Diagnosi axonomètrica

En una altra ocasió havia parlat aquí de "l'ull axonomètric" i us passo una altra mostra, aquesta vegada d'un treball personal. L'axonometria és com una diagnòsi, si no quadra és que alguna cosa hi ha malament o bé s'ha fet alguna mutació tipus Escher (el famós i surrealista matemàtic i dibuixant), però si quadra és una delícia i un gaudi genials perquè arriba el moment de dir-se "ara ho veig clar" (tot i que no crec que pogueu veure gaire cosa a la imatge que he penjat). Un company de la feina em va dir que a aquest pas em contractarien a la revista Tectónica... què més voldria jo!!!

La felicitació de Nadal

"Vull que aquest Nadal no se m'escapi de les mans..." aixó deia una cançó que cantava fa temps per animar les misses de joves per aquestes dates. L'altre dia em preguntava com estava vivint jo el Nadal des de la meva situació actual i vaig decidir posar-hi eines per a què el dia a dia no es mengi aquesta oportunitat. Els temps litúrgics són per viure'ls, què carai!
Diuen que l'Advent és temps d'esperança i tothom té raons per esperar coses molt raonables (mantenir la feina, que vagin bé els examens, l'espera d'un fill, etc) però jo també espero un major aprofondiment en el Misteri, en el coneixement d'això que s'anomena "encarnació". No vull reduir el Nadal a una esperança merament (que no és poc) antropològica.
És per això que, malgrat l'estrés d'aquests díes, vull fer una bona felicitació de Nadal. A l'antiga, per correu postal, pensant què és això del Nadal i per què és felicitant, com ja fa temps que ho fan un matrimoni conegut, que es prenen un temps per dissenyar-la i passar-s'ho bé.

Déu, sexe, rock... i la fidelitat creativa

(Aquí teniu el darrer article de la millor revista virtual de joves d'església del món supramundial i part de l'estranger: TSKV)

No és fàcil escriure sobre Déu, el sexe i el rock o, com a mínim, semblaria que només es pot parlar del triunvirat de “Sexe, drogues i r’n’r”. El principi havia pensat parlar-vos del tema a partir de la cançó de “Reno”, d’en Bruce Springsteen, la teniu al prega_rock aquí. Però després m’he recordat d’aquest fragment de l’autobiografia d’en Bono, el líders dels U2, el mateix que va dient a tort i a dret que sovint no saben si canten a Déu o a l’amor de parella perquè ho viuen integradament, en el que parla de la seva pròpia vivència i crec que és molt millor del que jo us pugui dir. Així que aquí ho teniu:

“Entrevistador: Hay una cosa en tu vida que me parece muy infrecuente y extraordinaria en una estrella de rock. Has sido monógamo durante veinticinco años.
Bono: Yo no estaba hecho para el matrimonio. Yo no era de esas personas de las que mis amigos habrían dicho: “Éste es uno de los que se casan”. Pero conocí a la más extraordinaria de las mujeres, y no podía dejarla escapar. Tengo a alguien en mi vida, después de mucho tiempo, a quien todavía tengo la sensación que no conozco. Y tenemos casi una especie de distancia creativa de verdad entre nosotros, que Ali gestiona. Las relaciones necesitan una gestión. Ella respeta muchísimo mi vida, y tiene un carácter muy independiente. No sé cómo habrían superado otros un matrimonio durante tanto tiempo, pero así lo he hecho yo. No sé cómo lo has hecho tú, o cómo lo hacen los demás, pero yo creo que se trata de eso. Y, claro, respeto y amor. Yo sigo enamorado. (...) En el corazón de mi realción hay una gran amistad. De hecho, en muchos sentidos, ésa es la clave de todas las puertas importantes en mi vida, ya sea en el grupo, en mi matrimonio, o en la comunidad en la que sigo viviendo. Es casi como si los dos tipos de sacramentos fueran música y amistad”
(“Conversaciones con Bono”, Michka Assayas, Edit. Alba, pags 146-147)

Plou sobre mullat

"Adiós, adiós, que vaya bien el día"... i han anat marxant un a un pels carrers de la ciutat que els rebia amb pluja. Ells miraran de passar les hores, buscar-se la vida, fins que, mullats i mig morts de fred, qui sap si amb alguna copa de més, tornaran al refugi, on un nou voluntari vespertí els obrirà la porta i els preguntarà què tal els ha anat el dia. Contents d'estar a casa, faran una altra partida de dòmino, es fumaran unes "trujas", o es posaran vora el radiador comentant "que mal está todo" mentre miren com a les notícies fan un reportatge sobre indigents que, evidentment, no són ells.

Quanta vida!

Les coques de xocolata, les croquetes de porc senglar, el trívial pursuit versió "furor" fins a les tantes, la passejada fins al castell, el guitarreo, el catxondeo i el bon humor... però també l'estona de pregària personal, el comunicar i deixar-se interpel·lar la vida a fons, etc. Tot això ha estat el que s'ha esdevingut aquest cap de setmana amb el grup de revisió de vida a una masia d'osona que em fa donar les gràcies per tanta vida.

Sant Ignasi de Loiola, en els punts de preparació per a fer els exercicis espirituals, parla de començar amb una actitut de "grande ánimo y liberalidad", és a dir: amb ganes i generositat, i crec que els que ens hem acabat aplegant en aquest grup hem pogut constatar-ne la certesa. Som ben diferents. Ja tenim una edat i carreguem diferents responsabilitats i projectes personals i/o compartits, però aquest cap de setmana ha estat en certa manera "fundacional" perquè hem posat les cartes de les nostres vides sobre la taula amb senzillesa i confiança. Hem aprés tant els uns dels altres!. Ja ho deia en Sòcrates "Només una vida examinada té sentit".

Citant “Els nois de història”

Animat per això del club de cultura del tresC.cat he anat al teatre a veure “Els nois de història”, d’en Josep Mª Pou. Em pensava que veuria quelcom a l’estil de “El club dels poetes morts” i certament hi ha semblances però té més elements en joc que la pel·lícula citada.

Per parlar de cites em quedo amb un dels dilemes que planteja la obra: el bagatge cultural té sentit en ell mateix o es prostitueix cada vegada que fem una citació a un argument personal com qui posa una “decoració” d’autoritat?. Gran tema. Descartes es va carregar tota la xerrameca de la filosofia i la teologia que anaven llastrades per segles de retòrica de citacions, altrament dit “argument d’autoritat”. Fins a quin punt quan hom cita a algú altre ho fa honestament o es vol posar medalles? He congut professors que omplien tones de paper en citacions a un paràgraf seu d’exposició, i el pitjor de tot és que al ser preguntat sobre la cita el professor mateix no l’entenia... se li va veure el “plumero”. (parlant de “plomes”, la obra de teatre en va plena! Tant que, al final, no saps si parla de donar el testimoni de la cultura o d’una altra “orientació”, per dir-ho amb un eufemisme)

Posats a citar, us en deixo una de L’Etty Hillesum sobre aquest tema:

“Devorar els llibres, com he fet des de la més tendra infància, no és més que una mena de mandra. Deixo als altres la tasca d’expresar-se per mi. Cerco per totes bandes la confirmació d’alló que fermenta i actua en mí, però hauria d’intentar veure-ho clar amb les meves pròpies paraules. He de llençar per la borda molta mandra, però sobretot moltes inhibicions i incerteses, per a arribar a mí mateixa. I per arribar als altres a través de mí. Cal que tingui clar aquest punt i acceptar-me a mí mateixa. Tot en mí és tan pesat i jo voldria ser tan lleugera!... des de fa anys, no faig res més que emmagatzemar un gran dipòsit, però tot el que emmagatzemo un dia haurà de sortir a la llum; del contrari, tindré la impresió d’haver viscut per a no res, d’haver despullat la humanitat sense donar-li res a canvi. A vegades tinc la impresió de ser un paràsit; d’aquí aquests accessos de profunda depressió i de dubte en quant a la utilitat de la meva vida. Potser la missió que em correspon sigui explicar-me, tindre-me-les de veritat amb tot el que em fustiga, m’atormenta i m’exigeix desesperadament sol·lució i formulació.” (4 agost 1941)

En JM té raó.

En JM té raó, el nucli d’ascensor i escala no està al seu lloc, cal sectoritzar horitzontalment, deixar vivenda de la rectoria a dalt i sales i despatxos a baix. M’estalvio unes escales. Simplifico hall d’entrada baixant una planta la pèrgola . Exploto darrer tram de façana i l’alinio amb façana de fusta de pabelló lateral. Les escales a un extrem de la pastilla no funcionen, millor al mig, separant zona de dia i zona de nit. Sobra espai. Terrat?. Múltiples distribucions. Més i més gargots. Eureka!. PB+1 com a pinta que incorpora dos patis oberts a sud, un per la zona de dia (la pública) i una altra de caire privat (habitacions). Desmaterialització del passadís incorporant-hi espais de terrassa i estudi i sala d’estar en extrems. DCM! (De Calcuta Mare!). Habitacions i espais comuns a sud. Pastilla de serveis a nord que incorpora comunicacions verticals. Despatxos de rectoria.... no estan bé!!!! Tant de temps davant dels meus ulls i no me n’adonava!. Millor traspassar el mateix esquema que tinc a dalt. Pastilla de serveis a nord que em fa coincidir els baixants de WC’s verticalment, incorporació d’arxiu en pastilla de serveis. Nous despatxos a sud i amb vistes al pati... i me n’hi cap un altre de propina!!!. Qllonut.

Pell: que es diferencïi la closca de la carn. Duresa a l’exterior, calidesa en façana interior. Façana nord: GRC. Basta amb quatre punts connexió amb estructura? Cal posar metxa per evitar transmetre càrregues de la fletxa el forjat a la subestructura... mmm... façana sud: carpinteria prefabricada de fusta. Palfons de 3,5x2,5m. Industrialització i seriació de la façana. Com coi resoldre la cantonada? Hi ha pont tèrmic!!!...

... en això estem, companys, i aquests són els pensaments que m’ocupen aquests díes. Per això m’haureu de disculpar si ja no trobeu el bloc actualitzat tan sovint com voldria.att

Superficiar la professió

Són dos quarts passats de dotze de la nit i he acabat de superficiar un edifici (és a dir, calcular l'espai que ocupen les diferents estances) com a coronament d'aquesta jornada. Donat que tinc ja l'encefalograma més plà que aquestes anotacions de la pantalla crec que ha arribat l'hora de plegar per avui, no creieu? Tot plegat quan ahir, a la reunió del meu grup de revisió de vida, vam estar parlant de com viure "cristianement" això del treball. Va ser molt interessant. Grosso modo ens podem trobar amb feines amb una finalitat explícita força propera a l'evangeli (per exemple n'hi ha una que treballa en una ONG) o d'altres (com els tres arquitectes del grup) en que això no està tan clar. Així i tot, podem oferir un bon servei i ens hem adonat que la manera d'estar a la feina ens ajuda a trobar sentit a aquest món tècnic independentment que el producte del nostre treball sigui més o menys útil o compromés socialment. "Gastar la vida"? això és per a tots! Calcular superfícies pot semblar quelcom extremadament banal (això fa tant, allò altre tant...), però mirat i viscut des d'una altra perspectiva també té la seva gràcia... tot són amidaments estimatius.

"Prologue" (Simone Weil)

(Amb aquest text resumia Simone Weil, sindicalista i filòsofa francesa, la seva experiència de Déu, la seva inesperada trobada i abandonament)

"Entrà a la meva habitació i em digué: "Infeliç, que no comprens res, que no saps res. Vine amb mi i t'ensenyaré coses que ni t'imagines". El vaig seguir.

Em portà a una església. Era nova i lletja. Em va dur fins a l'altar i em va dir: "Agenolla't". Jo li vaig respondre: "No he estat batejada" Ell em digué: "Cau de genolls en aquest lloc amb amor, com en el lloc on existeix la veritat". Vaig obeir.

Em va fer sortir i pujar fins a unes golfes des de les quals es veia, per la finestra oberta, tota la ciutat, algunes bastides de fusta, el riu en el qual descarregaven els vaixells... Em féu seure.

Estàvem sols. Ell parlava. De vegades entrava algú, s'afegia a la conversa i després marxava.

Ja no era hivern. Encara no era primavera. Les branques dels arbres estaven nues, sense brots, en l'aire fred i ple de sol.

La llum augmentava, resplendia, disminuïa, i tot seguit les estrelles i la lluna entraven per la finestra. Després, novament arribava l'albada.

De vegades ell callava, treia un pa del rebost i el compartíem. Aquell pa tenia realment gust de pa. Mai no he retrobat aquell sabor.

Em servia i es servia un vi que tenia el gust del sol i de l aterra on estava construïda aquell aciutat.

De vegades ens estiràvem al terra de les golfes, i la dolçor de la son queia al damunt meu. Després, em despertava i bevia la llum del sol.

M'havia promés un ensenyament, però no em va ensenyar res. Parlàvem de tot ti`pus de coses, a batzegades, com fan els vells amics.

Un dia em va dir: "Ara, vés-te'n" Vaig caure de genolls, em vaig abraçar a les seves cames, vaig suplicar que no em fes fora. Però em va empènyer a l'escala. La vaig baixaer amb el cor desfet. Vaig caminar pels carrers. Després em vaig adonar que no sabia de cap manera on estava aquella casa.

Mai no he intentat retrobar-la. Vaig comprendre que ell havia vingut a bscar-me per error. El meu lloc no és en aquelles golfes. És a qualsevol banda, en un calabós, en un d'aquells salons burgesos farcits de bibelots i de vellut vermell, a la sala d'espera d'una estació. En qualsevol lloc, però no en aquelles golfes.

Algunes vegades no puc evitar, amb temor i remordiment, de repetir-me quelcom del que ell em va dir. Com saber si ho recordo exactament? Ell no hi és per dir-m'ho.

Sé prou bé que no m'estima. Com podria estimar-me? I tanmateix, en el fons de mi, alguna cosa, un punt de mi mateixa, no pot deixar de pensar, tremolant de por, que potser, malgrat tot, ell m'estima"

(traduït per Josep Otón a "Simone Weil: el silenci de Déu")

He conegut en Joan

Aquesta tarda he conegut en Joan. Me l’han presentat uns amics que tenim en comú amb els quals està emparentat. Feia temps que m’en parlaven, “que si en Joan això, que si en Joan allò altre”, i sempre em quedava amb les ganes de conèixer al personatge.

M’ha donat la mà ben fortament, amb una confiança inusual per ser una primera trobada, i he entés de seguida que ens portariem bé. De fet, l’estona ha transcorregut cordialment repassant l’estat actual de les nostres vides. Jo pateixo per la crisi de la construcció, els amics comuns són feliços en els seus projectes i ell ha patit una crisi personal ben recentment però sembla que s’està recuperant gràcies a l’ajuda dels nostres amics.

Del Joan m’agrada que, malgrat les dificultats que experimenta, en ell tot són projectes. Sembla que ha iniciat una etapa de creixement personal espectacular al sortir de l’ambient on es trobava. No és que no hi estigués bé, però un força superior l’ha empés a tasques que ell mateix mai havia sospitat. Qui sap, ara per ara les possibilitats són realment immenses

...En definitiva, felicitats Uri i Mar, teniu un infant maquíssim!!! (gràcies a Déu!)

Fauna Parroquial

Avui he rebut el Foc Nou i he vist que la vinyeta del Fauna Parroquial encara ha quedat prou digna, tenia por per veure com quedaria l'efecte fotoshopero dels núbols i si els personatges quedarien empetitits però encara ha quedat presentable. Us l'adjunto per saber què en penseu.
Per altra banda, dir-vos que això de la il·lustració m'ho prenc com un hobbie professionalitzat econòmicament autosuficient, en d'altres paraules, si em voleu contractar ja sabeu on sóc, podeu tafanejar el book on-line" que m'han deixat penjar els companys de l'APIC (Associació Professional d'Il·lustradors de Catalunya), a la espera que m'animi i tingui temps de fer-me un book on-line com Déu mana, seguarament un altre bloc... pà servirles!.

A la musa de ponent

A la musa de ponent que em sorprén cada dia més...

Doneu-me un punt d’emplaçament

Parafrasejant la sentència d’Arquímedes sobre la teoria de la palanca... “doneu-me un punt d’emplaçament (d’aplicació) i mouré el món”. Aquí teniu un dels gargots que saben fer aquestes màquines dirigines per una neurona estressada. Feia temps que havia de fer aquesta maqueta virtual perquè és veritat que copsar l’emplaçament i entendre’l dóna pautes i claus de projecte insubstituïbles. Alguns en diuen “encarnació”. Res, que no tinc temps per enganyar-me aquí al bloc!, àpali!, seguim treballant! “A por ellos, oééé!”

Aquí estic!

<

De Amidaments estimatius

>

Arquiset, vine d'arqui-safari!

Demà s'inaugura l'arquiset, la setmana de l'arquitectura, amb un munt d'activitats interessants que m'hauré de perdre perquè el pfc'n'cia apreten. Així i tot podré gaudir, si més no, formant part de l'espectacle doncs el proper divendres dia 3 d'Octubre, dins del marc d'aquestes activitats, un conjunt de despatxos d'arquitectura fan jornada de portes obertes i al despatx on treballo ens hi hem apuntat, així que si voleu venir de safari arquitectònic segurament trobareu un especímen d'arquitectònicus-eloiensis darrera una pantalla, tranquils estic força domesticat i no mossegaré a ningú. A més a més, qui vingui i en vulgui es podrà endur uns objectes corporatius força interessants. Què, us hi apunteu?

El recurs ets tu

El Curs d'Animació de pastoral juvenil d'ahir em va deixar molt bon regust de boca. Vam fer un bon taller de prega_rock (teniu el resultat aquí!!!) i van sortir força inquietuds i també ajudes de cara a la tesca dels participants. Llàstima que no em va donar temps de fer el taller sobre blocs, anava massa refiat amb el temps. Si m'he de quedar amb una frase em quedo amb la del Toni Torrelles: "El recurs ets tu" perquè sovint ens manca autoestima i creure que nosaltres podem fer grans coses si estem conectats a l'evangeli. Cal situar l'esperança dins nostre i no tant en "materials pedagògics redemptors".

Animar l'invisible

L'altre dia una amiga em comentava que li costa molt la tasca de màrqueting, que preferia fer tasques més tangibles i concretes de secretaria perquè amb això del màrqueting mai es sap si tindràs resposta o no. Jo no li vaig dir res però pensava per mi mateix "noia, això és el que he fet jo intensivament durant els darrers anys: intentar comunicar una cosa tan personal i a voltes intangible com la fe en Jesús, de la qual no pots fer cap judici i no saps realment qui en te o a on la te".

I amb aquestes m'he trobat aquest matí repassant el que he de fer demà com a professor en un Curs

d'Animació de Pastoral Juvenil, que han muntat conjuntament la Fundació Pere Tarrés i la Delegació de Pastoral de Joventut del Bisbat de Barcelona. D'entrada ja costa animar a algú que faci un curs amb aquest títol (quina mania té la gent amb la paraula "pastoral"!, com si estiguèssim encara en l'època preindustrial! Fins i tot la blocsfera cristiana classifica alguns blocs com a "pastorals"... serà que encara no hem actualitzat la paràbola del Bon Pastor), però penso gaudir comunicant coses que m'apassionen i que m'han anat formant tal com sóc. Segurament parlaré del prega_rock, les vinyetes i el món de la blocsfera, però el que m'interessa no és tant aquestes concrecions "pastorals" sinó poder passar als participants del curs (32 persones!!! no està gens malament!) la motivació de fons d'aquesta creativitat, l'evangeli. És el de sempre, que la gent no es quedi amb el dit (la mediació) sinó amb la direcció que apunta.

BCNmp7: El pop també s'escolta

Ahir, com un caramel de premi al sortir de la feina, vaig assistir al CCCB a un acte ben curiós anomenat "El pop també es llegeix". Ben parapetrats en l'escenari muntat en el hall del CCCB, un conjunt de cantants, després de dues magnífiques i suficientment breus xerrades introductòries, van recitar, pregar i declamar les lletres de cançons pop que per a ells eren significatives. Em va agradar força el posat d'en Roger Mas, encara no el coneixia, i les lletres que va presentar d'en Lou Reed, ratllant el nihilisme i l'entrada al transcendent... "Magic&Lost" total!. També em va agradar la lletra de SanjoSex que va recitar el Sr. Chinarro que tractava sobre la bellesa de la plana del Ter i Torroella de Montgrí, on estiuejo.

L'acte d'ahir em va reconfirmar el que ja vaig anar exposant de forma matussera al quadernet d'EIDES "Prega Rock. Música popular contemporània i educació en el Transcendent" .Les lletres de les cançons pop poden ser moltes coses, però també poden ser el salteri que acompanya les nostres vides forçosament en constant pelegrinatge. Shemà Israel (escolta Israel)... el pop també s'escolta, el pop també és memòria existencial del quotidià.

Sprint cap a l'acomiadament?

Aquest matí parlava amb un amic al bar de l'Escola d'Arquitectura sobre la qüantitat d'acomiadaments que s'estan donant en diferents despatxos d'arquitectura. Tots dos coneixem casos de gent que ha acabat la carrera fa poc i ja s'ha quedat al carrer. Fins i tot m'ha parlat d'un despatx que han passat de vint-i-quatre a set treballadors!!!

Tant ell com jo estem amb la incertesa sobre la nostra continuïtat als despatxos on treballem respectivament però, així i tot, sabem que no podem demorar ja més la nostra situació acadèmica. Continuem treballant perquè tenim contracte d'estudiants i encara sort perquè el taulell d'ofertes per als estudiants realment feia pena. On abans hi havia tota una paret folrada d'ofertes ara hi ha uns pocs papers espaialment ben disposats.

Cinc mesos i ja s'haurà acabat el malson de la carrera. Cal fer un sprint i hi estic ben disposat, però em fa por pensar que sigui un sprint cap a l'acomiadament quan encara he d'aprendre moltes coses d'arquitectura "real". Anyway... todo se andará! Caldrà una nova manera de veure la (millor, "les") feina/es.

Funky Business, de la mediocritat aristotèlica a la platonització económica.

Funky Business ?, “El talento mueve al capital”? Mai m’hauria llegit aquest llibre si no fos perquè ara al despatx ens donen “lectures espirituals” i ens encoratgen de tal manera que al final me l’he acabat comprant i pulint en un cap de setmana. La tesi del llibre és que ara el nostre món ha passat dels àtoms (la matèria, el producte, l’objecte) als bytes (la informació, la idea) i això és una oportunitat de cara a la nostra llibertat que, ens agradi o no, hem d’assumir o ja podem plegar.

Hi ha hagut moments en els que he estat a punt de deixar la lectura per no estar d’acord amb algun dels punts del que van exposant però ha estat un encert seguir fins al final perquè te exploracions antropològiques i altres coses molt aprofitables i, fins i tot, algunes afirmacions són calcades al que jo he pogut anar veient en els meus anys de formació en la pedagogia ignasiana (els jesuïtes) i que es poden resumir en l’escrit modèlic “El nostre mode de procedir” de la Congregació General 34. (aviat podreu consultar-ho aquí).

De "Funky Business" valoro positivament la seva redacció totalment postmoderna, que tant pot anar citant els exemples empresarials de Starbucks, Microsoft o la General Motors com parlar-te de Dionís l’Aeropagita, Martí Luter, Adam Smith, Maslow o Karl Marx. Per a un mig teòleg i filòsof com jo resulta molt estimulant. Tot plegat és força pedagògic i estimulant.

El llibre es podria resumir amb la cita de Baudelaire aquella de “fes el que vulguis, però fes-ho apassionadament”, a les antípodes del racionalisme calculador aristotèlic que predica la virtut com a “mesotés” (“meso” és “el punt mig, punt d’equilibri”... per exemple “Meso-potamia”= entre dos rius) entre dos extrems com ara la prudència com a virtut entre la temeritat i l’esporuguiment. Aquesta rauxa també es troba en el “magis” (l’anar a més) de la pedagogia ignasiana: “(...) vale más un acto intenso que mil remisos; y lo que no alcanza un flojo en muchos años, un diligente suele alcanzarlo en poco tiempo” (Carta a los hermanos estudiantes del colegio de Cohimbra, Roma 1547. “Obras de San Ignacio de Loyola”. Edit BAC. Pag 798)

Com a punt crític dir que aquesta valoració de la idea per damunt de tot ens porta a un neoplatonisme de caire empresarial que no té prou en compte conceptes com “quotidianeitat”, encarnació, dolor... apuntala les activitats però no suficientment les passivitats, i també cal molt estoicisme per saber "entomar" la situació econòmica actual. Paral·lelament a la lectura de “Funky Business” caldria llegir el “No-logo” de la Naomi Klein com a advertència de les víctimes que una mala lectura d’aquest llibre pot generar (ep!, ja els mateixos autors parlen de la coherència ètica en un món transparent, però el "sigues tu mateix" està sempre a punt de caure en el menyspreu dels altres).

