On trobar "Amor al vent"

Com que algunes persones em demaneu on poder trobar el llibre “Amor al vent”, he demanat a l’Editorial Claret que em faciliti un llistat de llibreries on, en teoria, la distribuidora hauria de tenir el llibre. Si no el té podeu demanar-lo o encarregar-lo a la llibreria. A part de la llista que us adjunto també el podreu trobar a la Llibreria Claret (C/ Llúria), Paulines, Balmes, la Formiga d' Or i la Raimon Llull de Lleida i la Santa Anna de Granollers i a Girona la Casa Carles i la llibreria del Bisbat de Tarragona. Qui vingui a la presentació que tindrà lloc aquest proper dimecres, 28N, a l'Auditori de la Fundació Pere Tarrés (Numància 149, al costat de la Illa), a les 19.30, també en podrà comprar i, a partir del dijous, el trobareu també a la consergeria del Casal Loiola (c/ Balmes 138).

Caselles / Major 46 / 25007 Lleida
Galatea ( Reus ) / Jesús 5-7 / 43201 Reus
Galatea ( Cambrils ) / Pescadors 17 / 43850 Cambrils
Cau Ple de lletres / Cremat 15 / 08221 Terrassa
La Gralla / P.dels Cabrits 5 / 08400 Granollers
Robafaves / Nou 9 / 08301 Mataró
Casa del Llibre / València 280 / 08007 Barcelona
Catalonia / Rda.Sant Pere 3 / 08010 Barcelona
LLar del Llibre / Psg. Plaça Major15 / 08202 Sabadell
Empuries / Alvarez de Castro 6 / 17001 Girona
Geli / Argenteria 18 / 17001 Girona
Celler de Llibres / Rambla Celler 25 / 08190 sant Cugat del Valles
Paideia / Carme 39 / 08190 sant Cugat del Valles
Racó del Llibre / Dr. Robert 12 / 08191 Rubi
Llorens / San Sebastian 12 / 08800 Vilanova i la G.
La Rambla / Rambla Nova 99 / 43001 Tarragona
La Tralla / De la Riera 5 / 08500 Vic
Corte Inglés Diagonal
Corte Inglés Catalunya
Fnac l' Illa
Fnac Triangle i Excellence (només autoajuda) Rbla. Catalunya 5 - 080 BCN

Fauna Parroquial: Teologia Popular

Els subscriptors de Foc Nou ja tindran a casa el número del Novembre, on hi apareix el “Fauna Parroquial, avui: Teologia Popular”, del que us adjunto un fragment. Aquesta vegada volia tractar el tema dels estudis teològics que s’ofereixen a les parròquies i m’he quedat amb el record d’un dels grups en els que participava quan era novici, allà a Saragossa, on el capellà de torn (un bon home) exposava les seves teories i estudis deixant a tothom bocavadat i indiferent alhora. Potser aquell bon home tenia molts estudis, però les seves explicacions eren massa “acadèmiques” i no acabaven d’arribar al cor i les vides dels participants.

La idea del “mandala” teològic-trinitari em va venir al cap a partir de la lectura de “Bardín el superrealista” del dibuixant barceloní Max, on hi ha un seguit de mandales-còmic on el protagonista dialoga amb un mickey mouse divinitzat. En Max no té desperdici, qui pogués dibuixar com ell!

Esperant "al compàs"

Tot té un procés, el seu ritme. A vegades són ritmes marcats pel clima i la ciclicitat de les estacions; a vegades són ritmes marcats per temps litúrgics i celebratius; però hi ha un altre ritme que ve marcat per la feina que es va fent a base de reunions i molta feina oculta. Estic content perquè, darrerament, hi ha ritmes que estan arribant a bon port. Un és l’aparició del llibre “Amor al vent” - del que ja us n’he parlat fins a la sacietat ; un altre és la culminació de quatre anys de tasques creatives de la pasqua jove claver en la revista digital TSKV.cat ; un altre és la blocsfera cristiana, etc.
Avui us vull parlar d’un altre projecte que porta també molt de temps cuinant-se i que, espero, d’aquí a uns mesos surti ja a la llum de la xarxa catalana: pregaria.cat , un portal de pregària en català que auna un munt d’esforços i iniciatives de pregària a casa nostra (des d’espaisagrat fins “pregar des de l’actualitat”, la pregària virtual, les homilies dominicals de jesuites.net, o el prega_rock). En aquest espai comú de pregària en català també hi haurà les vinyetes que, des de fa 6 anys!!!!, vaig fent per il·lustrar l’evangeli dominical. Encara no està del tot visible, encara hi haurà un temps d’espera i dolors de part, però avui he pogut començar a penjar ja les vinyetes.

Ja ho diu el Qohèlet: “hi ha un temps per a cada cosa”. Espero que l’aparició de pregaria.cat m’ajudi a “tancar etapes” i obrir-ne d’altres i, mentrestant, “que nos quiten lo bailao!”

Viladrau... mirada contemplativa

El dissabte passat vaig anar a donar un cop de mà als de l'Esplai Al Vent, que van anar d'excurssió a Viladrau. La Sílvia (la súpersecre de l'esplai) em va fer aquesta fotografia des de Mas Molins. Us l'adjunto perquè sovint he pregat mirant aquest paisatge. No és res de l'altre món, però enmig de tanta boscúria és la única vista possible.

Amor al vent... i anar vivint del cuentu

Ja tenim aquí el targetó de l’acte de presentació del llibre “Amor al vent”. Serà el 28 de Novembre, dimecres, a les 19:30 a l’Auditori de la Fundació Pere Tarrés, al carrer Numància 149 (al costat de l’Illa Diagonal, teniu un plànol aquí). L’acte, convocat per la FPT, l'Editorial Claret i la Companyia de Jesús, durarà aproximadament una hora, com a molt, i a part dels ponents que podeu veure al tarjetó, hi intervindran el grup de conta-contes “Vivim del cuentu”, alguns dels quals ja han participat en algunes de les activitats juvenils de la Parròquia Mare de Déu de Bellvitge (Esplai Al Vent, Reforç Educatiu i Activitats d’Estiu), em fa molta il·lusió que ells també participin en la presentació d’un llibre que és fruit del que anem construint entre tots. De fet, el llibre inclou també algun que altre conte breu (un conte nadalenc i alguna poesia). Tot sigui per re-encantar la vida!.

Ja està aquí TSKV.cat!!!!!

veniu i veureu...

Stein, Weil i Hillesum: les tres jueves

Semblançes: Les tres són d’origen jueu i van viure durant el primer terç del s.XX. Les tres vàren morir durant la segona guerra mundial. Etty i Edith van morir als camps de concentració nazis (de fet van coincidir al camp de concentracióholandés de Westerbork per poc temps), Simone va morir d’una tuberculosi (o d’un suïcidi perquè es va negar a menjar més del que menjaven els seus compatriotes francesos) a Londres. Les tres són dones cultes, amb estudis literaris o filosòfics. Les tres van anar fent una aproximació al cristianisme molt interessant. Les tres ens han deixat escrits que són objecte d’estudi per a molta gent d’avui en dia.

Diferències: De les tres, només una es va convertir al catolicisme (Edith Stein) i ingressà a la vida religiosa (es feu carmelita), fins al punt que avui en dia és presentada com a model per “l’establishment” eclesial que l’ha elevat als altars (fins i tot el CCU – Centre Cristià Universitari – l’ha pres com a model i s’ha canviat el nom a “Centre d’Estudis Edith Stein”), doncs resulta que pot ser presentada com la deixeble de Husserl i una de les traductores de Sant Tomàs a l’alemany (ja se sap... tot el que sigui seguir l’escolàstica te bona premsa). És la que menys he estudiat ara per ara. Les altres dues són més heterodoxes. Simone Weil no va arribar a batejar-se i sempre manifestà dubtes davant el que ella anomenava el “patriotisme eclesial”. La seva formació vingué marcada pel laïcisme francés, els estudis filosòfics i el seu compromís anarcosindicalista, que la va dur a deixar la seva càtedra per anar a treballar com a obrera a la Renault. Els seus escrits toquen moltes tecles i, al no arribar a estar mai sistematitzats, resulten suggerents per a diferents camps de pensament. Alguns la reclamen com a “santa”, però sembla que això no serà possible. Etty Hillesum, per la qui tinc més simpatia ara per ara, ha restat oculta als estudiosos fins fa uns trenta anys perquè el seu principal i qüasi únic escrit és el seu diari que estava “lost in translation”. Etty tampoc va arribar a demanar el baptisme (tampoc va tenir oportunitat diria jo) però la seva relació amb Déu és d’una transparència que fa esgarrifar i plorar. Així com la Simone Weil parlava molt de la “dissort”, de seguir la Veritat en l’abaixament i la kènosi... i, coherent com era, ho duia a la pràctica amb un estoicisme esgarrifador, l’Etty Hillesum no és tan “neta” (penso, per exemple, en el seu abortament voluntari), no és tan “forta”, no és tan “intel·ligent”... però és qui millor explica i viu l’experiència de la dissort, una dissort que no s’ha buscat ella sinó que li ve donada.

