Meditacions pasquals des de l'arquitectura (3). Divendres Sant: Viacrucis endins.

Seguim amb les nostres meditacions pasquals acompanyats entorn la parròquia deCrist Esperança del Món  (Veure meditacions de Diumenge de Rams i Dijous Sant) i ens endinsem en el misteri de la creu que celebrem aquest Divendres Sant.

Llegim en la primera lectura: “Era menyspreat, rebuig entre els homes, home fet al dolor i acostumat a la malaltia. Semblant a aquells que ens repugna de mirar, el menyspreàvem i el teníem per no res.” Semblantment passa amb la visió externa d’aquest edifici. La seva aparent negror proporcionada per les xapes de crom, la seva hermeticitat, la seva insignificança volumètrica respecte l’entorn i la seva duresa no el fan amable ni significatiu. Com a únic ornament hi ha una creu blanca enlairada a la façana d’accés. Una creu que, com ja hem vist, es repeteix formalment des de la planta de coberta de l’edifici, que és la visió més comuna de l’església des dels gratacels de l’entorn. No deixa de ser significatiu que l’edifici estigui als peus del gratacels de les oficines de la ONU, com un nou “Ecce Homo” que recorda les víctimes del món i els justos sofrents de la història a aquells que tenen poder.

Tot i que l’arquitecte Heinz Tesar es refereix a aquest edifici com un vaixell amarrat al Danuvi - fet que queda confirmat per les obertures circulars que recorden als “ulls de bou” de les embarcacions o el clavetejat de les xapes en la pell externa de l’edifici, fent referència al mètode constructiu de Otto Wagner a l’Església del Sanatori de Steinhofde Viena. Imatge de la dreta - la seva aparença tel·lúrica recorda a un monument funerari, al davallament d’aquell que, com diem en el Credo, “Patí sota el poder Ponç Pilat, fou crucificat, mort i sepultat, i davallà als inferns”. Aquesta imatge queda reforçada quan un s’hi atansa i comprova que hi ha un lluernari perimetral arran de terra que voreja l’edifici en el seu encastament al turó circumdant i que dóna llum a la planta soterrada. (seguir llegint)

Meditacions pasquals des de l'arquitectura (2). Dijous Sant: Cita al cenacle.

Dijous Sant és el dia de la institució de l’eucaristia, una festa perpetua d’alliberament com recorda el llibre de l’Èxode i la carta dels Corintis. Aquesta festa va vinculada també a la vida com acte de lliurament, abaixament i servei total, tal com ens recorda l’evangeli joànic.

Centrem-nos avui en la distribució de l’espai interior de l’església de Crist Esperança del Món, que ja vàrem presentar l’altre dia aquí. La distribució de l’espai no dóna peu a dubtes: l’altar, tot i no estar ben bé al centre geomètric, si habita en la centralitat. Aquesta disposició segueix la llarga tradició de planta central encetada per Joahnes Van Acken que en la seva obra “Art eclesiàstic cristocèntric, projecte per la obra integral de l’art litúrgic”, del 1923, deia: “Cal que l’altar sigui el punt d’arrencada i el centre que doni estructura a la edificació i decoració de l’església. (...) Segons el criteri de l’Església, la celebració de la missa constitueix, en definitiva, el punt central i la culminació de tot el nostre pensament religiós i tota la nostra vida terrena”. D’aquesta manera l’església de Crist Esperança del món segueix l’estela de Dominikus Böhm a l’Església de Pau de Dones (Frankfurt 1926-27), del “Sternkirche” o el Temple Estelar (1922) deOtto Bartning o l’adaptació litúrgica de la Sala dels Cavallers al Castell de Rothenfels-am-Main (1928/29) de Rufolf Schwarz.

La centralitat de l’altar i dels elements del presbiteri ens porten a una re-escenificació del que celebrem avui: la focalització de la litúrgia en el seu mediador i, especialment, en una vida històrica que ens parla constantment del Banquet Celestial escatològic (recordem per exemple el Relat del Fill Pròdig o el convit del rei al banquet de bodes). En aquestes disposicions de planta central el “més enllà”, que es sol representar en la disposició lineal de l’assemblea orientada cap a l’absis, es fa present el més “més ençà”. La citació patrística que potser condensa millor aquesta a-dualitat del misteri és “Tu autem intimior intimo meo et superior summo meo”: “Tu ets (Senyor), allò més íntim de la meva intimitat i allò més suprem de la meva supremitat” de Sant Agustí (Confessions, l. 3, 6, 11). (segueix llegint)

Tota la Setmana Santa de nou a CatalunyaReligió.cat

(CR) Un any més podreu trobar a CatalunyaReligió.cat informació dels actes més rellevants de Setmana Santa a Catalunya. En diversos mapes recollim totes les representacions de la Passió a les poblacions catalanes i les principals processonsque aquests dies sortiran al carrer. També un mapa recull les trobades de celebració de la Pasqua que organitzen diversos grups i moviments.

Si voleu que alguna passió, celebració de la Pasqua o processó estigui inclosa en els mapes de la Setmana Santa de CatalunyaReligió.cat, ens podeu escriure redaccio@catalunyareligio.cat. Si coneixeu alguna processó no inclosa enel mapa, podeu respondre un qüestionari des clicant aquí.

Meditacions pasquals des de l’arquitectura (1). Diumenge de Rams: Una alternativa a ran de terra.

“...perquè així com el passejar, caminar o córrer són exercicis corporals, de la mateixa manera tota manera de preparar i disposar a l’ànima per treure tendències desendreçades i, un cop tretes, cercar i trobar la voluntat de Déu en la vida i així salvar l’ànima, són exercicis espirituals” (Definició dels Exercicis Espirituals Ignasians)

Lectures pel diumenge 24 de març: Lc 19,28-40 (processó); Is 50,4-7; Sl 21; Fl 2,6-11; Lc 22,14-23,56

Aquesta Setmana Santa em proposo oferir una sèrie de meditacions que puguin acompanyar el Misteri cabdal que celebrem els cristians: la Pasqua. La intenció d’aquest post, i dels que seguiran, és la d’oferir punts de pregària a partir  de la contemplació d’un edifici religiós contemporani, com qui ofereix uns exercicis espirituals en clau visual i, de pas, reafirmar un cop més que l’espiritualitat i l’arquitectura contemporània no tenen per què estar renyides sinó, ben al contrari, poden donar a llum obres molt suggerents. En definitiva, es pot pregar amb l’arquitectura.

