Acompanyar l'efímer (Concurs d'idees per a l'Església de la Pietat de Vic)

Vaja!, no ens van donar cap premi ni menció pel treball que vàrem presentar per al concurs de idees per a la nau central de l'Església de la Pietat de Vic. Estic intrigat i encuriosit per veure quines han estat les propostes guanyadores d'entre els seixanta treballs (aprox.) que es van presentar al concurs i, quan puguem, suposo que la gent del despatx que hi vàrem participar muntarem una escapada a la seu del COAC d'Osona on estan exposats tots els treballs. Us deixo amb alguna imatge i l'escrit de la memòria del projecte. No estava tan malament, oi?

Segons el diccionari de l’IEC acompanyar és «fer costat». Des de la tradició més antiga de l’espiritualitat, l’acompanyament ha estat un element essencial en el camí de la pregària, de l’endinsament en el misteri de Déu, d’un mateix i dels altres. Acompanyar és, doncs, adaptar-se al ritme i procés de l’altre, restar atent i, fins i tot, calçar-se les sabates de l’altre per fer camí amb ell. La nostra proposta acompanya un espai d’activitats efímeres que, malgrat ser passatgeres, possibiliten el perdurable com el foc dinàmic de la bardissa ardent esdevé icona del Transcendent (Ex 3, 1-4)

L’actuació es situa als marges de l’espai central de la nau de l’església, ja sigui en contenidors dinàmics situats a les capelles laterals, en terra tècnic elevat que anivella l’espai d’actuació amb el presbiteri, o bé en fals sostre lleuger que es desplega a partir del receptacle multifuncional que soluciona el desnivell i rep als participants de les activitats. Aquests elements perimetrals responen diversament als requeriments espaials, acústics i lumínics de l’espai central, alhora que aquest sempre pot restar lliure i desocupat.

De la mateixa manera, l’actuació presentada també acompanya la persona en el coneixement de la temporalitat i del lloc proposant la reobertura de la porta de l’antiga església romànica com a mirador extern que es sustenta en la plataforma d’accés adaptat de la porta lateral, de les restes arqueològiques, convenientment il·luminades sota un terra vidriat esdevenint, així, una catifa històrica pel vestíbul, situat sota el cor actual. (Ex 3, 5)

Finalment, recolzem les possibilitats d’aquest espai habilitant els passadissos laterals superiors com a cel·les d’una hostatgeria urbana per als participants ocasionals que puguin requerir algunes activitats. Aquesta aposta compta amb l’espai del del cor actual com a espai privilegiat de relació dels acollits.

Gargots, pedagogia i records

Havia sortit a prendre alguna menja fora del despatx i així esbargir-me amb la contemplació dels guiris i d'altres autòctons pels entorns de la Plaça de St. Jaume. Vaig entrar a un libanés, aquell que està al costat de la Fundació Migra-Studium, amb els qui havia col·laborat i, oh, sorpresa!, tenien penjat el pòster sobre el diàleg interreligiós que els hi vaig fer. Em podia haver callat, però tenia ganes d’entaular conversació amb el simpàtic amo del local i li vaig desvetllar l’autoria del dibuix que tenia penjat al restaurant. Em resulta molt estrany parlar amb un desconegut sobre una obra “meva” mentre anava preparant el “falafel” amb destresa. Em satisfà que uns gargots puguin desvetllar simpaties, que presentin el món amb amabilitat, etc. També em resulta estrany el retrobar-me amb obres que resten en l’oblit de forma més o menys inesperada. No ho sé, però tot plegat m’ha fet recordar que ja fa temps que no estic dibuixant res “còmic - il·lustratiu” i això no pot ser. M’hauré de posar les piles i cercar més formació i feina.

Pren l'Oceà per senyera

Aquesta (ja vella) cançó dels Lax'n'Busto és un cant a la llibertat arrelada en la fermesa d'un mateix obert a l'Amor i al Transcendent (així ho veig jo, vaja). Aquí teniu el prega_rock i el vídeo abaix. Escolteu-la perquè té força.

Una revetlla diferent

I allà estàvem alguns dels sis usuaris i els dos voluntaris mirant una pel·lícula entre bafarades de fum del tabac que tots compartien solidariament i el xivarri de la gent que anava a celebrar la revetlla de St. Joan a la platja de la Barceloneta. Ha estat una revetlla diferent, sense alcohol, menjant coca de dubtosa procedència però, per sort, els ànims estaven calmats i hem pogut fer la festa en pau, sense picabaralles. No hem saltat damunt de fogueres, ni falta que fa, perquè tots plegats ja hem hagut d’apagar o saltar pels nostres focs interiors. Tampoc hem ballat, proutes tombarelles, caigudes i aixecades ja ha anat fent la vida per a molts dels usuaris nocturns d’aquest petit local en planta baixa. Malgrat el panorama, allà hem estat fent-nos companyonia uns i altres.