Que aquest post serveixi per a que ens esperonem a conéixer més aquestes tres grans dones, crec que val la pena tant per les seves vides (especialment pels seus processos respectius d’atansament al fet religiós i místic amb fesonomia cristiana) com pels seus escrits.

Film-i-tk: Cassandra’s Dream

Fa un parell de dies en Llorenç em va convidar a acompnyar-lo al cinema a veure el film d’en Woody Allen “Cassandra’s Dream”. D’entrada he de confesar que vaig quedar parat de la profunditat de la pel·lícula, tenia el xip d’anar a veure una comèdia i em vaig trobar amb una reflexió molt interessant sobre la dinàmica de l’ambicio, el pes de la culpa i la pregunta pels límits de la consciència moral. Sí, així ho dic, tal qual.

Si hi hagués de cercar alguna analogia bíblica o de caire teològic (analogia = quelcom que s’hi assembla però que no és equivalent) apuntaria un parell d’ítems:

1_ Diu Jon Sobrino que l’enveja és el primer dels pecats (el “sereu com Déus” del Gènesi, l’enveja que va corsecant a Caín al comparar-se amb el seu germà Abel, etc). El cas que presenta la pel·lícula guarda relació amb el magnífic relat de David i Betsabé, on un desig glamurós i l’exercici del poder va portant a conseqüències nefastes, la mort premeditada d’Uríes i l’incest amb Betsabé. El que vull remarcar és la dinàmica, el procés, lògic i raonat, que es va desenvolupant al llarg de la pel·lícula.

2_ En la “Contemplació de les dues banderes” dels Exercicis Espirituals de St. Ignasi de Loiola (nº 135) es presenta un díptic on contraposa la dinàmica “del bé”, que es basa en tres “s”: el ser (vs tenir), senzillesa i servei, amb la del “mal”, que es pot resumir en les tres “p”: posseir, prestigi i poder. Doncs bé, la pel·lícula és la descripció desgarradora de la dinàmica interna d’aquestes tres “p”. Comença amb la voluntat de possessió d’un baixell per part dels dos protagonistes i acaba... que ho haureu de veure vosaltres mateixos (no diré que l’assassí és el majordom)
Res més, de moment ho deixo aquí a l’espera que algú l’hagi vista i tingui ganes de comentar-la.

Una estona de cel

Des del Gener de 2006, el Centre edith Stein per a Universitaris i Professionals - l’antic Departament de Teologia a la Universitat -publica una revista titulada “Valors Contemporanis”. M’han demanat que els escrigui un breu article per explicar què entenem per “Cel” i “Infern”. Aquí teniu el primer intent de redacció que segurament quedarà en esborrany. He agafat el títol d’una cançó de Els Pets, “Una estona de cel”, tot i que no he tingut prou espai per poder parlar-ne. Allà va!.

Diu la cita “un lloc per cada cosa i cada cosa al seu lloc”, i així uns es pregunten quin és el lloc de la justícia quan aquesta no es veu per enlloc i el profeta de torn diu que “Déu eixugarà les llàgrimes”[1]; d’altres es pregunten d’on treu l’home la força per a les seves accions i la resistència per a suportar les passivitats, i el salmista diu “l’ajuda em vindrà del Senyor, que ha fet el cel i la terra”[2]; i quan el poble bíblic es nega a fer imatges, la gent els pregunta “on és el vostre Déu?”[3] i ells responien “al cel, la casa de Déu”.

Totes aquestes respostes tenien com a marc la cosmosvisió ja superada de l’antigor, quan el món era un plà flotant sobre els oceans i hi havia set cels damunt els caps. Però això tampoc resulta un destorb per creure en “el cel”, doncs ja a la Bíblia aquest espai d’autenticitat troba ressó en el cor de l’home, en l’anhel de canviar el cor de pedra per un cor de carn[4].

Així doncs, on és ara aquest “lloc” d’autenticitat, de plenitud? El cel és una u-topia, certament, un projecte i un horitzó esperonador, però alhora és un Horitzó Habitat, que va més enllà de la mera funció progressista que apunta Eduardo Galeano: “La utopía es como el horizonte,si das dos pasos hacia él, él se mueve dos pasos más. ¿Y entonces para que sirve la utopía? Pues sirve para andar...”. Aquest desig d’un Horitzó Habitat despunta en diverses creaions de l’home, com ara la cançó “A l’horitzó”[5], del grup manresà Gossos: “vull esperar que a l'horitzó hi hagi algú, que m'escolti, que ens escolti a tots.”

A aquest Horitzó Habitat, però, com s’hi arriba? És qüestió d’esperar i quedar-se sentat a l’espigó del port tot mirant el mar com els protagonistes de “Los lunes al Sol”? És una tasca que depén enterament de la llibertat i esforç de la humanitat fins arribar al paradís materialista?. Al cel s’hi puja baixant a les entranyes de la pròpia existencia humana, fent el mateix recorregut kenòtic (abaixament) que els cristians hem ensumat amb el que anomenem “misteri de l’encarnació”. No per massoquisme ni estoicisme, sinó per amor. El cel cristià, lluny de la visió asèptica de cotó-fluix, està empolsat de la terra del servei, la mateixa terra que Jesús espolsa dels peus dels seus amics quan, just abans d’anar a preparar estances “a la casa del Pare”, els vol mostrar què és estimar. El cel és humil, té humus, toca de peus a terra.

(recomano la lectura de, “El Cel pot esperar?”, de Joaquim Menacho Solà-Morales, editat als Quaderns de Cristianisme i Justícia, nº 119)
[1] Isaïes 25, 8
[2] Salm 121, 2
[3] Salm 42
[4] Ezequiel 11, 19
[5] del treball “El jardí del temps”

Afectivitat “single”

Ahir vaig anar a un sopar d’un amic que feia trenta anys (un jove de la meva edat, vaja). Feia temps que no sortia de nit per Barcelona i vaig quedar parat de la marabunta nocturna que es passeja per l’Eixample amunt i avall. Restaurants plens, cues a les portes de locals nocturns, gent ben arreglada (al menys exteriorment, tot i que n’hi ha que no tenen “arreglo”), etc. Vaig anar a un d’aquests locals nocturns de balleruca amb la gent del sopar. Em donava la sensació d’estar en una discoteca d’aquelles a les que anava quan era adolescent o ens els primers anys de la universitat... però amb la diferència que ara no hi havia noies de quinze sinó de trenta anys i una bona colla de joves professionals investigant “el mercat”. La resta semblava igual: cridar per poder entendre’s (avui estic mig afònic), llums blavoses de baixa intensitat i gent ballant la darrera cançó de moda o algun clàssic del pop ressuscitat a ritme child out; mentrestant, a la barra apretats, la gent desitjosa de ser atracada, demana combinats.

Tot plegat m’ha fet pensar força. La gent de la meva generació, en general, es guanya la vida, no tenen parella estable, tenen temps, viuen generalment sols/es... com compensar el buit afectiu? Per una banda no es “talla” amb les relacions familiars perquè es viu fora de casa dels pares (o no) però en contacte constant i interessat amb els pares i la familia. Per altra banda, tampoc es “talla” amb els amics, un cercle de relacions que es va ampliant amb diverses activitats, cafés i sopars, escapades o viatges a l’estranger. Pel que fa a la part més profunda de relació sexual, de tant en tant hi ha alguna mena de “fregament” sense compromís amb algú d’aquest cercle d’amistats... i així anar fent.

No vull jutjar, però tot plegat em resulta estrany perquè trobo que sovint hi falta una mena de “nervi intern”, una mena de “projecte” que dóni més “canya” a la vida, més profunditat; algun tipus de compromís vital que sigui independent (o integrat) del món laboral; un “way of life”; quelcom que afecti realment el qüotidià (amb qui vius, amb qui comparteixes la vida, qui entra a casa teva, com consumeixes, quins criteris tens amb el teu temps i els teus diners, quin paper tenen els altres en la meva presa de decisions, etc). També s’ha de reconéixer que el món single és una oportunitat de creixement personal, de conviure amb un mateix i la pròpia soledat, de “fer-se” i posar-se a prova.

Homenatge a Jordi Llimona

Cansat ja de parlar-vos del “meu” llibre (i els maldecaps que em suposa) em va de perles la petició que m’ha fet la Gemma per donar a conéixer i convidar-me a l’acte de presentació del llibre “Jordi Llimona, rebel i fidel” (Editorial Mediterrània), un homenatge a aquest frare caputxí tan nostrat. Crec que l’escrit que en Jordi Cervera, també caputxí i professor de la Facultat de Teologia de Catalunya, ha fet per la contraportada del llibre és la mar d’escaient:

“40 persones han col.laborat en aquesta obra. Una quantitat important, una quantitat digna d’esment i una pluralitat enriquidora….Les primeres impressions sobre Llimona han estat corroborades. Si irradiava personalitat es per que veritablement la tenia. Si parlava amb convicció era per que tenia conviccions. El desig és que aquest llibre, aquesta miscel.lània, no sigui un simple “complir” amb la memòria d’en Jordi LLimona, caputxí, lliure pensador, escriptor..., sinó un punt de partida per continuar aprofundint de manera seriosa i crítica la seva figura i el seu pensament.”

Particularment he de confessar que tinc certa simpatia pels caputxins tot i ser un urbanita poc sensibilitzat per l’ecologia. Sempre m’ha fet gràcia trobar-me l’estatua d’un “tocayo” meu (Fra Eloi de Vianya) a l’entrada de l’església dels caputxins de Sarrià.
Gràcies, Senyor, pels germans caputxins, per la seva feina i per la seva manera de ser.

Presentació del llibre "Amor al vent"

Poc a poc tot va seguint el seu decurs i ja toca el moment d'anunciar l'acte de presentació del llibre "Amor al vent". Serà el dimecres 28 de Novembre a l'Auditori de la Fundació Pere Tarrés (c/ Numància 149-151), a les 19:30. Encara hi ha molta feina per a preparar la presentació, sobretot perquè s'han d'anar teixint les relacions i concrecions inter-institucionals (Fundació Pere Tarrés, Editorial Claret i Companyia de Jesús-Catalunya), però de moment us adjunto un possible dibuix que he proposat d'incorporar en alguna banda de la publicitat de l'esdeveniment. Ja us aniré informant de tot plegat. Us hi espero!

Estació d'enllaç... aquest divendres no perdis el tren

Des de la delegació de joventut del bisbat de BCN m'han fet arribar un munt de propostes. Algunes ja són oconegudes i repeteixen en el calendari com l'escola de pregària a la catedral (que comença aquest dijous, 25 d'Oct), però vull parlar-vos d'una iniciativa que s'ha anat forjant gràcies a la col·laboració de diferents institucions i grups d'església, tant des dels diocesans com els religiosos(vedrunes, maristes, salesians, jesuïtes...) i d'altres independents. Es tracta dels divendres d'Estació d'Enllaç. Us passo el vídeo que hem fet des del col·lectiu creatiu TSKV (alguns reconeixeran algunes imatges, ejem, ejem... és la política del reciclatge).

Aprenent de Las Vegas (i dels okupes)

Un dels llibres clàssics de l'arquitectura contemporània és "Aprendiendo de las Vegas", d'en Robert Venturi, que es dedica a analitzar i reflexionar sobre l'arquitectura, la publicitat i la significació dels edificis en un context urbà mercantilitzat. Per en Venturi l'edifici és un aparador, una gran estructura sobre la qual es projecta una imatge convenient. A tall d'exemple podriem citar la torre Agbar, el Guggenheim de Bilbao o, simplement, les llumetes de nadal que teixeixen les façanes dels grans magatzems de la ciutat.


Hi ha, però, un exemple encara més qüotidià: les bastides dels edificis que estan en restauració com és el cas de la finca on visc. Potser sense tanta reflexió, un grup d'okupes ha vist en aquesta estructura perifèrica una magnífica oportunitat per penjar-hi una pancarta i així ho van fer anit. No és que em molesti massa però m'ha fet pensar que, fet i fet, donat que nosaltres sí som els propietaris de la finca, podriem penjar també els cartells que volguèssim, no? He fet una composició piratilla amb el photosop a veure què us sembla. Crec que es distingeix prou bé la pancarta dels okupes i les pancartes virtuals. És més, penso que les façanes dels futurs temples o centres parroquials haurien de tenir en compte la possibilitat d'una "façana-aparador" mòbil. La catedral de Barcelona (i no em refereixo al Camp Nou) mai havia estat tant interessant com quan van estar restaurant la façana. Llàstima que s'hagi deixat perdre una oportunitat molt bona per experimentar en la pastoral-publicitaria.

TSKV.cat ... Creure sense complexos

D’aquí a 15 dies sortirà a la llum la revista digital “TSKV.cat ” amb el lema “Creure sense complexos”. Aquesta revista és producte de quatre anys de treball i conspiració de l’equip creatiu de la Pasqua Jove Claver TSKV, que es celebra al Col·legi Claver, a Raimat, Lleida. De moment ja hi podeu trobar una interfaç on hi figurem l’equip col·laborador i redactor de la revista, re-dibuixats amb encert per l’Albert Tarés. Crec que no és el moment de comunicar que “l’assassí és el majordom” i prego que tingueu paciència perquè veureu un portal juvenil (DE joves) on explicitar la fe sense complexos i amb una naturalitat alhora sorprenent. No estem parlant de “pastoralsj.org”, ni tampoc del futur portal de “pregaria.cat”, aquesta revista digital aspira a crear el seu propi espai (i ben cert que ho farà, n’estic convençut). Entre els col·laboradors hi ha quatre blocaires més: "Passejant per les meves entranyes", "Mon elixir", en Yuri i en Marc

Barcelona, una ciutat amb diversitat de creences

Amb el lema “Barcelona, una ciutat amb diversitat de creençes”, la Fundació Migra-Studium em va encarregar l’any passat un pòster que me va dur molta feina (ja en parlava aquí ). Però la feina ben feta val la pena, doncs resulta que el pòster va agradar molt al Centre Interreligiós de Barcelona i van demanar a la Fundació Migra-Studium poder utilitzar el dibuix per al seu calendari interreligiós d’enguany. El calendari va sortir per les festes de la Merçé i aquí en teniu una imatge. Em podria guanyar la vida com a il·lustrador? No ho crec perquè no he fet belles arts i, en el fons, dibuixo “com puc”. A més a més, la relació qüalitat-preu (temps) no compensa l’esforç. Així i tot, m’agrada no abandonar el dibuix i poder col·laborar en petites tasques com la que us he explicat.

La “Fauna Parroquial” i la Fira de Frankfurt

Ja ha arribat a casa el darrer exemplar de Foc Nou que aquesta vegada, relacionat amb la presència catalana a la Fira del Llibre de Frankfurt, és un monogràfic sobre el tema del llibre religiós a catalunya. En Jordi Llisterri, director de la revista, us ho explica aquí . Com a col·laborador de la revista en la secció d’humor gràfic, a l’interior de la contraportada i amb el títol de “Fauna Parroquial”, he intentat fer un seguit de recomanacions sobre “lectures espirituals” enllaçant diferents tipologies de lectors amb els seus possibles autors espirituals. No sé si el conjunt de vinyetes fa gaire gràcia però, en el fons, volia fer un homenatge a la Pilarin Bayés i a en Picanyol , dos dibuixants de casa nostra als que valoro per la seva capacitat de transmetre quelcom “espiritual” a trevés del seu grafisme.

Esplai Al Vent... objectiu: la Lluna!

Acabo d’arribar de fer una escapada a la trobada d’inici de curs dels monitors del Centre d’Esplai “Al Vent!”, del qual ja us en he parlat en diverses ocasions. Sap greu no poder estar-hi al 100% però aquest any estic “a Paris”, una manera de dir que estic estudiant i necessito aïllar-me per acabar la carrera. Així i tot, estic molt content de veure com en Xavi ha pres el relleu de cap d’esplai amb empenta. Crec que ha fet una bona preparació per a poder començar ja el curs d’esplai el proper divendres al vespre i l’equip de monitors es va coneixent i treballant el quotidia, l’ideari, els objectius i tots els requisits necessaris que tantes vegades ens han explicat en els cursets de formació en activitats de lleure per a infants i adolescents (per activa o per pura òsmossi).

Tot i perdre’m bona part de la trobada, m’ha tocat preparar la pregària del matí. No sabia massa bé què fer però, doanat que el lema de l’esplai per a aquest curs és “Objectiu, la Lluna”, m’he basat en la dita aquella de “Quan el savi apunta la lluna, el neci mira el dit” per enllaçar-ho amb l’evangeli de Jesús i la samaritana (Jn 4, 1-23), un de tants textos joànics en el que es produiex un diàleg de “besugos” entre Jesús (que apunta a la Lluna, que diu la Veritat) i altres personatges (en aquest cas la dona samaritana) que no veuen més que “el dit” (la mediació). L’esquema de la pregària ha estat el que utilitzava el Cardenal Martini (“on the rocks”) a les pregàries de Milà, que consisteix en (“a saber”):
1_ una BREU presentació del text bíblic per part del qui dirigeix la pregària
2_ lectura del text i silenci meditatiu (pot estar acompanyat per música de fons)
3_ una roda de comentaris personals dels participants sobre el text meditat
4_ una segona roda de pregàries dels participants a la llum del que s’ha compartit prèviament (aquí es pot usar algfún recurs plàstic per motivar la participació. En el cas d’avui, cada participant tenia un petit exemplar del coet de “Tintín a la Lluna” i escribia la pregària en el seu coet per enganxar-la després a un mural, etc)
5_ paternoster final
No ha estat una estona gaire llarga, però ha valgut molt la pena perquè la majoria de monitors/es ja estan força acostumats a aquesta mena de dinàmiques i han compartit força, amb algunes aportacions molt suggerents. Després d’estones com aquestes, crec que els monitors poden anar prenent apunts per a escriure el seu “Amor al vent 2” (per cert, el llibre ja es pot complar a la Claret, us robaran 12 eurons però valdrà la pena).

Gràcies, Senyor, perquè no sóc imprescindible i he pogut donar un cop de mà en el meu procés de “retirada” contínua del centre d’esplai que tant m’estimo. Jesús, ensenya’ns a anar i demanar la Lluna (o allò que tú anomenaves “Regne de Déu” o “Abbà”...). Amén!

48 hores sense tabac!

Sembla que el món sencer hagi de petar, que tot s’hagi de venir a abaix.... però no passa res, tothom segueix fent la seva indiferentment del meu “mono” de fumador. Sí, des de feia anys que no ho tornava a aconseguir: estar dos dies seguits sense fumar. No és la primera vegada que intento deixar de fumar. Farà dos anys vaig estar uns tres mesos sense fumar, però l’estrés i els nervis pels estudis i d’altres tensions vam acabar per esbotzar-me el pla.

Ara és diferent. Tinc trenta anys i ja porto la meitat de la meva vida fumant (fumant de veritat, els darrers anys a paquet per dia o més). Tenint en compte que per cada set anys de fumar es calcula que hom ingereix un litre d’alquitrà, això vol dir que ja porto un litre per cada pulmó. Ja n’hi ha prou, no?. Hi ha altres factors a favor de deixar-ho: Estic realment fart de fumar i d’anar a comprar tabac a hores intempestives de les nits creatives; la comunitat a on visc ara no es fuma en els espais comunitaris i, per primera vegada en la meva història de jesuïta, no hi ha fum a la sobretaula de cada dia; no hi ha ningú que em presioni i em “toqui els nassos” per a que ho deixi, més aviat al contrari; en les relacions interpersonals es nota si un ha fumat o no, etc.

En el fons, crec que això de deixar de fumar és una cosa purament espiritual-psicològica, més que no pas – encara que també – de dependència fisiològica. El tema del fumar és la inseguretat, manca de confiança, manca de fe en el darrer terme. El fumar és com el menjar, i el fumador empedreït un bulímic golut. Les "Reglas para ordenarse en el comer" ignasianes es podríen aplicar semblantment al tema del tabac. El fet de fumar un cigarro, especialment el fet de xuclar l’aire, dóna la falsa aparença que estàs “ingerint” el món, menjant-te’l, incorporporar-lo per via respiratòria, i això et reforça anímicament en moments de treball intensiu o en d’altres de confusió, o en els que encara no t’hi has posat... Com superar aquetsa falsa il·lusió? Una manera és passant gana de debó. La gana es fa molt més forta que el desig del fumar i un s’adona del què és important i què no ho és. Però reconec que tampoc és qüestió d’anar desganat de per vida.

Us deixo amb una altra cita de la Etty Hillesum:
En resposta a Werner Levie, un idealista fumador: “No és gaire seriós llegir a Maimònides i pretendre refer el món després de la guerra, quan hom s’enverina, de manera conscient i sistemática, fumant tants paquets de cigarrets al dia! Doncs el mateix: si hom no s’esforça, fins en els més petits detalls, per posar la seva vida quotidiana en harmonia amb les seves més nobles idees que professa, aquestes idees no tenen cap sentit.” (16 abril 1942)

La nostàlgia perpetua

Del diari de la Etty Hillesum he anat a petar, com qui va enllaçant cites a la xarxa de la cultura, a un tal Rilke, que tant li agradava i del qual anotava algunes citacions seves. He trobat aquesta sobre la nostàlgia:

“No s’ha d’intentar esmorteir una gran nostàlgia mitjançant una multitut de petites satisfaccions. És necessari conservar-la en tota la seva fortalesa. És necesari, per dir-ho d’alguna manera, elevar-la a un plà més alt, i així extreure’n d’ella la força i l’impuls per a estimar més”

(És tan cert que només puc dir una cosa: Amén!)

No tingueu por

A vegades ens quedem paralitzats per la por, per sentir-nos inútils per a respondre a determinades situacions que creiem insuperables o massa novedoses, per saber-nos contingents i limitats, efímers, poca-cosa, etc.

L’evangeli està plagat de “No tingueu por”. Ho diu l’àngel Gabriel a Maria, ho diu Jesús als seus deixebles, ho diu el Ressuscitat quan s’apareix als purucs deixebles que s’han amagat dels jueus, ho diu Jesús quan lloa la fe (= gosadia, manca de por) de tanta gent que guareix (el centurió, la sirofenícia, el paralític, etc).

Quasi es podria dir que l’evangeli és una crida a superar les pors i les angoixes, a viure confiadament. Com? Mirant-lo a Ell, mirant l’amor màxim lliurat en creu com serpent elevada en un bastó (curiosament símbol d’Esculapi i de la serp que guareix als israelites de les picadures d’escorpins al desert).

Us deixo amb una cançó de Els Pets que es titula, precisament, “Por” i que parla de totes aquestes coses, també de la mirada amorosa que guareix.

No ho diguis, no ho pensis, dibuixa-ho!

Ara que a La Vanguardia, la Berta - estudiant de primer curs d'arquitectura i nota més alta de la selectivitat d’enguany – explicarà les seves vivències estudiantils a mode de bloc, jo també m’animo a comentar les experiències pròpies d’un que acaba la carrera. Ho faré a mode d’itinerari espiritual doncs això del projecte final de carrera és com el desert, lloc de duresa i temptació alhora que també de concentració i retrobament joiós amb l’Absolut. La Bíblia n’està farcit de referències, per exemple a Osees 2, 16: “Jo la seduiré, la portaré al desert i li parlaré al cor”.

Una de les temptacions d’aquest desert és predre-s’hi, embolcallar-se en pensaments i fantasies i no sortir-ne. Imaginar mil i una possibles sol·lucions i no optar-ne per cap, perdut en la bellesa de infinitat de racons possibles, d’infinites textures i materials. Per aixó és molt important cercar quelcom objectiu que ajudi a decidir, en d’altres paraules: dibuixar, produir plànols, alçats, seccions i perspectives, imatges...

Un mestre deia al seu deixeble somniador: “No ho diguis, no ho pensis, fes-ho!”. Semblantment, en aquest desert cal “fer” les coses. Si un escriptor avança en la novel·la o en el pensament discursiu a base d’escriure una i altra vegada (ho sé per pròpia experiència, a partir de la publicació d' "Amor al vent"), l’arquitecte avança dibuixant, doncs el que l’escriptura és per al pensador és el dibuix per a l’arquitecte. No és d’estranyar que en Witgenstein associés paraula (discurs) i pensament amb dibuix. Un dibuix ordenat és un pensament ordenat i, sense dibuix, senzillament no hi ha pensament. No és d’estranyar, tampoc, que grans escriptors com l’Ernesto Sabato siguin alhora grans i apassionats pintors.
Dit això... mans a la feina!, a dibuixar!, a pensar!

La parròquia... manquen idees?

Avui m’han passat el llibretó de la conferència de l’acte inaugural del curs 2007-2008 de la Facultat de Teologia de Catalunya i me l’he llegit sencer perquè, donat que el projecte final de carrera d’arquitectura que estic fent és un centre parroquial, m’interessava el tema: “La parròquia. Història, evolució i vida” a càrreg de Mn. Josep Ma. Martí Bonet, a qui ja vaig tenir a Història de l’Església Medieval.

Resumint: erudicció i anecdotari "10" (no es pot negar la tasca d'investigació de l'autor), suggerències i pistes d’investigació "0"
De què serveix tanta història si, després, ajuda ben poca cosa de cara a aprofondir i reflexionar sobre les parròquies i la comunitat parroquial avui en dia?. Al meu parer, al menys pel que respecta a l’escrit de la conferència, hi manca un “feed-back” que pugui aportar alguna cosa a la reflexió sobre la comunitat parroquial avui en dia i digui alguna cosa més que “hi ha hagut moments de tot però ara estem millor que abans”. Ens cal ser més autocrítics, en definitiva.

En aquest sentit, si algú sap d’algun escrit (qualssevol, s'accepta també el magisteri de l'església catòlica) que em pugui ajudar a pensar i reflexionar sobre la parròquia avui en dia li estaré molt agraït. Pot enviar-me un mail a eloibonnoi@gmail.com

Homenatge a Ferran Lobo

Avui m’he assebentat de la mort d’en Ferran Lobo, a qui vaig tenir de professor en tres assignatures a l’escola d’arquitectura de Barcelona (d’Estètica i un parell d’optatives). D’aquestes hores de classe amb ell, m’han quedat un munt de cites i pistes d’investigació per treballar. A ell li dec que em fes decobrir l’arquitectura com a construcció d’un “espai sagrat”, espai de comunicació, espai ligüístic, espai humà. Tot i que la seva perspectiva era purament atea, i així ho feia constar, resultava molt suggerent perquè ratllava i vorejava aquella escletxa, alhora un abisme, entre l’experiència estètica i l’experiència religiosa.

El recordo encara quan es presentava amb el seu “mono” de currante pulcrament disposat a sota de l’americana, acariciant la punta del seu espés bigoti, jugant amb una cigarreta impacient per autoimolar-se entre els seus dits, mentre feia referències als ritus fundacionals de les ciutats, i la ciutat Romana per excel·lència, o als clàssics grecs. Quanta cultura li dec a aquest home!. Esperonat per ell vaig reflexionar sobre la condició humana i la seva relació amb l’estètica a pel·lícules com “Blade Runner” o “2001, una odisea en l’espai”, també vaig llegir-me “l’Home Revoltat” d’en Camús o “La idea de ciudad” d’en Joseph Rykwert que tant m’ha ajudat de cara a preparar el seminari sobre “Fonaments per un Temple Virtual” que vaig fer amb en Manuel Hernández al Centre d’Estudis de Cristianisme i Justícia ara farà un any.

Gràcies, Senyor, pel Ferran i la seva tasca filosòfica. Que tot el que ens ha anat ensenyant no caigui en sac trencat i, tot i que es declarava ateu, ajúda’l a “fer el salt” de l’estètica a la contemplació de la teva mirada... tan de bó hagués tingut un professor com ell a la Facultat de Teologia!.

Comunicació sense paraules

He anat a prendre la meva dosi de nicotina i cafeïna a un bar d’aquest laberint de blocs de vivenda prefabricada regentat per una familia xinesa atenta i encantadora. Espero que en un futur pugui canviar aquest hàbit però, de moment, no m’hi he resistit. Un parell de taules més enllà hi havia una parella “jove” (aquest terme cada cop és més realtiu) esmorzant amb una criatura d’un any, aproximadament, en un cotxet. En un moment la criatura m’ha mirat i l’he correspost amb un somriure, al qual m’ha correspost somrient ell també fent el bellugueta en la seva trona mòbil. I així ens hem estat una estona, aliens a les nostres preocupacions i mirades de familiars i estranys.

Hi ha vegades que no calen paraules per expressar les mocions (moviments) de l’ànima. Basta una actitut d’espera i obertura, d’atenció. Hi ha infinitat de textos que en parlen. Tant en l’àmbit de la pregària, com de la parella, els estudis o la relació interpersonal. Us deixo amb un exemple dels escrits de Sant Pere Claver, "l’esclau dels esclaus" com ell mateix es presentava, un vell company jesuïta català del s.XVII, nat a Verdú, que desenvolupà la seva tasca a Cartagena de Índias, acollint les naus negreres que venien d’Àfrica .

“Deixàrem els nostres manteus i anàrem a portar d’una altra bodega taulons, amb els quals empostissàrem aquell lloc, i hi portàrem a braç els més malalts, obrint-nos pas pel mig dels altres. (...) Vam prendre una teula de brases, la vam posar enmig del cercle a tocar dels que estaven morint-se, i, traient diferents perfums, els vam fer una fumigació i els vam cobrir amb els nostres manteus; així recobraren el calor i nou alé vital, la cara se’ls posà molt alegre i tenien els ulls oberts i ens miraven.
D’aquesta manera estiguèrem parlant-nos, no pas amb la llengua, sinó amb les mans i les obres (...)”
(30 de maig de 1627)

Jo volia ser professor...

Jo volia ser professor, compartir el mateix fervor que la Cristina per l’educació, i per això m’havia pre-inscrit al CAP (Curs d’Adaptació Pedagògica) de la UPC. M’havien assegurat que no hi hauria cap problema, que tindria plaça segura, però ahir vaig descobrir que no puc fer el CAP perquè, degut a la por al futur màster pedagògic que properament es dissenyarà i exegirà per a poder donar classe a batxillerat, aquest any s’ha inscrit un munt de gent que, per ser ja llicenciada, tenen preferència sobre els pobres desgraciats com jo que ens falta acabar el PFC (Projecte Final de Carrera).

Em sap molt greu, la veritat, però què hi farem!. Miraré de trucar altres portes a d’altres universitats però, al no ser la UPC, demanen el títol de llicenciat i qui els explica que la carrera d’arquitectura és llarga i blà, blà, blà?, i què importa que ja sigui teòleg (total, no és una carrera civil i té el mateix pes que haver fet estudis d’astrologia!, quin desastre!)? Així i tot “Nada te turbe, nada te espante, quien a Dios tiene nada la falta... sólo Dios basta” (Sta. Teresa) i tira endavant.

Ja està aquí “Amor al vent” !!!

Sí, després de molt patir i esperar ja tinc el llibre a les meves mans. Avui o en els propers díes es podrà ja comprar, al menys, a la llibreria Claret. Ara toca preparar alguna presentació del llibre, especialment de cara a professors, educadors en el lleure (monitors, caps d’esplai, etc), educadors en la fe (catequistes, clero, religiosos/es, parroquians, etc) i tota persona de bona voluntat. Us adjunto part del pròleg que molt amablement m’ha fet l’Enric Puig i Jofra.

“Arriba avui a les vostres mans una obra que recull el testimoni de l’experiència educativa d’un monitor d’esplai, d’un monitor de monitors, d’un formador d’educadors, dimensió cabdal aquesta en la funció responsable d’un centre d’esplai. Testimoni de l’experiència, però, que no queda reduïda al vespre-nit del divendres, moment en el qual es desenvolupa, bàsicament, l’activitat educativa del C.E. Al Vent. Va més enllà, força més enllà.

Es tracta d’un ampli recull de textos, confessions i reflexions de l’autor, contes, cites filosòfiques i teològiques, referències cinematogràfiques, còmics, retalls de la vida política, eclesial i cívica, lletres de cançons, fotografíes... d’un ampli ventall d’autors, estils procedències i moments històrics molt diversos. Conjunt aplegat per arribar a tothom que estigui interessat en l’educació en el lleure i fer una aproximació a una experiència concreta i singular”

Sobre l’estelada

Ahir em van explicar el sentit de l’estelada i, com que jo en desconeixia l’origen, penso que pot haver-hi d’altra gent que també ho desconegui i, per això, en parlo avui aprofitant la fotografia de l’estelada que un company ha penjat al balcó. (La veritat és que a Bellvitge no hi ha gaires senyeres penjades, així que ja va bé visibilitzar al barri la festa d’avui d’alguna manera).

Resulta que, segons m’han explicat, l’origen de l’estel incorporat a les quatre barres té el seu orígen en els estels de la bandera nord-americana (serem iankis!). Sí senyor, de la mateixa manera que cada estel dels USA representa un estat lliure associat a aquell país, igualment hi ha molts altres països que han anat incorporant l’estel com a senyal d’estat “lliure” o “alliberat”. Així doncs, l’estelada representa Catalunya com a estat lliure. El que desconec és la diferència de les dues modalitats d’estelada; la de l’estel blanc sobre un fons triangular blau – que sembla ser la més antiga, doncs ja apareixia als anys 30 en el partit d’Estat Català – i la de l’estel vermell sobre el triangle groc. Suposo que l’estel vermell deu fer referència a una opció política d’esquerres o comunista i l’estel blanc deu fer referència a una opció democràtica amb pluralitat de partits, però no ho puc assegurar.

Així i tot, si Espanya fos realment un país federal com els USA... us imagineu la bandera espanyola amb els estels de les autonomies com estats lliures associats? Caldria incorporar una franja blava a la bandera espanyola per afegir-hi els estels blancs? No seria massa “blavero”? Caldria incorporar l’estel de Portugal com proposava en Saramago? O, com canten els Brams, “l’autonima que ens cal és la de Portugal”? Ho deixo al vostre gust.

Personalment, l’estel de la meva vida és el de Betlem; que és universal, pacifista, salvador i porta la Bona Nova al món (fet que no treu el “Misteri de l’Encarnació”, estimo la meva terra com Jesús estimava la seva. Sempre m’ha fet gràcia que als deixebles de Jesús els identifiquèssin per l’accent galileu del seu arameu rural. Si no us ho creieu, llegiu Mt 26, 73 ).

L’Eusebi, el primer company prega_rocker

Aquesta tarda he quedat amb l’Eusebi, un vell amic rocker de les terres de ponent, per proposar-li entrar a l’equip del prega_rock del que us parlava ahir. Com podia negar-s’hi!, ell, amb qui ja haviem fet un prega_rock amb el grup “Obrint Pas” i amb qui compartim l’afició per les cançons d’en Loquillo i tants d’altres. A part d’aquestes aficions musicals, amb l’Eusebi ens uneixen altres batalles “pastorals”, com ara múltiples preparacions de la Pasqua Jove Claver-TSKV, el mític concert Arass-4crits a la Parròquia de Sant Ignasi de Lleida, i alguna que altra activitat d’estiu com el camp de treball urbà de fa dos estius o els campaments amb els joves de Bellvitge (ja en farà tres!. La fotografia és de quan vàrem pujar al Puigmal).

Gràcies, Senyor, per l’Eusebi, pel camí que hem anat fent plegats, coincidint ara aquí, ara allà. Gràcies per la seva empenta evangelitzadora (ara en diuen “ardor”... no està malament tampoc) en l’escola i tants d’altres llocs. Que aquest curs que comença sigui un lloc de trobada amb Tu.

El nou portal del prega_rock... en marxa!

Ja fa temps us vaig parlar (aquí) d’una reunió per a crear un portal de pregària en català a semblança del que els jesuïtes de castella ja han fet amb “pastoralsj.org”. Doncs sapigueu que la cosa va endavant i té molt bona pinta... tot i que també demana feina. En Marc, que està al darrera de la part tècnica, m’ha fet un petit programa per a penjar cançons i ara estic passant tot l’arsenal del prega_rock al nou format del portal.

Amb aquest nou portal hi sortirem guanyant per vàries raons. Primer perquè aplegarà els esforços i iniciatives de molta gent. Segon perquè oferirà un servei de pregària notable i mai vist en llengua catalana i, de cara al prega_rock, farà que ja no depengui de mi, sinó que estic a la recerca d’un grup de gent que li agradi el món de la música contemporània i vulgui gaudir en aquest joc amb mi (si a algú li interessa... ja ho sap que es posi en contacte amb mi).

Una de les avantatges que tindrà aquest apartat del prega_rock serà que hom podrà cercar una cançó per nom del grup, àlbum, títol i, el més important, per temàtica. Així, si un catequista, per exemple, ha de fer una dinàmica sobre “el pecat” i ho vol complementar amb una cançó només li caldrà posar “pecat” al cercador i li apareixeran diverses cançons que tracten la temàtica amb els seus respectius comentaris i pregàries paral·leles.

Segurament m’enganyo, com tantes altres vegades, però crec que valdrà la pena. Ja us aniré informant.

Quan la Paraula arriba a l’element.

“Quan la Paraula arriba a l’element sorgeix el sagrament”. Aquesta és una de les definicions històriques que ahir vaig estar estudiant per a l’exàmen de “sacramentologia” (sí, ja ho veieu, agafeu una paraula i hi poseu “logos” al darrera i ja teniu una assignatura!) i m’ha donat molt a pensar. Em recorda a allò del pròleg joànic “la Paraula es va fer carn i habità entre nosaltres”.

És evident que resulta una definició escaient per als 7 sagraments ja reconeguts per l’església (a saber: baptisme, confirmació, eucaristia, unció, penitència, matrimoni i ordre) però es pot aplicar a la vida corrent. Per exemple, en el cas d’un enamorament o un l’amor de parella podem parlar d’un amor que s’encarna en la relació de dos persones. No es tracta tant d’un amor “yo me lo guiso yo me lo como” sinó d’un amor que s’entén com a regal de Déu (qui sinó Déu, que és l’Amor!, 1Jn 4, 16) que habita i enforteix la relació de parella. La parella viu d’aquest regal que els ha estat donat. Un altre exemple podria ser l’encarnació de l’amor en la tasca o professió que hom realitza. El treball ja no esdevé una càrrega sinó lloc de trobada amb Déu, la font de l’amor, etc. Així, quan la Paraula arriba a concretar-se en coses qüotidianes com una tassa de cacaolat i un croisant amb un amic, una xerrada acadèmica o una vinyeta per il·lustrar l’evangeli del proper diumenge, la vida esdevé sacramental o, com deien els antics, “viure segons el diumenge”.

En definitiva, quan Sant Ignasi de Loiola, a la “Contemplació per assolir Amor” dels Exercicis Espirituals, parla de “en tot servir i estimar” està fent referència a una vida prenyada, “fecundada” si ho preferiu, per l’Esperit. Ja sé que tot això no és res de l’altre món, però no està de menys recordar-ho, sobretot ara que retornem a la vida de cada dia.

Un any de bloc

Avui fa un any va aparèixer a “la contra” de La Vanguardia una entrevista a la Rebeca Blood sobre els blocs i, tot just després d’haver-ho llegit, vaig anar directe a l’ordinador per obrir-me un bloc, aquest bloc. Ja des del primer moment vaig pensar aquest espai virtual com una ajuda i un servei a l’església, una mena de “CAP” teològic basat en la certesa que la vida que visc, centrada en Jesús i l’evangeli, val la pena i té quelcom a oferir a d’altres blocaires.

Ben aviat vaig veure que hi havia una gran “fredor” religiosa a les blocosferes públiques (bitàcoles.net o catapings.cat), on els blocs, en la seva majoria, eren de temàtica política, literària o personal. Per això els links que vaig anar posant al bloc intentava anar recollint d’altres blocs que, tot i que no siguin explícitament de corda cristiana, no hi eren indifirents i hi havia una certa sintonia. Els primers van ser en Jordi Llisterri o en Ramon Bassas, blocs que ja existien prèviament, amb qui hi ha hagut una relació continuada que s’ha anat forjant gràcies al petit somni fet realitat de la “blocosfera cristiana". Això ha estat per a mi una gran alegria.

Amb el temps també m’he anat adonant de les possibilitats i els “autoenganys” del blocaire. Em fa feliç veure que s’ha anat crent relació entre cristians “d’a peu” basada en el respecte i la confiança, de diferents edats, estats de vida i ubicació territorial. N’estic cert, la blocosfera és un lloc teològic, transparència del “sensus fidei”. Alhora, he de reconèixer que això del bloc és un inflador de l’ego tremendo, com tot espai en el que hom desenvolupa una activitat pública, i que, massa sovint, he penjat algun que altre post massa personal. Per res del món voldria que el bloc acabés sent una mena de “Show de Truman”!. És el perill que té aquest bloc en el que he apostat pel testimoniatge, què hi farem.

Gràcies, Senyor, per aquella rauxa d’ara fa un any sostinguda dia a dia; a voltes amb seny, a voltes desasenyat, però amb intenció recta. Gràcies a tots/es aquells que, no sé encara com ni per què, aneu seguint el que hi vaig penjant. Gràcies pels comentaris (N’hi ha que m’han donat MOLT què pensar). Espero que aquest curs que ara encetem sigui tan interessant o més. Sempre “amDg” (Ad Maiorem Dei Gloriam... o per aplaudir la misericòrdia de Déu, en altres paraules).

“Engan-Txad”... ressó de l’experiència

Fa tres díes vaig anar a recollir una germana meva que ha anat al Txad com ja us he anat explicant en diverses ocasions (la darrera, cliqueu aquí). Com era de preveure l’experiència ha valgut la pena i ara els participants necessitaran un temps de re-adaptació al medi habitual, a veure cotxes i carreteres asfaltades, enllumenat públic, menjar envasat i preparat esperant pacientment al consumidor en l’estanteria de refrigerats d’un supermercat i no un gall “atlètic” correns pels carrers de Sahr, etc. És massa d’hora per avaluar res encara, cal deixar una distància, tot i que, com sol passar, cal no perdre l’oportunitat de revisar allò que anem vivint abans que la vida se’ns menji i ens atrapi altra vegada en el quotidià. Si no s’avalua, ens quedem només amb les anècdotes de la vida i no en treiem tot el “suc” que ens ofereix, restem tan sols en l’escorça i mai acabem de posar nom ni dibuixar el nostre paisatge anímic. En fí... què ha de dir un director d’esplai! L’avaluació pot fer mandra però és essencial.

Re-apassionar-me per l’arquitectura

Aquests díes m’estic mentalitzant per creuar el llarg desert que m’espera per acabar d’una vegada el projecte final de carrera d’arquitectura. Ho volia finalitzar tot aquest curs (la teologia i l’arquitectura alhora) però va arribar un punt en que vaig prendre consciència que no era superman i, per altra banda, no volia renunciar a donar un cop de mà en les tasques en les que col·laboro (l’esplai Al Vent i demés).

Sé que no n’hi ha prou amb força de voluntat per a fer les coses; cal estar-hi a gust, apassionar-se, vocacionar-se per les coses que hom fa, i això demana lligar els sentiments i l’afectivitat a la tasca concreta. Aixó és així perquè molts pocs poden viure com a màquines, dels que cosifiquen les persones per convertir-les en “temes a tracatar”, al menys jo no. Així doncs, he començat per re-llegir antigues lectures clau per a tot arquitecte. La primera lectura ha estat “Complejidad y contradicción en la arquitectura” (1966), un clàssic d’un tal Robert Venturi en el que es contraposa el “less is more” (“menys és més”) d’en Mies Van der Rohe (qui va fer el Pabelló Alemany de l’Exposició Universal de Barcelona de 1928) al “less is bore” (“menys és avorrit”) de la generació del pop art. Us deixo amb un fragment que és tota una declaració dels principis de la posmodernitat (fragmentació, complexitat, atenció a la particularitat, etc):

“Defiendo la riqueza de significados en vez de la claridad de los significados; la función implícita a la vez explícita. Prefiero “esto y lo otro” a “o esto o lo otro”, el blanco y el negro, y algunas veces el gris, al negro o al blanco. Una arquitectura válida evoca muchos niveles de significados y se centra en muchos puntos: su espacio y sus elementos se leen y funcionan de varias maneras a la vez (...). Debe incorporar la unidad difícil de la inclusión en vez de la unidad fácil de la exclusión. Más no és menos”

”Fauna Parroquial” ja és una realitat
En un dels posts anteriors us havia parlat del “Fauna Parroquial”, oi? Es tracta d’una iniciativa d’humor gràfic de la revista Foc Nou que m’ha estat irresponsablement encomanada. Fa unes setmanes ja en vaig poder veure el resultat imprés i ara deu estar arribant ja a les llars dels subscriptors de la revista en el número de Agost-Setembre. Aquest primer número de Fauna Parroquial tracta el tema de la trobada de blocaires cristians que s’esdevindrà el proper setembre tot i que encara a hores d’ara no puc assegurar la data per uns contratemps que hem tingut el “trío” organitzador (en Jordi Llisterri, en Ramon Bassas i un servidor). Us estaré molt agraït de rebre qualssevol mena de crítica constructiva i, sobretot, fraternal. Us adjunto un fragment d’aquest primer lliurament.

Pel que fa a l’eterna espera del llibre “Amor Al Vent”, sembla que, segons m’ha assegurat l’Editorial Claret, sortirà a la llum la primera setmana de Setembre... així sigui!

pd: de tot cor, gràcies a tots els qui m'heu ajudat a tirar endavant amb aquest tinglado ;)

La metàfora viva
Surto al balcó amb un llibre però, com sol passar, em distrec mirant els vaixells amarrats a les Illes Medes, el trànsit de la carretera cap a Torroella de Montgrí o les aus que naveguen lliures pels aires com un Joan Salvador qualssevol. No he obert “La metàfora viva” d’en P. Ricoeur però, posats a fer metàfores amb la vida, amb aquest balcó em basta. El brogit estival del poble s’alça com el remor del mar als meus peus. Paisatge que em supera, que no em puc empassar d’una glopada ni abastar d’un cop d’ull... tot plegat em recorda l’anècdota d’aquella pel·lícula de “El cartero y Pablo Neruda”, en l’escena en que el protagonista, mirant mar, es pregunta “Y ésto... ¿de qué será metáfora?”.

Rutes... “tàs ready”?
Ja he arribat de l’activitat de rutes o de fer el cabra boja pel pirineu si ho preferiu. Tot plegat ha estat com una sortida de la “Kelly Familly”, molt familiar, doncs a darrera hora es van donar de baixa quatre participants (el 50%!) i varem marxar de Bellvitge quatre joves i dos monitors (l’Alba i jo). Ha estat una experiència d’intempèrie considerable (vam anar de Planoles a Thués, França, en tres jornades) tot i que vam optar per no dur tendes i anar tirant de refugis que, com va passar al Refugi Ras de Carançà, estaven plens.

Estic molt content per la sort que hem tingut, tant pel temps que ens ha fet o la bona relació entre els participants com, especialment, pel que ha suposat de coneixement, creixement i llaços d’amistat que s’han creat entre els participants. L’eix dinàmic de l’activitat (“El club dels poetes pelegrins”, fent referència a la pel·lícula de “El club dels poetes morts”) també ha donat bastant de sí. Així com Sant Francesc Xavier duia un sarronet penjant del coll amb les signatures dels seus companys jesuïtes i la seva fòrmula de professió religiosa, nosaltres duiem un fragment de “Walden” (d’en Henry David Thoreau) signat per tots els participants juntament amb un element simbòlic del que esperavem de la ruta cadascun de nosaltres. Cada dia feiem un joc a partir del qual s’escollia “el portador del tresor simbòlic” del dia. Juntament amb això, havia preparat un petit dossier amb un parell de textes per cada dia (pel matí i pel vespre) que, en el fons, reprodueixen l’esquema dels Exercicis Espirituals de Sant Ignasi de Loiola.

Gràcies, Jesús, per aquesta experiència nova per la majoria dels que hi hem participat. Gràcies per cadascun d’ells. Fes que aquesta ruta sigui memòria subversiva i subjugant com ho és la Teva presència en nosaltres.

Walden, o la vida als boscos (Henry David Thoreau)

Vaig fugir als boscos perquè desitjava viure amb un únic propòsit: fer front, només, las fets essencials de la vida, i veure si era capaç d'aprendre tot allò que m'havia d'ensenyar.
No volia descobrir, a l'hora de la mort, que ni tan sols havia viscut.
No desitjava viure res que no fos vida - m'agrada tant la vida...- , ni practicar la resignació, tret que no fos absolutament necessari.
Volia viure a fons i esprémer tota la substància de la Vida, d'una manera tan ferma i espartana que en foragités tot allò que no li era propi, fer una neteja dràstica d'allò que li era marginal, reduir la vida a la seva mínima essència i, si resultés mesquina, extreure'n tota la genuïna mesquinesa i fer-la conèixer al món; però si fos sublim, conèixer-la per pròpia experiència i ser capaç d'explicar-ne la veritat després d'aquella propera excursió.