L’obra escollida per aquestes meditacions pasquals en clau arquitectònica és l’església de Crist Esperança del Món (Christus Hoffung der Welt, Heinz Tesar, 2000), que vaig tenir la sort de visitar vàries vegades aquest estiu passat, al districte internacional de Viena (Donaucity). Per tal d’anar-nos familiaritzant amb l’edifici que ens acompanyarà en aquest trajecte espiritual podeu veure en clau contemplativa aquest video: (seguir llegint)

EIE. Tot allò que no s'avalua es devalua. Vers una "pastoral educativa d'escala"

El passat divendres ens vam trobar dos representants de la FECC i dos més de Kristau Eskola al Centro Pignatelli de Saragossa, per allò que cau a mig camí entre Donostia i Barcelona, de cara a revisar l'eina que emprarem per l'Estudi d'Identitat Evangelitzadora (EIE) (del qual ja en vaig parlar aquí) i comentar el procés que anem seguint.

Durant la trobada vaig apuntar algunes frases de Mikel Ormazábal que no tenen perdició, per exemple "cacareamos mucho y hacemos poco", en referència que l'EIE desemmascara les mediocritats (per qui les vulgui veure) o bé, com deia Sant Francesc de Sales, "más se logra con una gota de miel que con mil de vinagre", en el sentit que cal enfocar l'EIE no com quelcom fiscalitzador sinó en clau positiva. l'EIE és una oportunitat per calibrar la pastoral dels centres educatius, generar nous reptes i treballar en xarxa. 

Encabat, en Jaume Tatay sj ens va convidar a fer un café i, tot comentant el projecte que duem entre mans, recordava el que diuen els economistes: "Tot allò que no s'avalua es devalua". Té raó, per això crec que, a la llarga, cal plantejar alguna mena d'estructura que vetlli per la qualitat de la pastoral educativa. Si les "grans marques educatives" es plantegen temes del que s'anomena "economia d'escala" per què no s'aplica també una "pastoral d'escala" per als centres educatius (començant, per exemple, en els criteris de contractació per part dels Recursos Humans)?.

Recordant en Kolvenbach (arran dels esdeveniments vaticans)

Aquests dies, arran de la renúncia del Papa Benet XVI i l’elecció del nou Papa Francesc, he tingut molt present a qui va ser General de la Companyia de Jesús abans que l’actual Adolfo Nicolás, en Peter Hans Kolvenbach. Per una part penso que, si Benet XVI es va animar a renunciar al papat, va ser en part perquè ja hi havia hagut un “papa negre” (com es sol referir al General de la Companyia) que havia presentat la dimissió abans, trencant la tradició d’un càrrec que també s’entenia com a vitalici, al mateix Benet XVI. Certament el General anterior, el Pare Pedro Arrupe, tampoc es va mantenir en el càrrec però va ser perquè Joan Pau II el va fer dimitir, que és un cas únic i esperem que irrepetible. El Pare Kolvenbach ja volia presentar la seva dimissió abans, quan encara vivia Joan Pau II, però es va esperar a la seva mort per presentar la renúncia  a Benet XVI i penso que aquest en va prendre nota per ell mateix. Recordo en Peter Hans Kolvenbach com un home molt sensible, pacient, pacificador, que s’emocionava fins a la llàgrima quan li preguntaven pel seu Líban estimat, on va tornar després de deixar el càrrec com un jesuïta més.

I heus aquí que surt escollit com a nou papa un jesuïta, el Pare Jorge M. Bergoglio, amb el nom de Francesc. Quan penso en la resistència de Sant Ignasi de Loiola a que els membres de la Companyia tinguessin càrrecs eclesiàstics, no deixa de xocar-me que, precisament un d’aquells que fa vot d’obediència al Papa, sigui escollit Papa. Qui conegui als jesuïtes sabrà que n'hi ha que no han saltat d’alegria amb aquesta elecció (tot i la seva discreció habitual). Es deia que en Peter Hans Kolvenbach tenia dues grans preocupacions i, una d’elles, era la província d’Argentina... a bon entendor poques paraules basten. “Ara-bé-que-vol-dir-moro”, caldrà repetir allò que una cosa és el P. Bergoglio i una altra el Papa Francesc, de la mateixa manera que no va ser ben bé el mateix el P. Ratzinger que el Papa Benet XVI. Si més no, sembla innegable un cert caràcter social i auster i això, d’entrada, és bona cosa. Així ho testimonia la foto que va twittejar Daniel Villanueva sj i que us adjunto al post. Temps al temps... mentrestant... “Pare Kolvenbach, ora pro nobis”.

Dissenyant un retaule per Sant Joan Baptista (4): Proposta de fusió i síntesi.

En tot procés de disseny arriba un moment en el que cal per un moviment de reducció, és a dir, de condensació i síntesi. Aquest és l’estat actual del disseny del retaule per la Parròquia de Sant Joan Baptista, que recull els elements exposats fins ara (veure proposta 1, proposta 2 i proposta 3).

En aquest cas s’ha optat per descompondre la segona proposta i fer-la similar a la proposta tercera, és a dir, passar d’un únic monòlit a diferents plafons de fusta que incorporen la teologia de la segona proposta (divisió horitzontal dels plafons en terra-cel, elements simbòlics de la figura de Joan Baptista, esquema trinitari referent a la teofania del baptisme, etc) (seguir llegint)

Babettes gaestebud, sobre danesos i caballers de la fe.

(Aquest és un post que he fet pels alumnes de religió de 1er de Batxillerat del qual n'estic orgullós. Us passo la primera part.)

Ja hem vist "El festín de Babette" (podeu trobar informació de la pel·lícula aquí), una de les pel·lícules preferides del vostre professor. Ara toca desentranyar-la i fer-la nostra.

Activitat 1: El caballer de la fe. (individual)

El general Lorenzer encarna a la perfecció allò que un altre danés va descriure com "El caballer de la Fe", el filòsof Soren Kierkegaard. El caballer de la fe és una persona normal, com tantes altres, però sap que en el fons allò important és la confiança plena en Déu. Per això, malgrat les coses que el poden preocupar del quotidià (posició social, amor de parella, reconeixement, etc) no tenen importància perquè, al capdavall, "tot és gràcia" (tot està bé, tot és regal). 

Llegim el discurs del Generel Lorenzer i el comparem amb la descripció que Kierkegaard fa de "El caballer de la fe".

"La misericordia y la verdad se han encontrado, la justícia y la dicha se besarán mutuamente. En nuestra humana debilidad, en mi opinión, creemos que debemos hacer una elección en esta vida y temblamos ante el riesgo que tenemos. Nuestra elección no importa nada. Llega un tiempo en el que se abren nuestros ojos y llegamos a comprender que la gracia es infinita y lo maravilloso, lo único que debemos hacer, es esperar con confianza y recibirla con gratitud. La Gracia no pone condiciones y mirad, lo que hemos elegido, nos es concedido, y lo que rechazamos nos es dado. Incluso se nos devuelve aquello que tiramos porque la misericordia y la verdad se han encontrado, y la justícia y la dicha se besarán" (Discurs del General Lorenzer)

“Nada puedo distinguir en él de esa actitud diferente y distinguida característica del caballero de lo infinito. Se divierte con todo, participa en todo, y cada vez que se le ve intervenir en lo particular lo hace con esa tenacidad que es más bien típica del hombre mundano (...) de no conocerlo, resultaría imposible distinguirlo de los otros (...) disfruta de cuanto contempla (...) Mientras camina, va pensando en que sin duda cuando llegue a su hogar encontrará a su mujer esperándole con algún plato delicioso; por ejemplo cabeza de cordero, asada, con guarnición (...) Y lo más curioso es que si, llegado a casa, su mujer no le ha preparado ese plato, no le cambia el humor. (...) En la resignación infinita hay paz y reposo. (...) La resignación infinita es el último estadio que precede a la fe. (El caballero de la fe) Actúa exactamente lo mismo que el otro caballero: rechaza infinitamente ese amor que es el contenido de su existencia y encuentra la conciliación en el dolor; pero entonces ocurre el portento, y realiza aún otro movimiento, el más asombroso de todos, pues dice: “Pese a todo, creo que obtendré el objeto de mi amor gracias al absurdo, pues para Dios no hay nada imposible”” ( Soren Kierkegaard, “Temor y Temblor”, Edit. Tecnos, Madrid 1995, pag 31-38)

Respon les preguntes:

• Sense copiar el text i dient-ho amb les teves paraules, resumeix el missatge dels dos textos.
• Cita alguna experiència en la qual hagis renunciat a quelcom per amor i t'hagi estat donat "d'una altra manera inesperada".
• Què creus que és "tenir fe"?
• Què creus que caracteritza a algú que té fe a partir dels textos citats (sense copiar-los)?

Dissenyant un retaule per Sant Joan (3): Una veu crida en el desert. (Mt 3,3)

A vegades passa que, treballant en equip, un té una proposta més abstracta i un altre presenta una proposta més intuïtiva, i les dues són vàlides a la seva manera. Això és el que ens ha passat en el procés del disseny del retaule de Sant Joan. Mentre que jo havia presentat una proposta abstracta i simbòlica (veure proposta 2), el meu company Peppe Giacalone va aproximar-se a l’encàrrec de forma menys conceptual però amb una força intuïtiva notable. (seguir llegint)

Si jo fos cardenal...

Aquest dijous passat en Tomàs Molina, l'home del temps de TV3, va convocar la segona trobada de comunicadors cristians del curs present. No sé vosaltres però, quan pagarieu per poder dinar amb en Tomás Molina, el bisbe Sebastià Taltavull i els periodistes de nombroses publicacions o grups religiosos de casa nostra al mateix edifici del Seminari Conciliar de Barcelona? Ja us ho dic, aquesta estona compartida, en la qual tractem un tema mentre dinem, no té preu. Jo no sóc periodista, si més no de forma estricta, però el fet de col·laborar a CatalunyaReligió em va donar la oportunitat de participar-hi i és la manera que tinc per fer alguna mena de formació en aquest camp més enllà d'anar cercant i publicant informació. Aquest tipus de trobades, pel que tenen d'unió d'ànims, em recorden, a petita escala, la trobada de blocaires catòlics a la qual vaig poder participar ara farà un parell d'anys a Roma. 

Al final de l'àpat, on evidentment vam parlar del que s'esdevé aquests dies a Roma, el bisbe Sebastià Taltavull va fer una pregària molt emotiva que ell mateix havia redactat a la Basílica de Sant Pere durant aquests dies que ha anat a fer feina per la Nova Evangelització. Tot plegat m'ha fet pensar què faria jo si fos cardenal durant aquests dies. Primerament necessitaria una bona estona de pregària per poder pair i encertar en l'elecció del nou Papa però, tot seguit, em pregunto si, a semblança de la trobada de blocaires catòlics, que es va convocar aprofitant l'avinentesa d'un esdeveniment mediàtic, no hauria estat interessant haver proposat alguna activitat evangelitzadora per aprofitar la ingent quantitat de mitjans de comunicacié presents a la Ciutat Eterna que estan més que avorrits. 

Ja posats, si em pregunteu a qui votaria, crec que el Cardenal Ravasi seria una molt bona opció per vàries raons. Crec que el Papa, tot i ser cap de l'Església Universal, no deixa de ser el bisbe de Roma. Un bisbe italià reforçaria la idea i importància de l'Església local i de la col·legialitat episcopal, a part de ser un bon símbol de la importància de l'arrelament eclesial al territori. Entrant en aquest punt, el Cardenal Ravasi és un molt bon coneixedor de la realitat catalana, mostra d'això va ser l'Atri dels Gentils celebrat a Barcelona l'any passat. Finalment, crec que la feina feta i la capacitat comunicativa del Cardenal Ravasi ha estat molt bona. Llàstima que fitxés al Santiago Calatrava com assessor, però, en fi, no tot pot ser perfecte, oi?. Si el Cardenal Ravasi ha estat capaç de fer tot el que ha fet, si té dons comunicatius i, a més a més, com s'ha demostrat, també és un home de l'Esperit i és capaç de dirigir els darrers exercicis espirituals a Benet XVI, crec que és molt bon candidat.

Dissenyant un retaule per Sant Joan Baptista (2). Paisatge Bíblic.

Eren les quatre de la matinada quan el meu fill em va despertar i no vaig poder conciliar el son una altra vegada perquè em va assaltar a la consciència el que anava barrinant sobre el darrer encàrrec que ens havia arribat al despatx: fer un retaule per a l’Església de Sant Joan Baptista de Reus. Al matí, tot just aixecar-me vaig apuntar a la meva llibreta el que havia anat pensant, com qui prega, segons diuen els exercicis ignasians, “supino rostro arriba”. Heus aquí la segona  proposta presentada, amb el lema “Pa(i)satge Bíblic”. (veure proposta 1)

La segona proposta es basa en fusionar en un únic retaule un paisatge i diferents passatges bíblics referents a la figura de Sant Joan Baptista. S’opta per un retaule de 8m. de base per 12m. de llargada. El nombre 8 fa referència al dia escatològic, al dia de la ou-topia, al dia “que no té lloc”, etc. El nombre 12 fa referència a les 12 tribus d’Israel, però també als dotze apòstols i a les dotze portes de la Jerusalem Celestial, és a dir, a la oferta de salvació universal.
 
El paisatge escollit és el desert. Gràficament el desert és una línia a l’horitzó i Bíblicament aquest sempre ha representat un lloc de trobada amb Déu o un lloc de temptació. L’escena bíblica principal del retaule és el Baptisme de Jesús (Mc 1,9-11). Hem escollit aquesta perquè en ella es dóna la primera teofania bíblica en el NT (a l’evangeli de Mc) i ens permet una visualització de la Trinitat, així com del sagrament del baptisme i de la mateixa vida cristiana.
 
Pel que respecta al grafisme això ens porta a subdividir el retaule ens dues parts ben diferenciades: la terra i el cel. El terra arriba a una cota de quatre metres (quatre és el nombre de punts cardinals i sempre ha simbolitzat allò terrenal) i la resta (fins a 12 m) és el cel. Entre el cel i la terra, com a figura de mediació, s’hi disposaria la talla actual de St. Joan Baptista, de forma que quedaria a prou alçada per no destorbar al president de la celebració i tampoc massa alt per la vista dels fidels. (Seguir llegint)

Dissenyant un retaule per Sant Joan (1): Convé que Ell creixi i que jo minvi (Jn 3,30)

“No podem pregar davant un mur de lamentacions”. Aquesta frase seria el punt de partida de l’actual encàrrec que ens ha arribat al despatx T113 per part de la Parròquia de Sant Joan Baptista de Reus. L’actual edifici consta de dues parts en discontinuïtat temporal i compositiva: un primer projecte neogòtic iniciat el 1910 (de l’arquitecte Pere Caselles. Imatge de l'esquerra. Arxiu parroquial), del qual va restar pendent el creuer transversal, l’absis i el primer creuer amb el seu campanar corresponent; i un segon projecte modern del 1992 (dels arquitectes Rafel Bertran i Pau Pérez. Maqueta inferior. Arxiu parroquial) del qual només es va realitzar la primera fase on, pel que fa a l’espai litúrgic, es va substituir l’absis provisional per una reinterpretació en clau moderna del creuer transversal original, reduint l’hipotètic absis a un buidat obscur del gran mur frontal de formigó que, darrera un cortinatge, no hi amaga el Santíssim sinó una estructura metàl·lica per diferents emmagatzematges parroquials.

En definitiva, el participant de la celebració eucarística està pregant davant d’un gran mur de formigó del qual només destaquen la talla de fusta de Sant Joan Baptista a una alçada desmesurada i un cortinatge darrera l’altar que amaga els trastos de l’esplai. Davant d’aquest escenari, el que proposem és la creació d’un retaule que faci minvar la presència “brutal” del mur, que ofereixi la possibilitat de noves circulacions sense destorbar les celebracions i, finalment, que focalitzi l’atenció en allò que és important, la celebració eucaristica, tot incorporant-hi també la talla de Sant Joan Baptista. Aquí teniu la primera aproximació al disseny del retaule. (seguir llegint)

Pitja el play i gaudeix Gaudí

Avui, La Vanguardia ha publicat aquest vídeo genial de l'espai de la Sagrada Família (veure notícia) promocionat pel Patronat de la Sagrada Família. Pitja el play i gaudeix.

Preparant "CatReligió a l'aula"

Ja fa temps em va passar pel cap la idea de poder oferir continguts digitals sobre religió vinculats, és a dir indexats, al currículum definit per la CEE. Evidentment, si hi ha algun portal capaç de realitzar aquesta tasca és CatalunyaReligió, on hi col·laboro en el consell de redacció. Després de vàries negociacions, gràcies als suports que devetllaré quan sigui el moment, aquest projecte va agafant cos i, si tot va bé, pels volts de Setmana Santa ja serà una realitat. Hi haurà una pàgina web dins del portal que oferirà aquest servei a la comunitat educativa, com recentment també s'ha engegat la pàgina "CatReligióTV".

Aquests són els objectius que van ser plantejats durant el curs passat:

• Oferir continguts pedagògics en la matèria de religió d’interès per als alumnes, al professorat, els centres educatius, les editorials i tota la comunitat educativa.
• Presentar els continguts del portal web d’actualitat religiosa a Catalunya, www.catalunyareligio.cat , com a eina educativa. Tant pel que fa a les notícies, com els articles d’opinió o els recursos.
• Dotar al professorat d’una eina pedagògica eficient que enriqueixi l’activitat a l’aula de forma que la matèria de religió resulti suggerent i motivadora de cara a l’alumnat.
• Facilitar una indexació dels continguts del portal de tal forma que hi hagi un accés ràpid i fàcil per part del professorat de la matèria de religió.
• Relacionar els continguts del portal amb les competències bàsiques i, especialment, amb el tractament de la comunicació i la competència digital.
• Donar a conèixer la tasca del portal d’actualitat religiosa CatalunyaReligió a la comunitat educativa del territori.

Aperitiu Cyberpastoral 3 (darrera part)

Ja he acabat la conferència i crec que ha estat prou inspiradora (s'accepten comentaris dels assistents a mode de feedback). Adjunto la darrera part de la conferència (aquí teniu la primera i segona part) per si a algú li és de profit i no s'indigesta. (Teniu la notícia aquí)

Segona part: L’esdeveniment evangèlic.

1.       L’evangeli en el mercat del sentit.

Abans dèiem que els catecismes van ser, en bona part, el resultat del diàleg o confrontació de l’anunci del missatge evangèlic amb un entorn cultural determinat en el qual es prioritza el discurs abstracte sobre l’experiencial. En els darrers segles, aquesta confrontació tenia un únic interlocutor, els filòsofs de l’humanisme ateu que Paul Ricoeur va batejar amb el nom de “mestres de la sospita” (Feuerbach, Marx, Nietzsche i Freud) i bona part del que abans s’entenia com apologètica cristiana, que avui sortosament ha passat a ser la branca de la teologia fonamental, anava encaminat a rebatre aquest pensament. Amb l’entrada de la secularitat i especialment de la postmodernitat, l’anunci de l’evangeli es pluralitza  i es complexifica, trobant-se immers dins d’un bast mercat de propostes de sentit com una proposta més al costat de tantes altres, com si fos un producte alineat al costat d’altres en la prestatgeria d’un supermercat. Ara és l’individu  - i no les institucions o les col·lectivitats - qui és el protagonista de la història i és ell mateix qui escull el sentit de la seva vida. Aquest fet comporta una certa filosofia consumista, i en certa manera “tastaolletes”, de la pròpia autoexplicació de l’individu de forma que la identitat es torna fragmentada i es construeix a base d’un relat personal que pot presentar discontinuïtats i incoherències, com un col·lage plural i sincretista fruit del “faci-ho vosté mateix” que seguiex la filosofia americanista del “self-made man”.  Com a mostra tenim cristians, entre ells els nostres destinataris com a subjectes pastorals: els alumnes, que creuen en la reencarnació, porten penjades pedres energètiques, consumeixen herbes terapèutiques o practiquen ioga sense fer-ne quelcom problemàtic. La falta de d’un gran relat al qual adherir-se mena a una pluralitat de petits relats. En d’altres paraules, la mort de Déu anunciada per  Nietzsche en l’escrit de l’Home Boig fa sorgir al nostre entorn la multiplicació dels ídols entre la gent que es troba al mercat. A falta d’un horitzó ens pintem el nostre paisatge particular.

L’acció evangelitzadora en aquest nou context es torna complexa perquè ja no té aquell contrincant identificable de l’ateisme – no pas perquè hagi desaparegut, sinó perquè n’han sorgit d’altres -, ha de fer l’esforç d’acompanyar els processos personals (la història de les seves opcions) i ha d’evitar caure en els extrems de la dissolució, per una banda, i el fonamentalisme, per l’altra. Com a pastoralistes podem sentir que aquesta tasca ens sobrepassa, com ens sobrepassa mantenir la fe en aquest entorn, i ens costa anunciar la Bona Nova sense aplicar-hi rebaixes (presentar-ho com una mena d’outlet o “balneari pneumatològic”, en la línia del pensament feble postmodern), o acabar agafant el megàfon per fer-se cridaner i comptabilitzar el màxim nombre de visites, enllaços, amistats, seguidors o “m’agrada” en el facebook.

2.       L’esdeveniment mediàtic.

Donat aquest panorama, cal saber com funciona la societat de la informació, i és que aquesta funciona a partir de l’esdeveniment mediàtic, que podem identificar quan una notícia passa a ser “trend tòpic” al twitter o bé quan l’endogàmia dels mitjans porta a que no es parli de res més que d’allò a la xarxa, a la ràdio, a la televisió i a la premsa. Valguin com a exemples propers els casos dels “informers” (les pàgines de “safareig escolar” anònimes), el primer tweet del Papa Benet XVI, la incorporació de codis QR al “Full Dominical”, els abusos sexuals per part del clergat, el cas del “Vatileaks”, l’acte de dedicació de la Sagrada Família o la dimissió del mateix Papa. Nosaltres ja podem estar explicant a classe la història de l’Església o qualsevol altre contingut del temari marcat pel currículum de la CEE en l’assignatura de religió, però l’educació dels alumnes es realitza en bona part a través dels mitjans  de comunicació que, com ja hem comentat, actuen com institució total, també educativa. Podem desvincular-nos de la realitat mediàtica, però si aquesta no entra a l’aula, allò que puguem transmetre restarà desvinculat de la seva vida i, molt probablement, serà aparcat i oblidat.

L’educador o pastoralista pot entomar el fet mediàtic de dues maneres: o bé crea un esdeveniment mediàtic de caire evangèlic, o bé els re-interpreta per, o amb, als seus alumnes. Com a mostra del primer cas podríem parlar d’allò que confirmaria la frase “L’Evangeli segueix sent una bona notícia”, i sovint va relacionat amb iniciatives pastorals que a nosaltres ens poden semblar normals però que entren dins de la curiositat social de “l’infoteniment” (mot formulat per Umberto Eco que pot ser fruit de la contracció dels termes “informació” i “entreteniment”, però que en català també acceptaria un tercer terme: “l’enfotre-se’n”). Valguin com a exemple la notícia “Cromos per fidelitzar l’audiència” (Telenotícies Comarques), la “Missa Roquera” del Padre Jony, la creació d’habitatge social a l’antic seminari del Bisbat de Lleida, la pàgina de recursos del “Prega-Rock” a Pregaria.cat, dos grafiters que pinten l’absis d’una església, etc. Caldria rastrejar el recull de premsa que ofereix diàriament el portal CatalunyaReligió i preguntar-se quin esdeveniment mediàtic en clau evangèlica puc crear des de l’aula.

Com a mostra del segon cas, reinterpretar un esdeveniment mediàtic, podríem prendre nota, encara que té un punt polèmic pel que fa a l’estètica, de la versió que han fet uns joves francesos sobre el videoclip del raper coreà “Gangman Style”, tal com l’equip del programa d’humor del “Polònia” també ha fet. Aquesta versió, que podreu trobar al youtube com “Cathostyle” i utilitza l’estètica del vídeo original per poder comunicar la fe i, de pas, deixar un enllaç per publicitar les seves activitats pastorals estivals. També podem posar altres casos més propers que formen part de la “pastoral de tota la vida”, aquells que es basen en fer una lectura cristiana de la realitat, ja sigui tractar els valors en clau evangèlica de les cançons que escolten els alumnes o bé comentar reculls de premsa (Per exemple, fa un any, a partir de la notícia dels columbaris que el Barça va disposar pels seus socis al Camp Nou, Mn. Magí Megias de Tarragona va publicar una reflexió al butlletí “Connecta’t”, del Secretariat Interdiocesà de Joves).

3.       Díptic final: Missatgers i missatges. Fons i formes.

Arribem al darrer punt de la conferència d’avui que intenta recapitular la resta. Si hi ha una màxima en l’era digital que cal tenir en compte en la pastoral educativa és la ja gastada i tòpica “el mitjà és el missatge” de Mc. Luhan. Fixem-nos d’entrada que la màxima Mcluhaniana no dista d’una religió que identifica el missatger amb el missatge i que, en la teologia, s’ha formulat com “Jesús és el Crist”, és a dir, aquell personatge històric anomenat Jesús de Natzaret, el mateix que predicava el Regne de Déu i va ser condemnat per blasfem a la creu, ha estat ressuscitat per Déu perquè Ell mateix s’hi ha identificat (perdoneu que no pugui extendre’m a cercar una formulació cristològica més correcta, de moment ho deixem aquí). Hi ha d’altres autors que basen la proximitat de la màxima citada a partir d’un altre text neotestamentari però en sentit invers, amb un caràcter més descendent: “La Paraula es va fer carn”, és a dir, el missatge es va fer missatger.

En qualsevol cas, la pastoral en l’era digital només podrà sobreviure si entén que avui en dia l’expressió dels continguts no es pot donar de forma abstracta sinó que cal cercar aquella expressió que pugui ser màximament anàloga, per no dir igual, al contingut a transmetre. Cal cercar una nova metàfora que tingui suficient punta i sigui suficientment novedosa i significativa per als alumnes tenint en compte que el “ground” (el fons, l’ambient, la manera de presentar les coses) en el món digital és més important que la figura en l’acte comunicatiu. Això no implica una desaparició del contingut, dons estaríem presentant quelcom buit o fent un foc d’encenalls, però ens porta a una incansable feina de inculturació de l’Evangeli, és a dir, com presentem, com encarnem, com vestim, etc, la Bona Nova.