Per què faig voluntariat?

Ja porto un temps anant a dormir, molt de tant en tant, a la Barceloneta (sí, aquest barri que ara li ha agafat per muntar patrulles urbanes!) amb d’altres voluntaris i els sis usuaris del Projecte Sostre i crec que no està de més intentar formular el per què d’aquest voluntariat. Aquí va una mena de decàleg vivencial un tant desendreçat.

1_ Faig voluntariat perquè crec que és important mantenir un pal de paller de gratuïtat enmig de la rutina. Fer quelcom perquè m’ho crec i ho considero important. Això reforça altres aspectes de la vida.

2_ Faig voluntariat per recordar-me de quins són els preferits del meu Déu, per qui es desviu. Cercant simpatia (sim + pathos, “patir i sentir amb algú”) amb els amics del Natzaré.

3_ Faig voluntariat com qui va a l’escola, a aprendre el que els usuaris del projecte sostre em vulguin ensenyar amb la seva actitut i la seva història. Ni que sigui per un breu espai i temps aquesta tasca m’obre, em descentra del meu melic i em fa estar atent a la resta.

4_ Faig voluntariat sabent que he rebut molt i que vull aportar alguna cosa en aquest món, que seria injust no fer res i que és ben poca cosa el que faig.

5_ Faig voluntariat per cercar uns lligams amb un estrat social i unes persones que, si seguís la pròpia inèrcia i la del meu entorn, no em trobaria. Ja sé que hi ha el perill del paternalisme i precisament per això vull conéixer a uns iguals que han vist el rostre a la dissort.

6_ Faig voluntariat sabent-me part d’un engranatge més gran, que formo part d’un equip que porta ja una història al darrera i que compta amb gent que hi desenvolupa la seva tasca professionalment. Això em guareix de triomfalismes messiànics i em sitúa al meu lloc.

7_ També faig voluntariat per véncer les meves manies personals, els meus “fàstics”, per ser més abnegat. Tot això no per a ser una mena de súperman, sinó per poder véncer els problemes que em pugui trobar i poder estimar una mica millor.

8_ Faig voluntariat perquè, com diu l’evangeli, “fa més feliç donar que rebre”. És a dir, malgrat hi hagi dies que tot plegat m’entristeixi o em toqui els nassos, em fa feliç.

9_ Faig voluntariat perquè ara ja no no tinc l’excusa de pertànyer a tal o qual institució religiosa per tapar la meva mandra personal. Si m’ho crec i puc, ho he de fer.

10_ Faig voluntariat perquè no vull que s’apagui el “Shemà Israel” que ressona dins meu.

I tu, vols fer voluntariat? T’animes al Projecte Sostre? A la columna de la dreta tens l’apartat “mides solidàries” per si vols donar-hi un cop d’ull.

De Pura Sang!

Avui que és diumenge m'ha vingut de gust fer un prega_rock del pal eucarístic. He escollit la cançó "Pura Sangre" de Jarabe de Palo. Teniu el prega_rock aquí:http://www.pregaria.cat/index.php?sec=prock&op=2&id=261 i podeu escoltar-la en una versió que he trobat al you-tube. Bon Diumenge!

Creacions ergòdiques o el “procés espaguetti”

A la trobada de blocaires de catalunya es va parlar molt dels blocs com a creacions ergòdiques (“ergòdic”, del grec ergo+odos = obra en camí), en tant que prima la cronologia, és a dir el procés del que es va escrivint i esdevenint en aquest espai virtual. L’encert d’aquesta concepció és que es basa en la vida mateixa. Tots podríem anar dibuixant línies temporals, camins personals, que van passant per diferents etapes i paisatges.

Recordo una dinàmica del grup de joves de la parròquia en la que havíem de plasmar la nostra vida amb un tros de fil. Alguns hi feien nusos en els punts importants, d’altres cremaven el cordill simbolitzant dificultats o discontinuïtats, d’altres hi penjaven pinces, etc.

Tot això ve a resultes del currículum que envia un arquitecte com un “espaguetti processual” que us adjunto en una imatge. Cadascú de nosaltres podria fer milers d’espaguettis conceptuals d’aquests i al despatx on treballo, inspirats per la cita del llibre “Funky Business” que us adjunto a baix, estem dibuixant també els espaguettis dels diferents processos creatius en els que anem participant. De fet, crec que hauria de dibuixar-me jo també els meus “espaguettis” creatius!

"Al igual que ocurre con una olla de espaguettis hirviendo, parece imperar el caos y el desorden, pero és fácil extraer un espagueti y seguirlo de principio a fin" (Funky Business pag 178-179).

Amor al vent

Aviat farà ja un any que va aparèixer el llibre "Amor al vent. Motxilla d'un educador en el lleure" i, la veritat, em queda ja com quelcom llunyà perquè des dels actes de presentació no hi he tornat a pensar massa. Em calia un temps de autonomia mental. Així i tot, molt de tant en tant rebo escrits que em confirmen que no va ser una mala idea com el que us adjunto aquí a baix. Sí, ja sé que és fer autobombo però crec que s'ho val. També he trobat que en parla Mossén Ramón del Canillo al Diari d'Andorra (aquí)

"...volia escriure't per dir-te que finalment va arribar el teu llibre a les meves mans, i d'elles als meus ulls i d'ells al meu cap i d'ell al meu cor. Molt bé; Eloi, sí senyor, per saber trobar Déu en totes en les coses i totes en Déu (com deia Sant Ignasi). Més que molt bé, quin gran do, Eloi.
El llibre m'ha agradat moltíssim, evidentment. (...)
El que més m'ha arribat ha estat el captar la importància de conèixer Déu, d'entendre l'accionar de Jesús, de saber vivenciar l'amor que ens transmet.
Eloi, molt clar, si jo no conec i no m'estimo a Déu, serà impossible que el trobi en els altres i, llavors, serà impossible que jo pugui veure en els ulls d'un infant que plora mentre crida que es portarà bé, a un ésser humà petit, amb el cor molt gran (com procurem ser els humans), i que sigui capaç d'entendre que aquesta actitud és molt nostre i que tots demanem perdó a crits a Déu quan hem comés el mateix pecat mil cops seguits.
Eloi, moltes gràcies, perquè amb el teu llibre m'has fet veure l'importància de conèixer i estimar Déu per poder veure'l en els altres i poder viure la vida des d'una prespectiva cristiana i constructura del Regne de Déu. En el fons, això és el que vull, res més."

WallE, apunts teològics

Nota: SI NO HAS VIST LA PEL·LÍCULA NO LLEGEIXIS AQUEST POST. Aquestes notes són una analogia teològica, cercar semblances i diferències entre l’evangeli i la pel·lícula i, per tant, remarcar que no són equivalències sinó dissemblances.

1_ WallE, 700 anys de vida oculta.
WallE porta 700 anys de vida oculta com els 30 anys de Jesús a Natzaret. Aquests són anys de formació interna, de cultivar la sensibilitat vers les coses belles i curioses (com tot el que en WallE emmagatzema), de forjar la personalitat. WallE viu com un ermità, obedient a la seva feina manual i al seu ritme de treball, però viu “obert” al seu entorn. Està molt bé que bona part de la pel·lícula tracti aquesta etapa.

2_ EVA, la missió
Si WallE representa la part oculta i interior (la contemplativa, la passiva), EVA representa la part activa, la missió i l’enviament, a semblança del Jesús que es sap enviat per l’Esperit a tornar la llibertat als captius o a donar vida en abundància. Quan arriba a la terra, Eva s’afanya a cercar-hi vida vegetal i no li interessa gens en WallE però el mutu coneixement i l’amor que es genera crea un equip capaç d’acomplir una missió mútua: retornar els homes a la terra. WallE i EVA conjuguen la vida passiva i la vida activa en el seguiment de l’evangeli.

