definir
la realitat com el sumatori del conjunt de dades que rebem a través de
l’actualitat i la virtualitat.
De la correcció
d’aquest prejudici se’n deriva un nou
mode de procedir per la pastoral, a saber: cal incidir en els dos àmbits de forma coordinada, tant en
l’actualitat com en la virtualitat. Ens semblarà evident, per exemple, que
si volem anunciar una activitat no n’hi ha prou en penjar un cartell a l’aula
sinó que cal enviar el cartell per correu electrònic als possibles destinataris
o bé penjar-lo en l’espai web corresponent. De la mateixa manera, també ens
hauria de semblar evident que actuant només de forma telemàtica no n’hi ha prou,
i que no podem deixar de imprimir i localitzar el cartell d’una forma física –
fins i tot fer una xerrada explicativa cara a cara davant el target objectiu - perquè, de la mateixa manera que podem trobar
escèptics del fet virtual, també cal evitar caure en l’extrem dels entusiastes
virtuals, que sembla que resolen tots els problemes amb la creació d’un espai
web. Deixarem de parlar de l’activitat perquè podem fer una piulada? O bé, deixarem de fer una piulada perquè n’hem parlat prèviament
de forma presencial? Ni una cosa ni l’altra sinó, més aviat, les dues.
Anant més enllà, en
la planificació i disseny de l’activitat pastoral, caldria cercar el màxim profit d’aquesta complexitat, de forma que l’actualitat i la virtualitat es
complementessin al llarg del seu recorregut, tant en la preparació i
anunci, com en la seva realització i posterior avaluació. Ja hem parlat del
cartell que anuncia una activitat, però també podríem parlar d’una activitat
que contingui tasques telemàtiques en el seu desenvolupament – com ara enviar
un sms dient “Al·leluia, Jesús ha
estat ressucitat” en la celebració d’una pasqua jove – o incorporar un
qüestionari d’avaluació amb un “google
docs” al final d’aquesta. Fins i tot, es pot mantenir encesa la flama de
l’activitat a través d’un lloc web, quan la presència i comunicació física
entre els participants ja no és possible però sí la relació virtual, com ara
penjar alguna fotografia, la cançó de la jornada[2]
o algun document recopilatori a la xarxa.
[1] Aquí podem visionar l’escenade la pel·lícula “Shrek” en la que el protagonista, l’ogre, s’autodefineix com
algú amb capes, a semblança d’una ceba.
.gif)
.jpg)
_-_5.jpg/360px-Esgl%C3%A9sia_de_Santa_Madrona_(Barcelona)_-_5.jpg)
Monestir de Valldonzella:
