Omple de sentit les ampolles de cava buides

Per aquestes dates els infants i monitors de l'Esplai Al Vent pentinem el barri i part de l’estranger cercant ampolles de cava buides en benefici del Casal-Menjador d’Estiu. No és que ens en donin gran cosa per reciclar-les, però creiem que és una bona excusa per sensibilitzar els infants i el barri sobre la tasca que fem a la Parròquia. Omplir de sentit ampolles buides que ja ha vessat el seu contingut, donar una altra oportunitat a coses que ens pensem caducades... no és una mala filosofia, oi?

Sectes New Age, uns apunts

A voltes, quan es parlava de sectes, jo em pensava que eren coses pròpies de països llunyans però, malauradament, vaig veient que a casa nostra també proliferen. Em fa gràcia els arguments que empren les sectes perquè, en el fons, són molt semblants a les grans discussions teològiques del cristianisme de tota la vida que van rebrotant una i altra vegada. Descriuré uns ítems:

1_ Dualisme: Algunes sectes, inspirades en la teoria del ying i el yang i d’altres doctrines orientals (zoroastrisme per exemple) parlen de l’existència de dos principis (el bé i el mal) que lluiten eternament, àdhuc post-mortem, fet que nega tota esperança possible. Aquesta dimensió dualista també és antropològica perquè es nega la “resurrecció de la carn”, tot allò que avui en dia entenem com a corporeïtat (les nostres relacions, la capacitat d’expressió, el llenguatge...). Espiritualisme “facilón” en definitiva.

2_ Escatologia mil·lenarista: Són els que prediquen que s’acaba el món i tota la pesca.

3_ Gnosis terapèutica: En aquestes sectes no salva l’estil de vida de Jesús sinó una mena de coneixement secret (que sovint s’ha de pagar). Fet que no encaixa per a res amb l’estil de Jesús que es passejava arreu anunciant gratis una bona notícia (que Déu és Pare) per a tots, especialment per als marginats.

4_ Sugestió grupal: Quan un grup de gent súper-motivada vol veure àngels, diables o extraterrestres, els acaba veient. El grup aliena als participants com en les gran concentracions nazis o la idolatria de les fans als concerts.

5_ Individualisme i manca de solidaritat social: Les sectes “new age” són súper individualistes. La “salvació” és quelcom interior que no té implicacions socials. Una alienació com una casa. No hi ha cap mena de compromís per la justícia que brolla del seguiment de Jesús. Sovint tot això es tapa amb doctrines del pal “ecologia interior” que parlen molt del cosmos i no fan res per canviar les estructures d’injustícia globals.

6_ El Vaticà ens enganya: És un argument summament “cansino” però que té molt ganxo (especialment explotat a partir de Codis da Vincis i cocktails esotèrics similars). Ara resultarà que Jesús era un marciano, el Vaticà ho sabia des del principi i ho ha amagat... venga ya!. Sovint aquest argument es recolza en escrits que amb proutes feines aporten novetats en l’estudi bíblic com els de la comunitat essènia del Qumran.

En definitiva: les sectes “new age” no s’empassen l’encarnació de Jesús, que es va fer “un de tants” (Fp 2). per acabar revestint-lo d’energies rares i teories marcianes. Dilueixen la humanitat de Jesús per fer-ne un Jesús de cotó fluix que encaixi dins un sincretisme dualista o panteista. Tot això lligat amb una teoria sanadora individualista i alienadora. Aquestes teories no són noves, són les desviacions que ha tingut la mateixa església al llarg dels segles que ha hagut d’anar corregint una i altra vegada. Recomano llegir el quadernet del professor de bíblia Xavier Alegre “Jesus, Judes, da Vinci ”.

Sant Esteve, el contrapunt del Nadal

Sant Esteve és el “second round” del Nadal, anar a dinar o visitar l’altra part de la familia. Nosaltres no en som una excepció i també tindrem festa grossa a can jesuïta després d’haver visitat les families respectives. També hem convidat una parella jove d'argentina que estaven sols.