Vacances blocaires

Avui, després de matricular-me per darrera vegada a arquitectura, marxaré cap a Planoles per preparar les rutes que ja estan al caure (el proper diumenge). En d’altres paraules, d’aquí fins al Setembre no puc assegurar el post diari que he anat mantenint fins ara. Per tant, trobareu post quan la “divina providència” i la connexió a la xarxa ho permetin (ooohhhh). M’en vaig a la muntanya, a aclarir raons, tot i que no són les idees el que em preocupa ara per ara, sinó intentar anar-me responent on tinc el cor posat (“El cor té raons que la raó no entén” que diu en Pascal). Per això qüasi serà millor que faci un xic de silenci i no us atabali amb què em passa o deixa de passar.
Una abraçada ben forta, bon estiu i... fins a la propera!

Fotolloc anímic

La sang negra de la víctima rellisca per la suau pendent de la taula de dibuix fent un menadre al voltant del teclat fins degotejar vers el precipici de l’espartana habitació. Mentre els companys de comunitat resten embaladits i atents en l’alienació general del darrer capítol de la temporada del CSI, l’investigador transcendental Elohim s’afanya a netejar i memoritzar l’escena de tan horrorós espectacle. Ah, Déu meu!, Ah, anyell xinés degollat!, Quantes vinyetes s’han quedat sense veure la llum!, Quanta tinta derramada sense profit!, Quants balbuceigs teològics desgrafiats!. La tinta s’escampa pel terra de l’habitació i, amb ella, la líquida mediació que possibilita part de la meva vida. Ella se n’ha anat depressa, sense cap altra nota de comiat que un bes enclastat al terra. Plora el meu teclat el rastre de tal catàstrofe i jo resto desolat i entotsolat, com cada nit, intentant acceptar, un dia més, que el que està escrit... ja està escrit.

Harry Potter... deixeu que els infants s’acostin a mi.

Aquesta 7mana he tingut doble sessió de cinema perquè, després de veure “Odette Toulemonde” fa uns dies, ahir vaig anar a veure “Harry Potter i l’Ordre del Fènix” amb un parell de xavals, dos germans, de l’Esplai Al vent. Els companys de casa, que ja em coneixen, al veure’m arribar ja em feien broma sobre si en Harry Potter tenia algun “rol crístic” (ja,ja,ja!, no es poden tenir secrets entre companys!). Aquesta vegada no faré cap comentari de tall teològic, només dir-vos que no em vaig enterar massa de la pel·lícula perquè només he vist els dos primers lliuraments i aquesta ja era la quarta. Menys mal que els xavals són uns fans del Harry Potter, havien llegit totes les altres novel·les i vist totes les pel·lícules, i m’ho van explicar tan bé com van poder. Resulta curiós que uns infants que tenen problemes amb els estudis s’empassin tots aquests llibres. Fins i tot sabien quan apareixeria la traducció castellana del setè i darrer volum de la nissaga!.

Gràcies, Senyor, per aquesta skapada al cinema amb aquests infants. Si Pau VIè es lamentava del divorci entre la fe i la cultura en el món actual, ahir vaig comprobar que la millor inculturació de l’evangeli a voltes passa per fer-se com un infant i deixar-se instruir per ells.

Ha marxat cap al Txad

Aquest matí, ben d’hora, una germana meva i l’Alexis, un company jesuïta, han agafat l’avió cap al Txad. Ja us en havia parlat alguna que altra vegada (clica aquí). Fa poc vaig estar xerrant amb ella, ben apretats a la microterrassa de casa seva, mentre em convidava a berenar uns crosanets i aigua del temps (ja havia desendotllat la nevera!). Estarà un mes fora i, tot i que marxava tranquil·la, eren inevitables els nervis previs a l’experiència: “com tornaré?, en què canviarà la meva vida després d’aquesta estada al Txad?, em sentiré estranya?, com respondré?...” Estic content que marxi al Txad, en part perquè jo encara no he pogut fer cap “experiència al 3er món”, en part pel que aixó li pot suposar de “despijar-se” (desinstalar-se, en definitiva), i el que pot suposar-li de apertura al món tot i que treballa en una multinacional. Espero que visqui aquest mes amb intensitat (“No hay otra eternidad que ahondar en el presente” que diu en Sábato), que no envii cap e_mail, que talli amb la feina, les amistats, la familia... tot plegat per a que aquest mes pugui tenir la mateixa utilitat que tenen els Exercicis Espirituals dels que us parlava fa uns dies: “Se entiende por ejercicios espirituales todo modo (...) de preparar y disponer el ánima para quitar de sí todas las afecciones desordenadas y, después de quitadas, para buscar y hallar la voluntad divina en la disposición de su vida para la salud del ánima” (Sant Ignasi de Loiola, Exercicis Espirituals, anotació nº1).

En el fons, el que li desitjo és que no es preocupi per com tornarà sinó que estigui atenta, una actitut bàsica, un preàmbul de la fe. Simone Weil deia que l’atenció, en ella mateixa, ja és pregària:

“La clave de una concepción cristiana de los estudios radica en que la oración está hecha de atención. La oración es la orientación hacia Dios de toda la atención que el alma es capaz. La calidad de la oración está en muchos en la calidad de la atención. La calidez del corazón no puede suplirla" (Simone Weil, "Reflexiones sobre el buen uso de los estudios escolares como medio de cultivar el amor a Dios", recollit en "A la espera de Dios", Edit. Trotta)

Odette Toulemonde i el cavaller de la fe

Ahir vaig visitar al Sr. Renoir de Les Corts i em va recomanar veure la pel·lícula “Odette Toulemonde, una comedia sobre la felicidad”. Odette porta una vida que molts podrien considerar “mediocre”, cutre, poc fina, gens intel·lectual, vídua, amb dos fills una mica peculiars... però en ella és feliç. Odette és una enamorada d’en Balthazar, un escriptor famós que, malgrat tenir-ho tot, no és feliç. Per diverses raons s’acaben trobant i arriben a comprendre’s i estimar-se de cor a cor. Així i tot, ella renuncia al seu estimat i, quan semblava que ja estava tot dit, hi ha un moviment que no queda massa clar en que Odette recupera al seu escriptor estimat per a ella. Hi havia renunciat... però no el perd: fe.

La figura d’Odette m’ha recordat molt al “cavaller de la fe” que en Soren Kierkegaard descriu a “Temor y temblor”. En els dos casos es tracta de persones “mediocres”, normals i corrents, com aquell Jesús del poblet de Natzaret (“es feu un de tants”... diu l’Himne de Filipencs, 2, 6ss), però que troben la felicitat en l’abandó confiat en la realitat sabent que hi ha quelcom que la traspassa.

“Nada puedo distinguir en él de esa actitud diferente y distinguida característica del caballero de lo infinito. Se divierte con todo, participa en todo, y cada vez que se le ve intervenir en lo particular lo hace con esa tenacidad que es más bien típica del hombre mundano (...) de no conocerlo, resultaría imposible distinguirlo de los otros (...) disfruta de quanto contempla (...) Mientras camina, va pensando en que sin duda cuando llegue a su hogar encontrarà a su mujer esperándole con algún plato delicioso; por ejemplo cabeza de cordero, asada, con guarnición (...) Y lo más curioso es que si, llegado a casa, su mujer no le ha preparado ese plato, no le cambia el humor. (...) En la resignación infinita hay paz y reposo. (...) La resignación infinita es el último estadio que precede a la fe. (El caballero de la fe) Actúa exactamente lo mismo que el otro caballero: rechaza infinitamente ese amor que es el contenido de su existencia y encuentra la conciliación en el dolor; pero entonces ocurre el portento, y realiza aún otro movimiento, el más asombroso de todos, pues dice: “Pese a todo, creo que obtendré el objeto de mi amor gracias al absurdo, pues para Dios no hay nada imposible”” ( Soren Kierkegaard, “Temor y Temblor”, Edit. Tecnos, Madrid 1995, pag 31-38)