L’altre dia em preguntàven per què els cristians celebrem la nit de St Joan si deu tenir un origen pagà. Suposo que es deu associar la frase aquella de St Joan “Convé que jo minvi i que Ell (Jesús) creixi” a la nit més curta (que més ha minvat) per a que el Sol (Jesús) més resplandeixi. Que aquest sostre nocturn pugui ser cada cop més curt i així puguin reprendre les seves vides amb més força.

De déus a homes

(Fragment d’un llibre imprescindible per a tot arquitecte: “La casa a mida” de Jan Baca Pericot. - Edicions La Campana. Barcelona 1994. pag 15. - No hi ha fotografies ni cases de disseny però dissenya la professió des de l’experiència en clau humorística. És genial)

Alguns estudiants surten avui encara de l’escola amb la obsessió de revelar urgentment la pròpia genialitat, tot i saber, encara que no ho reconeguin, que no tenen un gran talent. I agafen el llapis no amb amor sinó amb desesperació.
No han descobert encara que, al marge d’estils i modes, la bona arquitectura és conseqüent amb la humilitat de l’aprenent. Que hi ha hagut molt bons professionals abans que ells i que en vindran molts esprés d’ells.
Per què sovint és tan llarg el camí que hem de fer passar de déus a homes? Si es pogués recòrrer més de pressa, no es farien tants disbarats ni tants actes de supèrbia. Si l’arquitectura no és humil (humil, que no inculta), quina mena d’homes l’habitaran? Quina mena d’homes l’hauran de sofrir?.

Per què "Amidaments estimatius"?

Des del mateix punt d'origen, cambio d'escala i poso l'escalímetre a "0" i, de pas, us comento el nou títol del bloc.

Amidar: prendre mides, acotar, cercar una dada objectiva.
Amidaments: Conjunt de mides. En el ram de la construcció és quelcom usual. Cal presentar amidaments al client, a l'ajuntament de torn per obtenir llicències d'obra, a l'industrial, etc.
Estimar: qui pot definir-ho?, suposo que per això mateix té l'acepció de "tantejar", fer "estimacions".

La Teologia no deixa de ser una estimació en el seu doble significat, doncs és el balbuceig d'un misteri d'amor objectivat (encarnat). Qui diu la teologia també ho podria dir de qualssevol altra cosa.

Per exemple, què és l'arquitectura? un gran conjunt d'amidaments i estimacions, una recerca objectiva (construïble, acotada en l'espai, el temps i els recurssos) que es concreta en infinitud de prostes i estimacions.

I és així que anem avançant, ballant entre mides i estimacions.

Amidaments estimatius

"Amidaments estimatius"... seria un bon nom pel bloc... per què no? i aquí el teniu. Encara he de fer força retocs i situar tot d'elements de l'antiga configuració però ja aniran apareixent. Espero que us agradi aquesta nova etapa!

Operació bikini? XL !!! (Els Pets)

S'atansa la operació bikini, com ja apuntava na Maria Escalas al post "Sirena o balena", i és la ocasió per escoltar la cançó "XL" del darrer treball dels de Constantí. Teniu el prega_rock aquí i el text que proposo de Zaqueu (que no era gras, però era baixet), aquí. Finalment he posat de text complementari un article d'en Quim Monzó que que Sinsa va recollir a La Vanguardia, no té pèrdua.

PFC: Simplificació de l’espai litúrgic

A mesura que vaig avançant en el projecte final de carrera (PFC) m’adono que m’he deixat endur per formalismes i simbolismes que no duien enlloc mentre que, quan m’he guiat per criteris més funcionals o merament arquitectònics, han desencallat molts dels problemes que tenia. Aquests dies estic gaudint molt perquè estic duent una sèrie de reformes que, després de tant de temps, apunten cap a la darrera etapa del procés: la simplificació.
Per exemple en l’àmbit litúrgic hi ha hagut una evolució notable. No sé si es veuran gaire les dues imatges que penjaré però ho explico. A dalt hi teniu la planta antiga: posava un baptisteri a l’entrada en forma octogonal cercant un nou centre en el llarg recorregut de la nau de l’església actual que no resolia el tema del baptisme i complicava l’espai sobremanera. La capella del santíssim conectava amb l’església creuant un vestíbul que conectava la plaça de l’església i el nou claustre del centre parroquial. Tota la nova actuació seguia una rígida geometria hexagonal que jo mateix m’havia autoimposat simulant les composicions orgàniques d’en Frank Lloyd Wright. Al passadís nord hi disposava un joc de plafons plegats apareguts “per la patilla”, purament per jugar amb la composició hexagonal i oferir un mural alllarg de la nau central, etc.