3_ La bona nova incompresa
Eva porta una bona notícia: els homes poden tornar a casa, com el fill pròdig que retorna a casa del pare. Però, com també li passa a Jesús, aquesta bona nova no és acceptada i alguns la volen silenciar. És una veritat incòmoda, que trenca l’estabilitat i l’ordre de les coses, com també passava en la època de Jesús.

4_ El “Regne dels cels” que aliena
La humanitat viu alienada en un “creuer espacial” que simula el cel, però un cel de l’oci i prou. En aquest cel no hi ha llibertat, ni responsabilitat, ni esforç, ni desig de progrés, ni memòria històrica, ni personalitat. Tot queda diluït en un etern present ociós que no porta enlloc i que ens hauria de fer pensar sobre el nostre model de vida i el que ens ofereix el pensament “new-age”, el consumisme i altres filosofies orientals (o no) egoistes que només miren pel “benestar interior” alienador. L’autèntic “Regne dels cels” passa per retornar a la terra i jugar el partit de la Història.

5_ Els amics, els exclosos
WallE i EVA troben ajuda en tot ser de bona voluntat, però especialment en el conjunt de robots “tarats” que estan exclosos en un recinte de seguretat. Els amics de Jesús són també gent de bona voluntat, però especialment els pobres en tots els sentits.

6_ Procés de conversió del capità i de la humanitat
“La veritat us farà lliures”. El capità s’adona de la seva limitació, que ha estat enganyat i que cal tornar a la terra. Podria haver optat per la seguretat i el “dolce fare niente” (el dolç no fer res) però pren responsabilitat. També es van donant casos de conversió en els passatgers (i robots) en la mesura que aquests van contactant amb WallE i EVA.

7_ L’Amor ressuscitador
En un moment crucial de la pel·lícula WallE i EVA “davallen als inferns”, a les escombraries de la nau i són a punt de passar al buit estel·lar. En aquest moment EVA està a punt de deixar la missió per en WallE, però ell l’esperona a seguir i acomplir-la. En aquest acompliment WallE mor. A l’arribar a la Terra EVA “refà” en WallE com un Frankenstein, amb peces d’altres robots, fins i tot canviant la seva memòria. Al principi WallE no reconeix a EVA, sembla un altre, un desmemoriat, però el contacte amb la mà d’ella li retorna la memòria. M’agrada aquest punt perquè lliga la “ressurrecció” amb la “corporalitat”. És el que deia Unamuno a “El sentido trágico de la vida”, els petons que fem no poden morir.

8_ Nou Gènesi
La pel·lícula engalta amb una constant bíblica: la reiterativa oferta de salvació de Déu en la Història. WallE i EVA com a nova parella prototípica. WallE es trobava sol com el primer Adam i EVA apareix “baixada del cel” com un immens regal. Junts tenen la missió de tenir cura de la creació (el que en el Gènesi diu “domineu la terra” equival a fer-se’n responsable).

Sant Tour-nem-hi, ora pro nobis

Oh piadós Sant Tour-nem-hi, que ens mostres amb la teva abnegació perseverant què n’és d’important reprendre les tasques ciclísticament com el radi de la roda que retorna al mateix punt de la volta. Tot i no figurar injustament en el santoral oficial, et demano en virtut del fervor popular tornar a la feina amb ganes i empenta a semblança de tants obrers incansables del pa nostre de cada dia. Amén

Tocant SOStre

"Aquesta nit m'ha tocat sostre" és una expresió que fem servir els voluntaris del Projecte Sostre del que ja us n’havia parlat alguna vegada. Aprofitant que ara vinc d’allà, que d’aquí a unes hores m’en vaig a gaudir de les ínfimes vacances en un poblet de la Costa Brava i que no escriuré cap post aquests díes, us transcric part de l’article “Quan l’altre és territori sagrat”, de l’Anna Roig, que va sortir publicat al Foc Nou del passat mes de Maig explicant què és això del Projecte Sostre.

Era dijous, 10 d’Abril; i més de trenta persones es reunien en una petita sala de la parròquia de Sant Miquel del barri de la Barceloneta. Molts es veien per primer cop. Havien llegit moltes vegades els seus cognoms, però no es posaven cara. La majoria tenen penjat a la nevera de casa, a l’habitació o entre els papers de l’agenda el calendari de guàrdies del voluntariat que fan en el Projecte Sostre. Coneixen els usuaris del projecte, però no els qui comparteixen amb ells la tasca de dormir, com a mínim, una nit al mes amb els qui no tenen un sostre on refugiar-se cada nit.

Sostre és un projecte nascut de la necessitat del barri de la Barceloneta per acollir cada nit cinc o sis homes per sopar i dormir. Va néixer fruit de la inquietud i perseverança dels veïns del barri, de constatar que hi havia gent del barri que dormia al carrer, i que els serveis que els oferien altres entitats eren estarnys per a molts: marxar del barri per anar a un menjador social o un punt d’acollida representava un esforç màxim, els era com marxar de casa i anar a un altre poble. Fa més de vint anys que el projecte funciona. És senzill, humil, no té ganes de créixer, fa la seva feina i el benefici recau en persones que tenen noms i cognoms. Els beneficiaris no són gaires, però tant se val, són cinc i, en algunes èpoques, sis persones. Però són moltes.

Cada dia, a les vuit del vespre, dos voluntaris obren les portes de la planta baixa del que és com una llar. Els usuaris arriben, deixen les coses, s’instal·len. Es mira una estona la televisió, es juga al dòmino mentre es menja patates i ganxets. A le snou es sopa, cada dia una veïna prepara el sopar. Després, rentar plats i mirar la televisió una estona, compartir conversa o comentar el quye passa al món. O ser-hi. Simplement ser-hi. I a dos quarts d’onze a dormir. Els dos voluntaris també es queden a dormir amb ells. A les set del matí es lleven els voluntaris i marxen cap a casa o a treballar. A les set arriba la treballadora social, i comença amb els usuaris un treball personalitzat i professional.

Tal com deia, aquell 10 d’Abril hi havia la trobada de voluntaris del projecte (...). Ens va demanar que dibuixèssim en un full en blanc les cinc persones, actituds o valors irrenunciables, essencials en la nostra vida. Un cop dibuixats, ens va dir que ens havíem de desprendre d’un d’ells (...) Ens havia dit que era l’últim, però no, ens va demanar, a desgrat nostre, que ens desfèssim d’un tercer (...) Les pèrdues són, segurament, com coses que ens acosten els uns als altres, ens iguala en experiència. La sessió ens va fer més conscients que “l’altre és territori sagrat”, a qui t’has d’acostar amb respecte i mirada acollidora. (...)

Familiaritat monàstica

Ja torno a estar a la gran ciutat després d'uns dies hostatjat amablement en un monestir. Han estat uns díes fantàstics, senzills i intensos, però no és d'això del que vull parlar sinó del testimoni de la vida monàstica. Ahir al matí vaig tenir la sort de poder pregar les laudes sol amb la comunitat que m'ha acollit i, en certa manera, em vaig trobar com a casa. Aquest és el gran valor de la vida monàstica, crea llar i lligams familiars cultivant la relació filial amb Déu-Pare i la fraternal amb els membres de la comunitat i amb els hostes. No fan "grans coses" ni cremen en desitjos expansius. La seva visibilitat és gairebé nul·la com ho és la vida familiar. Però aquest "no-res" ho és tot perquè el seu testimoni és el seu propi estat de vida. Quantes vegades ho oblidem!, Quantes vegades ens cerquem a nosaltres mateixos en les nostres múltiples projeccions!. La comunitat com a missió... o és que la Trinitat no és això mateix? Prenc nota.

Renderitzar la vida

Renderitzar: és l'acció d'assignar i calcular les propietats d'un objecte abans de mostrar-lo en pantalla.

Aquest darrer mes he hagut de fer uns quants "renders" (imatges virtuals) d'unes propostes que hem presentat a diferents clients. El procediment sol ser el següent: aixecar una maqueta virtual en el programa de l'autocad (la volumetria de l'objecte), exportar-la al programa de 3D Studio i allà aplicar-li materials i il·luminació per, finalment, cercar la vista/es escaient i deixar l'ordinador encés durant tres o sis hores perquè vagi renderitzant, calculant, la imatge final. (per exemple la imatge que us he posat en aquest post).