Ja que he començat amb un símil arquitectònic, el de la porta, i donat que sembla inexcusable no parlar de la Sagrada Família quan es tracten temes de nova evangelització, fixem-nos en aquesta construcció. Us proposo tres punts per a la reflexió:

• ·         La Sagrada Família comunica perquè és testimonial, ja que ens parla d’un arquitecte que va saber fusionar la seva professió amb la seva vida i les seves creences. Com puc jo cercar aquesta integració testimonial? Què és allò que sé fer i m’apassiona i com puc vincular-ho amb l’Evangeli per propiciar un esdeveniment mediàtic?
• ·         La Sagrada Família és capaç de fer arribar l’Evangeli de forma explícita, sense dissolucions postmodernes, però alhora és quelcom respectat i admirat per tothom, sense que un grup fonamentalista la segresti i l’aparti de la gent (ja siguin fidels o turistes). Com puc presentar jo l’Evangeli al meu entorn de forma explícita evitant les rebaixes o l’encarcarament?
• ·   A la Sagrada Família són molts els artistes que han col·laborat per cercar metàfores significatives, fent de tot l’edifici una “catequesi pètrea” (i després de la visita papal comptem també amb una “catequesi petrina”!). Quins llenguatges puc emprar jo en l’era digital per enunciar l’Evangeli?

Aperitiu cyberpastoral 2

Segueixo amb el final de la primera part de la conferència de demà "Era digital i pastoral" de les 6es Jornades de Pastoral Educativa de la FECC.

3.      Educació i record mediats per la virtualitat.

Hem apuntat ara mateix un altre aspecte molt important en el qual convé deturar-se: la relació entre l’educació i la perpetuació de la memòria. Recordem per un moment la confessió de l’Alioxa – el jove protagonista de la novel·la “Els germans karamàzov”, de Fiòdor Dostoievski - als nens del seu poble: “Sapigueu que no hi ha res de més noble, de més fort, de més sa i de més útil a la vida que un bon record, sobretot si ve de la primera edat, sobretot de la casa pairal. Us parlen molt de la vostra educació; ara bé, un record sant, conservat des de la infància, és potser la millor educació”.

Quan, seguint l’exemple anterior, s’acaba una activitat pastoral, si aquesta ha estat reeixida, deixa en la persona un regust de confiança o un seguit d’interrogants als quals té la necessitat de retornar, com una mena de kronotopos personal de referència, o “lloc de sentit”, que porta a una certa nostàlgia de quelcom autèntic que ens segueix qüestionant i enfortint alhora. Com a mostra de l’aprenentatge i de les relacions compartides durant l’estona de l’activitat sovint fem provisió de records, fins i tot, si som uns bons pastoralistes, haurem pensat en algun objecte concret amb un suport físic com ara una samarreta, un pin, una postal, etc. Aquest cúmul de records són les fites personals o els maons de la construcció de la nostra pròpia identitat, a semblança de les molles de pa que els germans Hansel i Gretel van deixant pel camí de retorn a casa.

Com a mostra del lligam entre la construcció de la identitat i els records personals tenim un clàssic del cinema de ciència-ficció, “Blade Runner”, de Ridley Scott, on els replicants, màquines humanoides produïdes per la genètica , s’aferren a les fotografies de la seva vida i el seu líder rebel, abans de la mort confessa: "Jo he vist coses que vosaltres no podríeu imaginar. Atacar naus en flames més enllà d'Orió. He vist Raigs-C brillant en la foscor prop de la porta Tannhäuser. Tots aquests moments es perdran en el temps com llàgrimes en la pluja. És hora de morir". Les darreres paraules d’aquest personatge menen a una identitat de caire existencialista, som allò que hem viscut, i no dista gaire de la mateixa professió de fe del poble jueu, que recordant l’experiència d’alliberament del seu poble re-actualitzen aquell moment i el re-viuen en ells mateixos:

"El meu pare era un arameu errant, que va baixar a Egipte i va viure-hi com a immigrant amb les poques persones que l'acompanyaven. Allà es convertí en una gran nació, forta i nombrosa. Els egipcis ens maltractaren, ens oprimiren i ens imposaren treballs pesats. Llavors vam implorar l'ajut del Senyor, Déu dels nostres pares, i ell escoltà el nostre clam: veié la nostra dissort, les nostres penes i la nostra opressió. El Senyor ens va fer sortir d'Egipte amb mà forta i amb braç poderós, enmig de gestes esglaiadores i entre senyals i prodigis; ens va fer entrar en aquest lloc i ens donà aquest país, un país que regalima llet i mel. Per això porto aquestes primícies dels fruits de la terra que tu, Senyor, m'has donat." (Dt 25,6-10)

Com veiem, l’educació en la fe del poble jueu va vinculada a una experiència telemàtica, on el símbol ens catapulta a uns altres temps i a uns altres llocs en els quals no hi hem estat de forma presencial. La perpetuació del record de l’acció de Déu arriba avui mediada per la religió. No podem tornar al passat, ni podem avançar-nos al futur, però en la religió s’esbotza el límit espai-temporal i la nostra vida, l’esdevenir ara i aquí, es vincula també al passat d’una tradició antiga i al futur d’una promesa de la qual ja en participem de forma escatològica. Com passa en l’evangeli de Joan, el creient, és a dir Jesús, es viu en el Pare. La “seva hora” és “l’hora de Déu”, és a dir, el kairós – el temps de Déu -  es fa present i irromp de forma impensable en el kronos – el temps físic –; i el “seu lloc” és la “Casa del Pare”, és a dir, el paradís o la Jerusalem Celestial – la terra promesa – es fan presents en el topos – el lloc físic -.

A resultes d’aquesta reflexió redescobrim allò que els liturgistes ja fa temps que saben, que l’educació – mot que prové del mot deuk, que significa guiar o guiatge – en les coses de la fe passa per una acte virtual - que no per això deixa de ser menys real - , que és la celebració eucarística, on re-presentem, tornem a fer present ara i aquí, el sant sopar i amb ell l’Aliança de Déu amb la humanitat per mitjà del símbol. Reformulem en clau digital per exemple conceptes teològics com ara el de “Cos místic”, com podem explicar-lo als nostres alumnes de l’era de la informació?. Amb el concepte de “Cos místic” ens referim a l’Església actual i local, aquella que es reuneix presencialment en acció de gràcies cada diumenge, però també ens referim a l’Església universal que participa de la mateixa celebració arreu del món i, fins i tot, superant també la barrera temporal, ens referim a tots els creients que hi ha hagut al llarg de la Història, des d’Abraham i Melquisedec fins a la fi dels temps. Es fa difícil explicar la superació de la dimensió temporal però, pel que respecta al límit espaial, no podríem comparar l’eucaristia a una webcam espiritual en la qual tots ens podem veure?. Quan Sant Francesc Xavier celebra l’eucaristia a les remotes terres orientals, no porta penjat al coll les signatures de les cartes que li han fet arribar els seus companys jesuïtes des d’Europa?, No està en comunió amb ells, fins a vessar llàgrimes, a través de l’acte litúrgic?, No utilitza elements tecnològics (una bossa, retalls de paper, el calze i la patena, l’elaboració del pa, etc) per actualitzar els seus records sants? De la mateixa manera, la nova evangelització ha de comptar amb els mecanismes que ofereix l’era digital com un mitjà més que cal conèixer i utilitzar, sense demonitzar-lo ni absolutitzar-lo.