Ara (dibuix de dalt) tot ha quedat simplificat (i enriquit!). El baptisteri queda al presbiteri (té la seva lògica com participació en el sacerdoci comú dels creients, etc). El vestíbul que disposava entre la capella del santíssim i l’església queda de nou reformulat i ampliat en el seu lloc original (a més d’adaptar-lo a la normativa de circulació). La capella del santíssim s’encasta al creuer sud i enllaça amb el recorregut del nou claustre, deixant l’espai restant com a jardí contemplatiu sense hipotecar-lo a passos innecessaris. La geometria s’adapta a les directrius del solar, sense més complicacions. El passadís nord resta tot tancat com espai d’instal·lacions i magatzem del temple, creant un espai d’aïllament tèrmic i oferint una façana acústica a la nau central a part de facilitar el pas d’instal·lacions, etc.

Menjar, contemplar, treballar

Estaven allà, tots exposats, tots interessants, tots seductors darrera la vitrina de la Llibreria de La Central del Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona, vora la Plaça del Rei. Llibres d’urbanisme, de reflexió social, etc.

En altres temps m’hagués lamentat de no poder llegir-los mai, de la meva poca i cada vegada més conscient escassa cultura, però aquesta vegada no, aquesta vegada em va envair una gran alegria perquè, senzillament, tot allò existia, tot aquell tresor existia i, encara que no me’l pugui menjar, mereix la pena ser contemplat. Com la meva amiga Etty Hillesum, no puc devorar la saviesa, l’he d’anar fent meva mica en mica, treballar-la des de la gratuïtat de cada cosa apresa:

“Devorar els llibres, com he fet des de la més tendra infància, no és més que una mena de mandra. Deixo als altres la tasca d’expresar-se per mi. Cerco per totes bandes la confirmació d’alló que fermenta i actua en mí, però hauria d’intentar veure-ho clar amb les meves pròpies paraules. He de llençar per la borda molta mandra, però sobretot moltes inhibicions i incerteses, per a arribar a mí mateixa. I per arribar als altres a través de mí. Cal que tingui clar aquest punt i acceptar-me a mí mateixa. Tot en mí és tan pesat i jo voldria ser tan lleugera!... des de fa anys, no faig res més que emmagatzemar un gran dipòsit, però tot el que emmagatzemo un dia haurà de sortir a la llum; del contrari, tindré la impresió d’haver viscut per a no res, d’haver despullat la humanitat sense donar-li res a canvi. A vegades tinc la impresió de ser un paràsit; d’aquí aquests accessos de profunda depressió i de dubte en quant a la utilitat de la meva vida. Potser la missió que em correspon sigui explicar-me, tindre-me-les de veritat amb tot el que em fustiga, m’atormenta i m’exigeix desesperadament solució i formulació.” (4 agost 1941, p 75)

La darrera vinyeta

http://www.pregaria.cat/index.php?sec=vinyetes

Aquest és el darrer mail-post general als vinyetaires. Moltes adreçes ja han canviat, d'altres no n'he obtingut feed-back i, principalment, ara ja podreu anar trobant TOTES les vinyetes (dels tres cicles litúrgics) a la adreça de dalt (a mesura que les vagi penjant), al portal de recursos de pregària en català "pregaria.cat" . De moment no tinc previst modificar-les a curt termini. Potser d'aquí a un temps aniré posant-ne de noves perquè l'evangeli sempre dóna de sí, sempre es poden fer més lectures, més vinyetes... però "ara toca" fer un parèntesi.

El nou portal "pregària.cat" està molt bé. Ja veureu que us podeu descarregar la imatge (clicant sobre ella i guardant-la com qualssevol imatge d'internet) o podeu imprimir-vos el pòster en format pdf i a tamany dinA3 o dinA4. També incorpora un cercador de paraules que pot ajudar, juntament amb l'índex litúrgic, el text de l'evangeli, etc. Sé que era més còmode que us passés directament aquests materials setmana per setmana, però, després de 7 anys, això havia de canviar. També hi trobareu l'apartat de prega_rock que porto conjuntament amb l'Eusebi Fortuny i que alguns també havieu anat seguint. Si algú estigués interessat/da en participar en la secció del prega_rock que m'ho faci saber perquè seria interessant que fos un apartat més dinàmic i participatiu.