Jo vull parlar d’una altra cosa: de Sant Esteve, el contrapunt al que ahir mateix celebràvem. En la iconografia oriental es presenta el Jesus del pessebre embolcallat de tal manera que apunta ja al que passarà, al cos embolcallat del crucificat. L’infant de les icones orientals és alhora el Jesús Històric i el Crist de la fe (el ressuscitat). Avui celebrem el primer màrtir cristià: Sant Esteve. Aquesta festa ens recorda que la celebració de l’esperança no oblida el testimoni (màrtir significa “testimoni” en grec). Celebrem el naixement de Jesus i, ja al dia següent, celebrem tot el que comporta: donar la vida. El relat del martiri de Sant Esteve el tenim narrat al Fets dels Apòstols , llibre de Sant Lluc que explica el pas de Jesus a l’Església, i fa tot de similituts entre la mort de Jesus i la de Sant Esteve: tots dos són acusats amb falsos testimonis, tots dos critiquen la doble moral de la religió institucional, tots dos són morts a les afores de la ciutat, tots dos moren perdonant als seus botxins.

En definitiva: la festa de Sant Esteve és llegida com una nota a peu de plana del pessebre i ens diu: “Eps!, al tanto!, aquest Jesús infant que ara neix és el que serà assassinat per les autoritats religioses i civils per anunciar que Déu és amor i és Pare que pren partit pels més desafavorits... vols seguir-lo? Doncs, aleshores, estigues preparat per a estimar com Ell malgrat tot, com l’Esteve”.

El pessebre i el dret a la vivenda

Ahir tarda hi hagué a la Plaça Sant Jaume una manifestació per reclamar el dret a una vivenda digna que no esclavitzi la vida. Resulta curiós que en la mateixa plaça hi hagi instal·lat un pessebre, ens recorda que el nostre Déu també és un Déu “sense-llar”, un precari transcendental, el mileurista diví. Com s’ho muntaria avui la jove sagrada família per tenir accés a una vivenda? Quants esforços ha de fer un fuster o un obrer per tenir-hi accés?. Cada pessebre és un reclam de justícia.

No és d’estranyar, doncs, que el Centre d’Estudis Cristianisme i Justícia hagi tret, curiosament per aquestes dates, un quadernet amb el títol “El dret d'accés a l'habitatge ” que reflexiona sobre les causes i les sol·lucions al problema de a vivenda. Més enllà de l’encariment del sòl o del benefici de les hipoteques cal ser conscients del barraquisme amagat que encara hi ha en barris com fondo o la Salut. Fa tres dies una educadora del barri del Polígon Gornal, a l’Hospi, explicava a un company de l’Esplai que s’han trobat amb el cas d’un infant de set anys que viu en un automòbil !.

Prega_rock, solidaritat crònica

En motiu del Nadal, l'equip prega_rocker ens hem volgut sumar a la campanya de la Marató de TV3 d'enguany per combatre el dolor crònic amb el treball " Solidaritat Crònica ", un conjunt de textos, pregàries i reflexions a partir de les cançons del CD de la marató. Tot plegat per aprofundir i empatitzar amb el cor i la butxaca en aquesta causa.

(Per cert, la noticia del prega_rock ha arribat a Hongria !!!)

Temple Virtual: darrera sessió.

Dilluns vàrem acabar el seminari de “Fonaments per a un Temple Virtual” tractant ja el nucli del que es pretenia: l’església i l’e3 (“tercer entorn, o telèpolis” seguint l’anàlisi de Javier Echeverría). Vam estar comentant els articles que cadascú havia escollit del simposi d'Església i informàtica que es va dur a terme a Mèxic el 2003 i, per altra banda, comentant alguns textos seleccionats de “Evangelio y ciberespacio” (aviat estaran penjats a la web del seminari ).

El temps ens va passar volant i vam fer una avaluació ràpida. Els participants estaven prou satisfets i se’ls notaven més ganes de seguir reflexionant-hi. Se’n van amb més “gana” i això està molt bé perquè si ens haguèssim limitat a visitar pàgines web potser hauriem estat més pràctics però la nostra tasca no seria aprofundida i, tractant-se d’un seminari a Cristianisme i Justícia , el que se’ns demana és profunditat, reflexió, fonamentació. La posada en pràctica ja dependrà de la creativitat que cadascú o en grup pugui fer a part.

Què cal fer ara que ja s’ha acabat el seminari? Apunto alguns ítems:
1_ Seguir investigant i aprofundint la bibliografia i les fonts que hem anat descobrint.
2_ Seguir en contacte amb els participants del seminari a partir de la plana web del Temple Virtual.
3_ Preparar una trobada amb informàtics d’àmbit confessional o no.
4_ Visitar l’autor del llibre “Evangelio y ciberespacio” a París.
5_ Anar elaborant un possible quadernet de Cristianisme i Justícia.
6_ ... seguir cercant l’humor de tot plegat! (Xavi, gràcies per la vinyeta de El Roto!)

pd: Si algún lector vol col·laborar amb nosaltres estarem encantats de la vida!

Premis d’educació en el lleure Lluís Carulla

Vaig quedar amb l’Annasà el divendres al matí sota una pluja de justícia a Aribau/Diagonal per presentar el treball realitzat en l’Esplai Al Vent! a la Fundació Lluís Carulla . Han estat quatre díes de força treball. De definir un munt de coses que teniem a mitjes (l’ideari, els objectius, la metodologia educativa...).

No sé si ens donaran un premi a l’experiència educativa en el lleure reeixida però, així i tot, ha estat una oportunitat molt maca per a formular coses viscudes en clau pedagògica. El que agraeixo profundament són testimonis i amistats com els de l’Annasà, una noia que va quedar “tocada” per les colònies i el reforç educatiu a la Parròquia Mare de Déu de Bellvitge i que demostra el seu interés tirant-se tot un feix d’hores picant tecles per a fer el treball que hem presentat.

El "prega_rock" surt a la premsa italiana!

Pensàvem que després de l'aparició del prega_rock al telenotícies de TV3 per Setmana Santa seria el sostre mediàtic d'aquesta iniciativa però... no! ara hem traspassat fronteres i mars!. Resulta que la periodista catalana Miriam Díez em va demanar informació sobre el prega_rock per tal d'aparèixer a la premsa italiana i així ha estat. Si us fa gràcia llegir sobre el prega_rock en italià cliqueu aquí (SIR, Servizio Informazione Religiosa). Per a veure els prega_rock cal anar a jesuites.net

La font de la donzella, descobrint l'Ingmar Bergman

Durant aquest pont he pogut veure un gran pel·lícula del director suec Ingmar Bergman: “La font de la donzella”. M’he quedat realment frapat per aquesta obra cinematogràfica i la tinc present al llarg del dia. Recordo cada expressió, cada conversa, res és superflu, tot s’esdevé en el moment escaient, hi ha elements repetitius que marquen el tempo de la pel·lícula, etc.

Sense desxifrar el final, de cara a tots aquells que no l’hagueu vist, només vull apuntar el pas que hi ha de la moralitat a la gracia, de la llei a la llibertat de l’esperit, de l’antic al nou testament. En aquesta obra hi trobem referències tipològiques bíbliques d’una potència enorme: la filla com la ovella única del conte que explica el profeta Natan a David , la serventa prenyada com a fill petit de la paràbola del fill pròdig , el sopar familiar com a precursor del banquet del Regne de Déu, l’infant com a sant innocent... tot plegat em fa admirar la capacitat d’Ingmar Bergman per a fer una mena de conte que transmet valors evangèlics pels quatre costats sense que això impliqui la típica “nyonyeria” catequista a la que estem acostumats ni tampoc el dolorisme espectacular de “La Passió” de Mel Gibson.
Una obra genial, us la recomano de debò.

El pessebre dels acampats

Aquest any hem fet dos pessebres a la Parròquia Mare de Déu de Bellvitge. Al vestíbul n’hem fet un de tota la vida, amb la molsa, el suro i, fins i tot, un parell de caganers!. Al temple n’hem muntat un altre a l’espai que ocupava l’altar (el presbiteri) que vam baixar al nivell de la gent, a prop dels bancs. En aquest segon ens hem donat la llicència de la fidelitat creativa. Inspirats per la cita “El verb es va fer carn i plantà la seva tenda entre nosaltres” (Joan 1, 14) hem plantat literalment una de les tendes que guardem pels campaments de l’estiu i, a dins, hi hem muntat un naixement il·luminat per un focus degudament aïllat. No és que sigui cap gran performance ni instal·lació artística però té la seva gràcia, al menys qüestiona als estimats i estimades feligresos/es i això ja és molt. La imatge del naixement en la tenda ens recorda que Déu va optar pels marges naixent al marge de Betlem, relacionant-se amb els marginats del seu temps i morint com un marginat més a les afores de la ciutat.
Senyor, ajuda’ns a no refusar els marges, a optar per la perifèria, a viure senzillament com un tresor en gerres de terrisa (2 Co 4, 7)

Pessebres progres, pessebres retrògrads.

Quan s'atansa Nadal els periodistes esperen amb candeletes quina serà la polèmica que generarà el pessebre que l’Ajuntament de Barcelona instal·la a la Plaça Sant Jaume. Si els darrers tres anys hem tingut pessebres “progres” (realment aquesta paraula està sobre-explotada) fets pel Col·legi d’Arquitectes o la Llotja, aquest any en tenim un de “retrògrad”, ho dic amb les mateixes paraules de Beth Galí, presidenta del Foment de les arts i el disseny (FAD) (“El Periódico de Catalunya”, divendres 1 de desembre, L'ortodoxia_del_pessebre_de_Sant_Jaume_origina_un_cisma del periodista Juan Ruiz Sierra).

Des d’un punt de vista creient, àdhuc de sentit comú, aquesta picabaralla dualista no té cap mena de sentit. Què és el que realment importa del pessebre? Un pessebre pot ser “progre” o “retrògrad”?... l'Origen_del_pessebre , o la seva popularització, sembla ser un invent de Sant Francesc d’Assís en un intent piadós d’atansar el Misteri de Nadal a la gent. El pessebre respon a una espiritualitat Cristocèntrica que accentua la humanitat de Crist, el Jesús Històric, per damunt de les cavil·lacions neoplatòniques de la època. El que importa, doncs, és la intencionalitat del pessebre. Un pessebre retrògrad o progre poden caure en els mateix defecte: que sigui fagocitats per la ideologia. El pessebre retrògrad no té sentit si es limita a posar les figuretes de sempre perquè és més important mantenir les tradicions i la identitat en moments que aquesta es veu qüestionada per la convivència amb d’altres religions d’arreu del món. El pessebre progre no té sentit si es limita a diluir el Misteri de Nadal per fer-ne altra vegada una abstracció, una idea general, de cara a encabir-hi qualssevol cosa. No es pot fer diàleg interreligiós desde la dissolució. Un pessebre retrògrad violenta el diàleg, un pessebre progressista el fa descafeïnat.

Un bon pessebre és aquell que, innovant o no, apunta a allò que vol ser: una manifestació de la fe cristiana, del misteri de l’encarnació, Déu s’ha fet un de nosaltres. Això potser escandalitza a una mentalitat pluralista o laïcista, però els nostres pobles estan farcits de manifestacions cristianes des dels edificis religiosos (recordem que les catedrals i portalades de les Esglésies són ja tota una catequesi esculpida) fins a aquest pessebre de la Plaça Sant Jaume de Barcelona.

Etty Hillesum: el camí espiritual d'una bloger prematura.

En un post del setembre vaig proposar a l'escriptora i filòsofa holandesa d'origen jueu Etty Hillesum (morta a Auschwitz el 1943) com a patrona dels blocaires. A partir d'aquell post, el Full dominical del Bisbat de Vic es va interessar per la figura de la Etty Hillesum i em va encomanar un petit article que apareguè el passat 12 de Novembre sota el títol "Etty Hillesum: El camí espiritual d'una bloguista prematura" (pàgines 4 i 5).
L'article intenta donar criteris sobre la possibilitat d'un bloc de temàtica espiritual, com ho intenta ser aquest mateix, en base al diari personal d'Etty Hillesum. Podeu llegir l'article aquí.

Fonaments per a un Temple Virtual: la bretxa digital.