Fem encara un pas més en la nostra reflexió sobre la memòria i les relacions virtuals. Al llarg de la història de la pastoral es van anar formulant diferents catecismes que es basen en el mode de pregunta-resposta com a sistema de confrontació o resposta a la filosofia pagana i posteriorment a la raó il·lustrada. Encara avui el Youcat, el catecisme per a joves de l’Església Catòlica, segueix aquest mètode. Cal reconèixer d’entrada que aquest sistema afavoreix la presentació dels continguts de la fe de forma endreçada i en facilita el seu aprenentatge, un tret molt important que compensa la desdogmatització o pèrdua de continguts actual, en la qual sembla que només prima allò experiencial fins arribar a la reducció de tota l’acció pastoral a termes ambigus com “educació en la interioritat”, una mena de neognosticisme postmodern. Ara bé, aquests conceptes resten desencarnats si no hi ha una incorporació o una inculturació personal, és a dir, si no s’arrelen ni s’emparaulen en el quotidià de la persona concreta. Alguns biblistes amb sensibilitat pastoral han reclamat el tornar a la formulació i explicitació de la fe de forma vivencial, tal com era als principis:

“Hi ha (en l’Església) una manera de parlar que prové dels darrers quatre o cinc segles que tendeix a un cert intel·lectualisme. Aquest tipus de canvi cap a l’abstracció no existia en l’Església primitiva ni en la Bíblia. Allí, els modes de comunicar eren més atractius i concrets. Déu era representat per allò que feia. En els catecismes del s.VI es comença a parlar en termes de veritats abstractes... Crec que tenim una gran oportunitat amb els nous mitjans de comunicació per enrecordar-nos que l’Evangeli és, sobretot, la narració i la presentació de com viu Déu... Crec que caldria realment canviar el nostre llenguatge... un que vagi de cor a cor, un llenguatge de vibració emocional” (Card. Carlo Maria Martini)

Així doncs, els catecismes porten a una memòria mecànica, que pot restar morta si aquesta no es complementa amb una memòria significativa, i aquí és on entren en joc les possibilitats de l’era digital en tant que porten altre cop la paraula de Déu a l’humus, el terra, dels esdeveniments del dia a dia.

Aperitiu cyberpastoral (6es Jornades Pastoral Educativa)

El proper dissabte al matí em toca fer una ponència sobre "Pastoral en l'Era Digital", dins de les 6es Jornades de Pastoral Educativa de la FECC (Fundació Escola Cristiana de Catalunya). Aquí teniu uns primers apunts del que diré per "anar fent boca".

“Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi.” (Ap 3,20) … No ho sents? El móvil t’està sonant! (será el whatsapp? És un sms? Algú et truca?)

El lema d’aquestes sisenes jornades de formació pastoral de la FECC, la citació del llibre de l’Ap, ens ve com anell al dit per aquesta xerrada perquè ens parla de comunicació, de trobada, i d’un diàleg que s’esdevé d’igual a igual: ja que el convidat apunta “Soparé amb ell, i ell amb mi”. La intenció d’aquesta estona és continuar en el clima de pregària en que hem començat però estenent-la a la nostra realitat: som educadors cristians i vivim en l’era de la informació. Podem viure aquests dos factors, l’evangelització i l’era digital, de forma esquizofrènica, separada - molt propi de la postmodernitat fragmentada en la que ens movem - , però al llarg d’aquesta reflexió intentarem cercar ponts que ens facilitin entendre’ns de forma integrada perquè, com veurem, només podem comunicar (arribar a ser significatius en l’oient, l’alumne) des del testimoniatge, a saber, dir-nos en el que diem, i això implica una certa unitat de la persona.

Primera part: Tecnologia digital i educació en la fe.

1.       Tecnologia i identitat.

Comencem situant-nos davant la porta i, si em permeteu un incursió arquitectònica per defecte professional, recordem què és una porta. Etimològicament “porta” comparteix el mateix origen que el verb “portar”, i és que, bàsicament, la porta és un “lapsus” en el traçat dels límits de la muralla d’una ciutat, quan s’aixeca l’arada i “es porta” fins al següent punt, on es torna a clavar i es continua amb el traçat. Un porta és aixecar la mà del paper, és l’espai en blanc que deixem en la nostra escriptura, en el nostre rastre vital, entre el traç de la identitat i allò forani o estrany. En d’altres paraules, la porta és l’espai de la profanitat mentre que els murs són espai sagrat, l’espai que delimitem per desenvolupar la nostra vida. En clau educativa, la porta és allò que delimita si un alumne està a classe - és a dir, si està dins del terreny de joc - o el fem fora. En clau pastoral, situar-nos davant la porta implica un estar atents a allò que s’esdevé en el món amb la seva profanitat, estar disposat al trànsit, la comunicació i el “mercadeig” per anunciar-hi una bona nova. En clau digital, estar a la porta és trobar-nos davant d’un password, d’una clau d’accés a una xarxa de relacions, però també és estar pendent de les trucades, els missatges i els correus electrònics. Estar a la porta implica un restar a l’espera de la comunicació. En tot cas, estar a la porta sempre implica una actitud d’espera i vigilància, un “estar a l’aguait” del que s’esdevé més enllà del nostre espai tancat de la quotidianitat, habitar en els límits. Aquesta actitud d’atenció enllaça tant la nostra tasca d’educadors com la de creients, ja que, com molt bé apuntava en el seu moment la filòsofa Simone Weil: "La clau d'una concepció cristiana dels estudis és que l'oració està feta d'atenció. L'oració és l'orientació cap a Déu de tota l'atenció que l'ànima és capaç. La qualitat de l'oració està per a molts en la qualitat de la atenció. La calidesa el cor no pot suplir "(Simone Weil. En espera de Déu).

Com anem veient, tant la porta com els nous dispositius de comunicació són un element tecnològic. La primera pertany a l’àmbit de l’arquitectura, fins i tot en el disseny de la picaporta, mentre que els altres són més complexos. La tecnologia ha anat esdevenint una mena d’institució total, - és a dir, que marca la nostra manera de sentir, de pensar i de fer -  en la qual, parafrasejant aquella cita paulina, sembla que ens vivim, movem i som (Ac 17, 28). Formem part d’una societat fortament marcada per la tecnologia i aquesta no pot restar al marge de l’anunci de l’Evangeli perquè, tot i que la limita, és alhora condició de possibilitat per a trobar un suport per a la comunicació. Convé treure’ns les pors davant el fet tecnològic i emmarcar-lo com allò que és, una mediació més, com també ho és el nostre cos. No hi ha paraula pronunciada sense l’articulació dels sons en la nostra boca, ni paraula escrita sense un suport.