Per altra banda, tampoc les penjaré al meu bloc personal (aquest és el darrer post de la secció de "Vinyetes i propòsits 7manals", doncs). Crec que el lloc de les vinyetes és el portal de pregària i no pas el meu bloc. Fins ara ho he anat fent perquè tot plegat estava en situació "d'interinatge" com ja us vaig fer saber a principis de curs.

Moltes gràcies a tots i totes per tant de temps d'aguantar els enviaments setmanals. Espero que el nou portal faci MOOOOOLT de servei personal, familiar o a les pastorals parroquials o escolars respectives.

Si em voleu contractar com a il·lustrador ja sabeu on sóc i què puc oferir. Si bé les vinyetes sempre han estat fetes de franc (i les podeu fer servir sempre que volgueu gratis, això sí, citant la font) ara em plantejo poder rebre una mínima remuneració per aquest "hobbie" que s'ha anat professionalitzant amb els anys, com ja us deia fa un parell de posts.

att
eloi
pd: a qui li interessi, les tinc també TOTES traduïdes al castellà.
... "convé que Ell creixi i jo minvi" diu St Joan

Menys és més!!!!

Sí senyor!, en Mies Van der Rohe tenia raó, “menys és més”!. Per què tant programa parroquial faraònic? Per què edificar tant si el primer principi ecològic és no construir allò que no cal? Per què mantenir l’esquema teològic del trpartit liturgia-kerigma-diakonia quan no hi ha manera que quadri amb els esquemes funcionals més simples? Per què edificar volums de dues plantes si amb una em basta?...

Tot això m’ha dut a fer el “crac” definitiu del projecte final de carrera:
1_ tots els espais que dónen al claustre són pabellons en planta baixa. D’ús i climatització puntual. Estructura:mur (que dóna al nord o limita amb el carrer) de formigó sobre el que es recolzen les bigues de fusta laminada que descansen en una estructura de pilars metàl·lics que dóna ritme i unitat al claustre.
2_ El pabelló gran polivalent, segueix el mateix principi estructural: mur de formigó al nord amb armari corregut a l’interior (major aïllament tèrmic i acústic), bigues de fusta laminada i pilars metàl·lics a sud que suporten també el parament de projetecció solar a sud.
3_ Tots els altres usos més estàtics i perllongats en el temps, que necessiten un altre tipus de requeriment climàtic (com són la rectoria, la recepció, sala d’espera, despatxos, botiga de càritas, etc) es concentren en un edifici de dues plantes d’estructura de formigó i tancaments amb major inèrcia tèrmica. Només aquest edifici tindrà els passos climatitzats.
4_ Les articulacions entre els pabellons del calustre, l’edificació de dues plantes i l’església, també seguiex l’esquema estructural de pilars metàl·lics i fusta, facilitant una geometria més adaptable i on es produeixen els accessos, la recepció i la nova capella del santíssim.
Ja està!
Mans a la feina!(foto, una maqueta ja caducada)

De professió, il·lustrador

Sempre m’ha agradat dibuixar i, juntament amb el llegir i escriure, forma part de la meva manera de parlar i d’expressar-me amb més o menys fortuna. Amb el pas del temps, però, aquest afició ha anat avançant a partir d’encàrregs i serveis fins al punt que, pensant-ho bé, a part de l’expressió gràfica pròpia de l’arquitectura i del món tècnic, m’he decidit a exercir professionalment d’il·lustrador ni que sigui de manera molt parcial. De moment ja m’ha caigut a les mans l’encàrreg d’un logotip (aquí el teniu, una empresa de diagnosi clínica) i espero més encàrregs (si em voleu contractar ja sabeu on trobar-me), però una de les coses de les que estic més content és d’haver-me associat a l’APIC (Associació Professional d’Il·lustradors de Catalunya), cercar companys de professió -com en Fisicòmic, amb qui ja ens coneixíem de l’Hora3- gent amb qui compartir l’alegria i les penes de les tasques i la formació. Enceto aquesta vessant professional amb ganes i empenta, volent fer les coses ben fetes i amb ganes d’aprendre. On em portarà tot això? No ho sé però no hi vull renunciar. Podeu tafanejar alguna de les coses fetes a l'apartat de dibuixos, dissenys i gargots d'aquest bloc. Per servir-vos!