El proper cap de setmana, aprofitant que comencaré "la" meva setmana de vacances, me n'aniré a un lloc silenciós a fer un petit recés que, per primera vegada, m'autogestionaré jo mateix seguint l'herència rebuda dels Exercicis Espirituals de Sant Ignasi de Loiola. Se m'acut que aquest recés és com fer un render de la vida, un temps en que l'ordinador-persona sembla que no estigui fent res perquè triga molt en produir alguna cosa però en el fons està treballant una imatge que s'ajusta millor a la realitat; un temps per deixar que l'evangeli calculi i prengui mides del que ha estat aquesta darrera etapa de la meva vida.

Wonderful tonight

res més a dir...



It's late in the evening; she's wondering what clothes to wear.
She puts on her make-up and brushes her long blonde hair.
And then she asks me, "Do I look all right?"
And I say, "Yes, you look wonderful tonight."

We go to a party and everyone turns to see
This beautiful lady that's walking around with me.
And then she asks me, "Do you feel all right?"
And I say, "Yes, I feel wonderful tonight."

I feel wonderful because I see
The love light in your eyes.
And the wonder of it all
Is that you just don't realize how much I love you.

It's time to go home now and I've got an aching head,
So I give her the car keys and she helps me to bed.
And then I tell her, as I turn out the light,
I say, "My darling, you were wonderful tonight.
Oh my darling, you were wonderful tonight."

"Michael K": Fuga mundi vers la llibertat

Aquests díes m'he estat llegint "Vida i època de Michael K" de J.M. Coetze. Ha estat un llibre diferent als que havia llegit fins ara. No destaca pel seu estil, ni per focs d'artifici de cap mena. Menys encara per qualssevol efecte visual. Llegit superficialment és una història sense cap gràcia particular, sense màgia, però poc a poc un es va adonant que, amagat darrera de tota aquesta pobresa, s'està escatint quelcom profund del ser humà. El protagonista d'aquesta història, en Michael K, és un pobre desgraciat als ulls de qualssevol persona, però la seva doble actitut de resistència i acceptació de la realitat que li ha tocat viure ens ensenya a ser lliures. Michael K practica una actitut eremita de "fuga mundi" immanent i en aquesta constant fuga troba la llibertat.

"No cal avergonyir-se de ser un beneit. Als beneits ja els tancaven abans de començar a tancar ningú més. Ara ja tenen camps per a nens abandonats, camps per als que treuen excuma per la boca, camps per a la gent amb el cap gros i per a la gent amb el cap petit, camps per als que no tenen mitjans visibles de vida, camps per als expulsats de les granges, camps per als qui troben vivint a les clavegueres (...). Potser la veritat és que ja és prou estar fora dels camps, fora de tots els camps alhora. Potser això ja és prou èxit per ara. Quanta gent hi ha que no hagi estat mai tancada ni hagi muntat guàrdia a les portes? Jo he fugit dels camps; potser, si procuro no cridar l'atenció, també fugiré de la caritat." (pag 188)

"Bab-aziz": Cantar i re-encantar la vida

El dia abans avia ant a veure la pel·lícula "Bab-aziz. El sabio sufí" i encara quedava en la memòria de la meva retina una bella història amarada de transcendent, d'amor i pobresa pelegrinant pel desert en la figura d'un príncep que escull l'abaixament i la follia del dervitx (místic sufí) com a porta de la llibertat i la comunió amb Déu.

No sé si la pel·lícula va animar-m'hi o no però ahir al vespre em trobava cantant els mantres de Taizé "a pelo", sense guitarra, com qui va salmonejant pel desert. Ho trovaba a faltar. Trobava a faltar cantar a Déu, donar gràcies perquè "tot és gràcia". Trovaba a faltar aquest pelegrí interior.

Us recomano vera la pel·lícula i, qui sap, potser redecobrireu que cantant a l'Amor re-encanteu la vida.

Hora 3

Descansant de l'entrega del passat divendres, aquest cap de setmana he tingut temps per arreglar papers, carpetes i altres embalums. Entre tot plegat van aparèixer les carpetes on vaig anar guardant tots (i crec que realment van ser TOTS) els papers de les dinàmiques, les fitxes i activitats del meu antic grup d'Hora 3, un moviment cristià de joves que malauradament ja no hi és. Camps de treball, recollida d'aliments, el recés a Vilobí d'Onyar, les Trobades Generals amb joves d'arreu, fer "Els pastorets", "Brik" la revista dels joves que autoeditàvem, etc. Em sento profundament agraït a l'Hora 3 perquè va fer possible moltes coses del que ara sóc, àdhuc l'haver passat per can jesuïta o les llavors del que després ha estat un mínim interés per a l'educació en el lleure. Aquest agraiment no pot ser de cap manera ressentit, com a vegades he notat en d'altra gent de l'antic moviment, amb fantasmes externs (sempre hi han uns "ells" dolentíssims pel que sembla) ni els interns, sinó fecund. Que desaparegui la mediació no implica que desaparegui o s'estanqui el llegat rebut i n'hi ha que han llençat el nen amb l'aigua bruta, fet comprensible, però no deixa de ser una llàstima.

Total que, com em deia ahir una amiga, encara cal que segueixi cercant algún lloc on poder col·laborar i seguir fent "pastoral". Seguir transmitint el llegat rebut. On? Quan? Com? ja ho veurem.

Un any de Fauna Parroquial

Amb aquest darrer lliurament ja farà un any que va aparèixer la plana d'humor gràfic "Fauna Parroquial" a la revista Foc Nou. Estic força content i satisfet de poder fer aquesta aportació, però em falta rebre feed-bak, em falten encara idees (tot i que ja en tinc unes quantes apuntades), em falta... què hi dius? em pots ajudar? Gràcies!

Adora i confia

No acostumo a penjar pregàries d'altres al bloc però avui faré una excepció perquè aquesta d'en Teilhard de Chardin s'ho val. És "heavy", però és veritat.

No t'inquietis per les dificultats de la vida,
pels seus alts i baixos,
per les seves decepcions,
pel seu futur més o menys ombrívol.
Desitja allò que Déu desitja.

Ofereix-li enmig d'inquietuds i dificultats
el sacrifici de la teva ànima senzilla que,
malgrat tot, accepta els designis
de la seva providència.
Poc importa que et consideris un frustrat,
si Déu et considera plenament realitzat;
com li plau.

Deixa't amb confiança cega en aquest Déu
que t'estima per a ell.
I que arribarà fins a tu,
malgrat no el vegis mai.
Pensa que et trobes a les seves mans,
tant més fortament agafat,
com més decaigut i trist et trobis.

Viu feliç. T'ho suplico.

Viu en pau.

Que res no et torbi.

Que res no sigui capaç de treure't la teva pau.

Ni el cansament psíquic.
Ni les teves errades morals.

Fes que brolli,
i conserva sempre sobre el teu rostre,
un dolç somriure, reflex d'aquell
que el Senyor contínuament t'adreça.

I en el fons de la teva ànima col·loca,
abans que res,
com a font d'energia i criteri de veritat,
tot allò que t'ompli de la pau de Déu.

Recorda:

Tot allò que et reprimeixi i inquieti és fals.

T'ho ben asseguro
en nom de les lleis de la vida
i de les promeses de Déu.

Per això, quan et sentis afligit, trist,
adora i confia

Acompanyar l'efímer (Concurs d'idees per a l'Església de la Pietat de Vic)

Vaja!, no ens van donar cap premi ni menció pel treball que vàrem presentar per al concurs de idees per a la nau central de l'Església de la Pietat de Vic. Estic intrigat i encuriosit per veure quines han estat les propostes guanyadores d'entre els seixanta treballs (aprox.) que es van presentar al concurs i, quan puguem, suposo que la gent del despatx que hi vàrem participar muntarem una escapada a la seu del COAC d'Osona on estan exposats tots els treballs. Us deixo amb alguna imatge i l'escrit de la memòria del projecte. No estava tan malament, oi?