Fins a tal punt és així, que la tecnologia, especialment les nostres relacions, s’han inserit en el quotidià com una nova capa externa de la nostra identitat.[1] Si bé el nostre cos és capaç de comunicar d’una forma no verbal, o bé el vestit que portem diu quelcom de nosaltres més enllà de respondre a una funcionalitat de donar abric o protegir del sol, de forma anàloga, la nostra manera de relacionar-nos telemàticament també està parlant de nosaltres. La nostra presència a la xarxa o en una simple trucada no és neutra. Pensem, per exemple, en portals com ara el facebook, twitter, linkedin o també en els blogs. Què diem de nosaltres? Exterioritzem la nostra fe o aquesta resta amagada per por del “què diran”, com si el pensament secular, que arracona la religió a l’esfera privada, també es mantingués a la xarxa?.

2.       El fet virtual complementa i expandeix la realitat.

Entrats en aquest punt, cal anotar també una certa connotació pejorativa sobre les relacions telemàtiques que cal superar, especialment en els nostres àmbits pastorals. Sovint associem el fet virtual a allò irreal quan, de fet, allò virtual no es contraposa a realitat sinó que la “expandeix” o complementa. Una trucada, un missatge electrònic, un article penjat a un bloc, o una piulada al twitter, no són elements irreals sinó una expansió de la nostra possibilitat comunicativa. Si bé abans la realitat semblava limitada a la nostra actualitat, és a dir, a les relacions presencials – dic que ens ho semblava perquè sí que hi havia relacions a distància com ara una carta, i no per això posàvem en dubte la seva realitat – ara aquesta s’ha vist complementada per una expansió de la nostra corporeïtat en la identitat virtual, una corporeïtat mediada per la tecnologia. Resumint, podem definir la realitat com el sumatori del conjunt de dades que rebem a través de l’actualitat i la virtualitat.

De la correcció d’aquest prejudici se’n deriva un nou mode de procedir per la pastoral, a saber: cal incidir en els dos àmbits de forma coordinada, tant en l’actualitat com en la virtualitat. Ens semblarà evident, per exemple, que si volem anunciar una activitat no n’hi ha prou en penjar un cartell a l’aula sinó que cal enviar el cartell per correu electrònic als possibles destinataris o bé penjar-lo en l’espai web corresponent. De la mateixa manera, també ens hauria de semblar evident que actuant només de forma telemàtica no n’hi ha prou, i que no podem deixar de imprimir i localitzar el cartell d’una forma física – fins i tot fer una xerrada explicativa cara a cara davant el target objectiu -  perquè, de la mateixa manera que podem trobar escèptics del fet virtual, també cal evitar caure en l’extrem dels entusiastes virtuals, que sembla que resolen tots els problemes amb la creació d’un espai web. Deixarem de parlar de l’activitat perquè podem fer una piulada? O bé, deixarem de fer una piulada perquè n’hem parlat prèviament de forma presencial? Ni una cosa ni l’altra sinó, més aviat, les dues.

Anant més enllà, en la planificació i disseny de l’activitat pastoral, caldria cercar el màxim profit d’aquesta complexitat, de forma que l’actualitat i la virtualitat es complementessin al llarg del seu recorregut, tant en la preparació i anunci, com en la seva realització i posterior avaluació. Ja hem parlat del cartell que anuncia una activitat, però també podríem parlar d’una activitat que contingui tasques telemàtiques en el seu desenvolupament – com ara enviar un sms dient “Al·leluia, Jesús ha estat ressucitat” en la celebració d’una pasqua jove – o incorporar un qüestionari d’avaluació amb un “google docs” al final d’aquesta. Fins i tot, es pot mantenir encesa la flama de l’activitat a través d’un lloc web, quan la presència i comunicació física entre els participants ja no és possible però sí la relació virtual, com ara penjar alguna fotografia, la cançó de la jornada[2] o algun document recopilatori a la xarxa.

---

[1] Aquí podem visionar l’escenade la pel·lícula “Shrek” en la que el protagonista, l’ogre, s’autodefineix com algú amb capes, a semblança d’una ceba.

[2] Valgui com a exemple el videoclip que hem visonat al principi de la conferencia, que és l’himne de la Pasqua Jove Claver que duia per lema “Domèstic” i que es basava en la mateixa citació de l’Apocalipsi que serveix de lema per les 6es Jornades de Pastoral organitzada de la FECC.

Habitar la llum inaccessible per un il·luminat accessible.

El cristianisme és una gran paradoxa. Un gran acudit que constantment sorprèn i desborda. Per exemple, com arquitecte m'interessa l'espai religiós i em pregunto, com tants d'altres,  la manera de cercar "l'àurea" adient a aquest espai. Molts fan jocs de llums (Steven Hall a la Saint Ignatius Chapel o Richard Meier a Dives in Misericordia), o inventen sostres explotats (Andrea del Pozo), o fan una recreació del Paradís fusionada amb la Jerusalem Celestial Apocalípica (Antoni Gaudí)... 

... quan, de sobte, recordes això: "(Déu) habita en una llum inaccessible. Cap home no l'ha vist mai ni és capaç de veure'l" (1ª Tim 6, 16). Aleshores, davant aquesta absoluta transcendència i misteri de Déu, sembla que no quedi res més a fer que "tancar la paradeta" i deixar de pensar en l'espai de relació amb Ell. Deixar ben clar que tot intent de formulació, fins i tot qualsevol intent de catequesi "pètrea" dels edificis religiosos, no és més que un  balbuceig, una expliació bàrbara i matussera que destrossa allò del qual vol parlar. Qualsevol edifici que se les doni de "místic", en el fons no és més que un foc d'encenalls, pura façana, pur cartró pedra tan mort com ho està un ídol. S'han tallat els ponts, no hi ha mediació possible, ni tan sols la cacarejada i reivindicada "via pulchritudinis" dels neo-evangelitzadors (Rino Fisichella). No hi ha construcció religiosa (física o mental) que ens porti vers Déu com no hi ha torre de Babel que ens apropi a les alçades celestials (Karl Barth). Restem en la indigència del fideísme i la teologia apofàtica.

...però, encara més sobtadament, quan ho podem donar per perdut, apareix un regal: Malgrat la inaccessibilitat de Déu, Aquest ha habitat la nostra contingència. Hi ha una "teofania" del transcendent en la immanència: "El qui és la Paraula s'ha fet home i ha habitat entre nosaltres" (Jn 1,14)... (seguir llegint)