Un concurs modèlic, repensar la parròquia

Una parròquia ha convocat un concurs molt interessant: repensar la nau central i els espais annexos (capelles laterals, cor i presbiteri) com a espai polivalent que, alhora, permeti el seu ús litúrgic en qualssevol moment. Sembla la quadratura del cercle, però és possible perquè té la peculiaritat que l’espai pròpiament religiós d’us diari està “darrera” de l’altar i pot ser independent de la nau central.

Amb un parell de persones més del despatx hi vam anar a fer una visita que va resultar molt suggerent. Ells, els meus companys, pensaven en termes purament compositius, funcionals i arquitectònics, però també hi ha molta “teca” teològica al darrera. Com ja és àmpliament sabut, els primers “temples”, en tant que espais expressament destinats per al culte cristià, a occident van adoptar la forma basilical, que prové de l’arquitectura civil i era un espai polivalent d’ús ciutadà, com una plaça coberta, doncs no tenia la direccionalitat que després se li va donar amb l’absis en un extrem i l’entrada a l’altre. Estem fent el camí invers? Estem “paganitzant” el temple? Podria ser una interpretació. Jo prefereixo pensar que l’estem “inculturant”, afegint complexitat i revitalitzant un espai que pot donar molt més servei sense deixar de banda el seu ús i orígen litúrgic.

Anècdota: l’església en qüestió té uns passadissos laterals de difícil accés que són un museu de la vida parroquial, un mostrari de imatges religioses, bancs i, com no, les restes del que deuria ser un esplai o les seves activitats: una palangana amb una xeringa (típic de guerres d’aigua o d’altres activitats), les cartes i els daus! (la foto). És que... el món de l’educació en el lleure sempre deixa la seva petjada!. M’agradaria saber si són les restes d’un centre d’esplai ja extingit o encara viu, vés a saber.

Voluntaris per una nit... al mes

Acabo d’arribar de passar la nit en un local de la ciutat vella juntament amb quatre senyors “del carrer” i una altra voluntària. És massa d’hora per treure’n conclussions de res però val a dir que, de moment, ha estat una experiència molt maca. Ja fa molts anys, venia per aquests carrers per passar els diumenges al matí amb Sor Genoveva i els seus amics, no hi havia caigut fins que hem tancat els llums i m’he adormit en aquells records.

He passat d’aquella campanya de “voluntaris per una nit” de la que us vaig parlar (aquí i aquí) a ser voluntari per una nit “al mes”, que és la freqüència a la que aniré a dormir en aquest centre. Sé que no canviaré “el món” però necessito d’aquestes trobades per no perdre el fil de la meva vida. I ara... a visitar una obra! La vida “en construcció”!

Bon St Jordi!!!

(trobareu més a www.pregaria.cat)

Dolor&Còmic

Aprofitant que els socis de l'APIC (Associació Professional d'Il·lustradors de Catalunya) tenim entrada gratuïta, aquest matí m'he passat un moment pel Saló del Còmic de Barcelona. Freakies disfresstas, una exposició genial sobre "Bardín el superrealista" d'en Max, diversos cursos i cursets, molts estants, còmics a mansalva i, sobretot, una gentada de por. Sense ser-ne massa conscient, de pressa perquè m'esperven a Bellvitge, i com una mena d'obligació, he acabat comprant un parell de còmics: "Píldoras Azules" d'un tal Peeters i "María y yo" d'en Gallardo. Només m'interessava veure com expliquen les històries y fixar-me en el seu traç i forma de representació, però gran ha estat la sorpresa quan els he anat fullejant i he vist que els dos còmics tracten dolors personals, autobiogràfics, des del món del còmic. El primer, en Peeters, parla de la relació amb la seva parella seropositiva i el segon, en Gallardo, de la relació amb la seva filla autista. No podem dir que estiguem davant d'unes "Confessions" agustinianes en format de còmic però ben bé que s'hi atansa. Ha estat una sort poder trobar aquest parell de llibres perduts entre súperherois, són l'altra cara de la moneda del món del còmic.

Pride (Orgull), a quaranta anys de l'assassinat de Martin Luther King

Avui ja fan quaranta anys de l’assassinat de Martin Luther King, pastor protestant, lluitador per la pau i contra la discriminació racial als USA. Per això us deixo amb la cançó “Pride” (Orgull) que van fer el grup irlandès dels U2 en la seva memòria (teniu la lletra traduïda i el prega-rock aquí) i amb el famós discurs “I have a dream” (“Jo he somiat”).