Segons el diccionari de l’IEC acompanyar és «fer costat». Des de la tradició més antiga de l’espiritualitat, l’acompanyament ha estat un element essencial en el camí de la pregària, de l’endinsament en el misteri de Déu, d’un mateix i dels altres. Acompanyar és, doncs, adaptar-se al ritme i procés de l’altre, restar atent i, fins i tot, calçar-se les sabates de l’altre per fer camí amb ell. La nostra proposta acompanya un espai d’activitats efímeres que, malgrat ser passatgeres, possibiliten el perdurable com el foc dinàmic de la bardissa ardent esdevé icona del Transcendent (Ex 3, 1-4)

L’actuació es situa als marges de l’espai central de la nau de l’església, ja sigui en contenidors dinàmics situats a les capelles laterals, en terra tècnic elevat que anivella l’espai d’actuació amb el presbiteri, o bé en fals sostre lleuger que es desplega a partir del receptacle multifuncional que soluciona el desnivell i rep als participants de les activitats. Aquests elements perimetrals responen diversament als requeriments espaials, acústics i lumínics de l’espai central, alhora que aquest sempre pot restar lliure i desocupat.

De la mateixa manera, l’actuació presentada també acompanya la persona en el coneixement de la temporalitat i del lloc proposant la reobertura de la porta de l’antiga església romànica com a mirador extern que es sustenta en la plataforma d’accés adaptat de la porta lateral, de les restes arqueològiques, convenientment il·luminades sota un terra vidriat esdevenint, així, una catifa històrica pel vestíbul, situat sota el cor actual. (Ex 3, 5)

Finalment, recolzem les possibilitats d’aquest espai habilitant els passadissos laterals superiors com a cel·les d’una hostatgeria urbana per als participants ocasionals que puguin requerir algunes activitats. Aquesta aposta compta amb l’espai del del cor actual com a espai privilegiat de relació dels acollits.

Gargots, pedagogia i records

Havia sortit a prendre alguna menja fora del despatx i així esbargir-me amb la contemplació dels guiris i d'altres autòctons pels entorns de la Plaça de St. Jaume. Vaig entrar a un libanés, aquell que està al costat de la Fundació Migra-Studium, amb els qui havia col·laborat i, oh, sorpresa!, tenien penjat el pòster sobre el diàleg interreligiós que els hi vaig fer. Em podia haver callat, però tenia ganes d’entaular conversació amb el simpàtic amo del local i li vaig desvetllar l’autoria del dibuix que tenia penjat al restaurant. Em resulta molt estrany parlar amb un desconegut sobre una obra “meva” mentre anava preparant el “falafel” amb destresa. Em satisfà que uns gargots puguin desvetllar simpaties, que presentin el món amb amabilitat, etc. També em resulta estrany el retrobar-me amb obres que resten en l’oblit de forma més o menys inesperada. No ho sé, però tot plegat m’ha fet recordar que ja fa temps que no estic dibuixant res “còmic - il·lustratiu” i això no pot ser. M’hauré de posar les piles i cercar més formació i feina.

Pren l'Oceà per senyera

Aquesta (ja vella) cançó dels Lax'n'Busto és un cant a la llibertat arrelada en la fermesa d'un mateix obert a l'Amor i al Transcendent (així ho veig jo, vaja). Aquí teniu el prega_rock i el vídeo abaix. Escolteu-la perquè té força.

Una revetlla diferent

I allà estàvem alguns dels sis usuaris i els dos voluntaris mirant una pel·lícula entre bafarades de fum del tabac que tots compartien solidariament i el xivarri de la gent que anava a celebrar la revetlla de St. Joan a la platja de la Barceloneta. Ha estat una revetlla diferent, sense alcohol, menjant coca de dubtosa procedència però, per sort, els ànims estaven calmats i hem pogut fer la festa en pau, sense picabaralles. No hem saltat damunt de fogueres, ni falta que fa, perquè tots plegats ja hem hagut d’apagar o saltar pels nostres focs interiors. Tampoc hem ballat, proutes tombarelles, caigudes i aixecades ja ha anat fent la vida per a molts dels usuaris nocturns d’aquest petit local en planta baixa. Malgrat el panorama, allà hem estat fent-nos companyonia uns i altres.

L’altre dia em preguntàven per què els cristians celebrem la nit de St Joan si deu tenir un origen pagà. Suposo que es deu associar la frase aquella de St Joan “Convé que jo minvi i que Ell (Jesús) creixi” a la nit més curta (que més ha minvat) per a que el Sol (Jesús) més resplandeixi. Que aquest sostre nocturn pugui ser cada cop més curt i així puguin reprendre les seves vides amb més força.

De déus a homes

(Fragment d’un llibre imprescindible per a tot arquitecte: “La casa a mida” de Jan Baca Pericot. - Edicions La Campana. Barcelona 1994. pag 15. - No hi ha fotografies ni cases de disseny però dissenya la professió des de l’experiència en clau humorística. És genial)

Alguns estudiants surten avui encara de l’escola amb la obsessió de revelar urgentment la pròpia genialitat, tot i saber, encara que no ho reconeguin, que no tenen un gran talent. I agafen el llapis no amb amor sinó amb desesperació.
No han descobert encara que, al marge d’estils i modes, la bona arquitectura és conseqüent amb la humilitat de l’aprenent. Que hi ha hagut molt bons professionals abans que ells i que en vindran molts esprés d’ells.
Per què sovint és tan llarg el camí que hem de fer passar de déus a homes? Si es pogués recòrrer més de pressa, no es farien tants disbarats ni tants actes de supèrbia. Si l’arquitectura no és humil (humil, que no inculta), quina mena d’homes l’habitaran? Quina mena d’homes l’hauran de sofrir?.

Per què "Amidaments estimatius"?

Des del mateix punt d'origen, cambio d'escala i poso l'escalímetre a "0" i, de pas, us comento el nou títol del bloc.

Amidar: prendre mides, acotar, cercar una dada objectiva.
Amidaments: Conjunt de mides. En el ram de la construcció és quelcom usual. Cal presentar amidaments al client, a l'ajuntament de torn per obtenir llicències d'obra, a l'industrial, etc.
Estimar: qui pot definir-ho?, suposo que per això mateix té l'acepció de "tantejar", fer "estimacions".

La Teologia no deixa de ser una estimació en el seu doble significat, doncs és el balbuceig d'un misteri d'amor objectivat (encarnat). Qui diu la teologia també ho podria dir de qualssevol altra cosa.

Per exemple, què és l'arquitectura? un gran conjunt d'amidaments i estimacions, una recerca objectiva (construïble, acotada en l'espai, el temps i els recurssos) que es concreta en infinitud de prostes i estimacions.

I és així que anem avançant, ballant entre mides i estimacions.

Amidaments estimatius

"Amidaments estimatius"... seria un bon nom pel bloc... per què no? i aquí el teniu. Encara he de fer força retocs i situar tot d'elements de l'antiga configuració però ja aniran apareixent. Espero que us agradi aquesta nova etapa!

Operació bikini? XL !!! (Els Pets)

S'atansa la operació bikini, com ja apuntava na Maria Escalas al post "Sirena o balena", i és la ocasió per escoltar la cançó "XL" del darrer treball dels de Constantí. Teniu el prega_rock aquí i el text que proposo de Zaqueu (que no era gras, però era baixet), aquí. Finalment he posat de text complementari un article d'en Quim Monzó que que Sinsa va recollir a La Vanguardia, no té pèrdua.

PFC: Simplificació de l’espai litúrgic

A mesura que vaig avançant en el projecte final de carrera (PFC) m’adono que m’he deixat endur per formalismes i simbolismes que no duien enlloc mentre que, quan m’he guiat per criteris més funcionals o merament arquitectònics, han desencallat molts dels problemes que tenia. Aquests dies estic gaudint molt perquè estic duent una sèrie de reformes que, després de tant de temps, apunten cap a la darrera etapa del procés: la simplificació.
Per exemple en l’àmbit litúrgic hi ha hagut una evolució notable. No sé si es veuran gaire les dues imatges que penjaré però ho explico. A dalt hi teniu la planta antiga: posava un baptisteri a l’entrada en forma octogonal cercant un nou centre en el llarg recorregut de la nau de l’església actual que no resolia el tema del baptisme i complicava l’espai sobremanera. La capella del santíssim conectava amb l’església creuant un vestíbul que conectava la plaça de l’església i el nou claustre del centre parroquial. Tota la nova actuació seguia una rígida geometria hexagonal que jo mateix m’havia autoimposat simulant les composicions orgàniques d’en Frank Lloyd Wright. Al passadís nord hi disposava un joc de plafons plegats apareguts “per la patilla”, purament per jugar amb la composició hexagonal i oferir un mural alllarg de la nau central, etc.

Ara (dibuix de dalt) tot ha quedat simplificat (i enriquit!). El baptisteri queda al presbiteri (té la seva lògica com participació en el sacerdoci comú dels creients, etc). El vestíbul que disposava entre la capella del santíssim i l’església queda de nou reformulat i ampliat en el seu lloc original (a més d’adaptar-lo a la normativa de circulació). La capella del santíssim s’encasta al creuer sud i enllaça amb el recorregut del nou claustre, deixant l’espai restant com a jardí contemplatiu sense hipotecar-lo a passos innecessaris. La geometria s’adapta a les directrius del solar, sense més complicacions. El passadís nord resta tot tancat com espai d’instal·lacions i magatzem del temple, creant un espai d’aïllament tèrmic i oferint una façana acústica a la nau central a part de facilitar el pas d’instal·lacions, etc.

Menjar, contemplar, treballar

Estaven allà, tots exposats, tots interessants, tots seductors darrera la vitrina de la Llibreria de La Central del Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona, vora la Plaça del Rei. Llibres d’urbanisme, de reflexió social, etc.

En altres temps m’hagués lamentat de no poder llegir-los mai, de la meva poca i cada vegada més conscient escassa cultura, però aquesta vegada no, aquesta vegada em va envair una gran alegria perquè, senzillament, tot allò existia, tot aquell tresor existia i, encara que no me’l pugui menjar, mereix la pena ser contemplat. Com la meva amiga Etty Hillesum, no puc devorar la saviesa, l’he d’anar fent meva mica en mica, treballar-la des de la gratuïtat de cada cosa apresa:

“Devorar els llibres, com he fet des de la més tendra infància, no és més que una mena de mandra. Deixo als altres la tasca d’expresar-se per mi. Cerco per totes bandes la confirmació d’alló que fermenta i actua en mí, però hauria d’intentar veure-ho clar amb les meves pròpies paraules. He de llençar per la borda molta mandra, però sobretot moltes inhibicions i incerteses, per a arribar a mí mateixa. I per arribar als altres a través de mí. Cal que tingui clar aquest punt i acceptar-me a mí mateixa. Tot en mí és tan pesat i jo voldria ser tan lleugera!... des de fa anys, no faig res més que emmagatzemar un gran dipòsit, però tot el que emmagatzemo un dia haurà de sortir a la llum; del contrari, tindré la impresió d’haver viscut per a no res, d’haver despullat la humanitat sense donar-li res a canvi. A vegades tinc la impresió de ser un paràsit; d’aquí aquests accessos de profunda depressió i de dubte en quant a la utilitat de la meva vida. Potser la missió que em correspon sigui explicar-me, tindre-me-les de veritat amb tot el que em fustiga, m’atormenta i m’exigeix desesperadament solució i formulació.” (4 agost 1941, p 75)

La darrera vinyeta

http://www.pregaria.cat/index.php?sec=vinyetes

Aquest és el darrer mail-post general als vinyetaires. Moltes adreçes ja han canviat, d'altres no n'he obtingut feed-back i, principalment, ara ja podreu anar trobant TOTES les vinyetes (dels tres cicles litúrgics) a la adreça de dalt (a mesura que les vagi penjant), al portal de recursos de pregària en català "pregaria.cat" . De moment no tinc previst modificar-les a curt termini. Potser d'aquí a un temps aniré posant-ne de noves perquè l'evangeli sempre dóna de sí, sempre es poden fer més lectures, més vinyetes... però "ara toca" fer un parèntesi.

El nou portal "pregària.cat" està molt bé. Ja veureu que us podeu descarregar la imatge (clicant sobre ella i guardant-la com qualssevol imatge d'internet) o podeu imprimir-vos el pòster en format pdf i a tamany dinA3 o dinA4. També incorpora un cercador de paraules que pot ajudar, juntament amb l'índex litúrgic, el text de l'evangeli, etc. Sé que era més còmode que us passés directament aquests materials setmana per setmana, però, després de 7 anys, això havia de canviar. També hi trobareu l'apartat de prega_rock que porto conjuntament amb l'Eusebi Fortuny i que alguns també havieu anat seguint. Si algú estigués interessat/da en participar en la secció del prega_rock que m'ho faci saber perquè seria interessant que fos un apartat més dinàmic i participatiu.

Per altra banda, tampoc les penjaré al meu bloc personal (aquest és el darrer post de la secció de "Vinyetes i propòsits 7manals", doncs). Crec que el lloc de les vinyetes és el portal de pregària i no pas el meu bloc. Fins ara ho he anat fent perquè tot plegat estava en situació "d'interinatge" com ja us vaig fer saber a principis de curs.

Moltes gràcies a tots i totes per tant de temps d'aguantar els enviaments setmanals. Espero que el nou portal faci MOOOOOLT de servei personal, familiar o a les pastorals parroquials o escolars respectives.

Si em voleu contractar com a il·lustrador ja sabeu on sóc i què puc oferir. Si bé les vinyetes sempre han estat fetes de franc (i les podeu fer servir sempre que volgueu gratis, això sí, citant la font) ara em plantejo poder rebre una mínima remuneració per aquest "hobbie" que s'ha anat professionalitzant amb els anys, com ja us deia fa un parell de posts.

att
eloi
pd: a qui li interessi, les tinc també TOTES traduïdes al castellà.
... "convé que Ell creixi i jo minvi" diu St Joan

Menys és més!!!!

Sí senyor!, en Mies Van der Rohe tenia raó, “menys és més”!. Per què tant programa parroquial faraònic? Per què edificar tant si el primer principi ecològic és no construir allò que no cal? Per què mantenir l’esquema teològic del trpartit liturgia-kerigma-diakonia quan no hi ha manera que quadri amb els esquemes funcionals més simples? Per què edificar volums de dues plantes si amb una em basta?...

Tot això m’ha dut a fer el “crac” definitiu del projecte final de carrera:
1_ tots els espais que dónen al claustre són pabellons en planta baixa. D’ús i climatització puntual. Estructura:mur (que dóna al nord o limita amb el carrer) de formigó sobre el que es recolzen les bigues de fusta laminada que descansen en una estructura de pilars metàl·lics que dóna ritme i unitat al claustre.
2_ El pabelló gran polivalent, segueix el mateix principi estructural: mur de formigó al nord amb armari corregut a l’interior (major aïllament tèrmic i acústic), bigues de fusta laminada i pilars metàl·lics a sud que suporten també el parament de projetecció solar a sud.
3_ Tots els altres usos més estàtics i perllongats en el temps, que necessiten un altre tipus de requeriment climàtic (com són la rectoria, la recepció, sala d’espera, despatxos, botiga de càritas, etc) es concentren en un edifici de dues plantes d’estructura de formigó i tancaments amb major inèrcia tèrmica. Només aquest edifici tindrà els passos climatitzats.
4_ Les articulacions entre els pabellons del calustre, l’edificació de dues plantes i l’església, també seguiex l’esquema estructural de pilars metàl·lics i fusta, facilitant una geometria més adaptable i on es produeixen els accessos, la recepció i la nova capella del santíssim.
Ja està!
Mans a la feina!(foto, una maqueta ja caducada)

De professió, il·lustrador

Sempre m’ha agradat dibuixar i, juntament amb el llegir i escriure, forma part de la meva manera de parlar i d’expressar-me amb més o menys fortuna. Amb el pas del temps, però, aquest afició ha anat avançant a partir d’encàrregs i serveis fins al punt que, pensant-ho bé, a part de l’expressió gràfica pròpia de l’arquitectura i del món tècnic, m’he decidit a exercir professionalment d’il·lustrador ni que sigui de manera molt parcial. De moment ja m’ha caigut a les mans l’encàrreg d’un logotip (aquí el teniu, una empresa de diagnosi clínica) i espero més encàrregs (si em voleu contractar ja sabeu on trobar-me), però una de les coses de les que estic més content és d’haver-me associat a l’APIC (Associació Professional d’Il·lustradors de Catalunya), cercar companys de professió -com en Fisicòmic, amb qui ja ens coneixíem de l’Hora3- gent amb qui compartir l’alegria i les penes de les tasques i la formació. Enceto aquesta vessant professional amb ganes i empenta, volent fer les coses ben fetes i amb ganes d’aprendre. On em portarà tot això? No ho sé però no hi vull renunciar. Podeu tafanejar alguna de les coses fetes a l'apartat de dibuixos, dissenys i gargots d'aquest bloc. Per servir-vos!