“Jo he somiat, que els homes, un dia, s’aixecaran i comprendran d’una vegada que han estat fets per viure junts com a germans.
Jo he somiat aquest matí, que, un dia, cada negre d’aquest país, cada home de color de qualsevol lloc del món, serà jutjat per la seva vàlua personal i no pel color de la seva pell, i que tots els homes respectaran la dignitat de la persona humana.
Jo he somiat també, que, un dia, els ventres buits es podran omplir, que la fraternitat serà quelcom més que uns mots al final de la pregària, que serà el tema principal de l’ordre del dia dels governs.
Jo he somiat encara, que, un dia, la justícia brollarà com l’aigua i l’honradesa com el gran torrent.
Jo he somiat també avui, que en totes les altes esferes de l’Estat i en tots els municipis hi entraran els ciutadans elegits que ens faran justícia, estimaran la pietat i caminaran humilment pels camins de llur Déu.
Jo he somiat també, que, un dia, no hi haurà més guerra, que els homes, de les espases en faran relles i de les llances falçs, que les nacions no s’aixecaran més l’una contra l’altra i que deixaran de fer-se la guerra.
Jo he somiat també, que, un dia, jauran junts l’anyell i el lleó, que els homes podran descansar sota la parra i la figuera, i que ningú no tornarà a tenir mai més por.
Jo he somiat també avui, que s’alçaran les fondalades i s’abaixaran les muntanyes i els turons, i el terreny escabrós serà una vall, que Déu es deixarà veure, que tots els homes, aplegats, el veuran...
Jo he somiat també, que, gràcies a aquesta fe, vencerem les temptacions de desesper i encendrem una llum nova damunt de les tenebres del pessimisme.”Martin Luther King

Muralles de Barcelona

Bonica la fotografia, oi? Sí, és el que puc veure cada dia des de l’afortunat emplaçament del despatx; un espectacle que materialitza la temporalitat i la història de la ciutat en els diferents estrats de la seva muralla. Però alhora, mireu la fotografia d’abaix, també és el refugi i casa dels sense-llar. Muralla, lloc que marca un estar a dintre o estar a fora. Ara, però, hi ha altres muralles, tan invisibles que fins i tot ens fan cecs. (Estimat senyor del carrer, perdoni que hagi pres una fotografia de casa seva en la seva intimitat sense permís)

Espai de Silenci Ramon Llull

La recerca informativa sobre què és una parròquia i la seva concreció material en un projecte d’arquitectura va tenint els seus resultats. A partir de la demanda d’ajuda que vaig fer a la xarxa blocaire (aquí), des del Bisbat de Mallorca m’han fet arribar un llibre molt ben editat sobre el projecte i creació de l’Espai de Silenci Ramon Llull, un espai religiós interconfessional inserit en el campus de la Universitat de les Illes Balears. Una iniciativa que, malauradament, no ha aprofitat la nou centre universitari d’Esade a St. Cugat, tot i que podria haver-se inspirat en l’exemple de la Capella de St. Ignasi que Steven Holl va construir al Campus Universitari de la Companyia de Jesús a Seattle (foto de la dreta). A favor, i per contrarrestar la crítica, val a dir que la capella de Sant Francesc Xavier de l’escola de Casp-Sagrat Cor de Jesús va obtindre un premi FAD el 2006. Senyors: Val la pena re-pensar els nostres espais de celebració i pregària!

Tornant al projecte de Ramon Llull, aquest s’ofereix com una “casa”, com una ermita acollidora, formalment reconeixible per les seves dimensions domèstiques i pels sistemes constructius i materials propis de la cultura mediterrània. La planta (a l’esquerra) juga un vell joc que s’ofereix una i altra vegada a la humanitat: la quadratura del cercle. La composició és propera a Scarpa, Aldo Rossi i Mario Botta, els anomenats “neo-racionalistes” italians que es caracteritzen per l’ús de formes pures, la simetria, recuperació de la coberta a dues aigües com a símbol de llar, etc. En certa manera, la planta d’aquest projecte m’ha recordat a la “Casa a Stabio” d’en Mario Botta (a baix).

Resumint: Formes reconeixibles, inserció en el medi, una certa domesticitat, espai buit al mig... prenc nota i, sobretot, GRÀCIES PER HAVER-ME FET ARRIBAR AQUEST LLIBRE!!!