La darrera sessió de "Fonaments_per_a_un_Temple_Virtual" vam estar tractant el tema de la “escletxa digital” (digital divide), tema que no podia passar desapercebut en el Centre d’Estudis de Cristianisme_i_Justicia per a no ser titllats de postmoderns esteticistes sense escrúpols. La sessió ens va fer adonar que estem pensant en un Temple Virtual quan, de fet, tan sols un terç de la humanitat ha fet alguna vegada una trucada telefònica o hi ha continents absolutament silenciats a la xarxa. L’apunt personal que en faig és que, tot i que cal donar resposta creient a les relacions telemàtiques, cal no deixar de banda la_justicia_que_brolla_de_la_fe

Al llarg del seminari he anat pensant com podria ser una mena de “parròquia (una comunitat cristiana) virtual”. Una Parròquia acompleix, bàsicament, tres funcions: litúrgia (celebració orant de la fe), kerygma (anunci i reflexió de la nostra esperança) i diakonia (la pràctica de la justícia que brolla de la fe). Aquestes tres funcions no són res més que la concreció de l’Amor (Deus_Caritas_Est_nº20). Actualment, a l’Església, ja tenim alguns espais que tracten el tema de la celebració orant i comunitària de la fe ( com Espai_Sagrat , o Pray_as_you_go ...) i ens en sobren de kerygmàtics que confonen la reflexió i l’anunci de l’esperança amb la apologia i la publicitat agressiva (als que no vull citar), encara que també n’hi ha de molt presentables (com pastoralsj ). És en aquest darrer apartat, la diakonia, on enllaça el que podria ser la lluita per la justícia, per la superació de l’escletxa digital, amb una possible comunitat cristiana activa a la xarxa electrònica. Malauradament, com sol passar, en aquest sentit social, tot està per fer i tot és possible. Aquesta suposada parròquia virtual hauria de tenir espais a on es donéssin eines populars i assequibles d’autoaprenentatge, possibilitat d’ús de la xarxa, anunci de diferents accions per al desenvolupament a través de diferents ONGD’s i un espai de Càritas Diocesana.
En definitiva, el Temple Virtual no hauria de ser indiferent al crit dels e_esclaus, com tampoc va ser-ho el Déu alliberador que va escoltar el clam del seu poble esclavitzat pel Faraó a Egipte. ( Ex3_1-10)

Arquitectura UPC: “Nulla aesthetica sine ethica”

La Universitat Politècnica de Catalunya m’ha fet saber que no em donaran cap crèdit de lliure elecció pel Diploma de “Director en activitats en el lleure” que em va ser expedit per la Generalitat el passat estiu. M’he quedat glaçat i, al arribar a casa, he pogut comprobar a la pàgina Gencat que, mentre la majoria de les altres universitats de Catalunya reconéixen aquesta diplomatura donant entre 5 i 8 crèdits de lliure elecció, la UPC certament no hi figura. Aquí no hi ha res a fer i no paga la pena que protesti per via legal, però aprofito aquest espai per a una reflexió de justícia.

Com pot ser que es dónin crédits de lliure elecció per un seminari sobre “Fonaments per a un Temple Virtual”, que jo mateix dirigeixo, del que la UPC en sap ben poca cosa i no per la diplomatura de Director en el lleure? A mi no em posaran a la garjola per opinar sobre els fonaments del temple virtual però, en canvi, endur-me nois i noies de Bellvitge fóra de casa us asseguro que és una activitat explossiva i de risc personal i comunitari. La indignació augmenta quan també es reconéixen crédits per cursets de ball o d’esports. On queda el compromís social de la UPC? És que 4 cursets cursets monogràfics de 20 hores, un curs intensiu de 80 hores en dues setmanes, 175 hores de pràctiques, una memòria de direcció d’activitat en el lleure i un “treball d’aprofundiment” no tenen molt més pes que la infinitat de cursets “xorres” que la UPC reconeix?

Ho trobo realment insultant, més encara quan me n’adono que es reconéixen crédits per haver treballat en llocs dubtosos de pertànyer al món acadèmic o professional. És que pel fet de dur una tasca d’educador professional com a voluntari tampoc compta per a res?, Necessitem el filtre d’un contracte per a ser valorats? Doncs resulta que a la Parròquia Mare de Déu de Bellvitge acabem acollint als infants amb problemes socials que l’espai “professionalitzat” que tenim a 20 metres no agafen. El filtre contractual no garanteix la validesa de la tasca feta.

Senyors de la UPC, estudiants d’arquitectura, només els recordo la cèlebre frase que digué el professor Valverdeprofessor d’estètica a la UB, quan va dimitir com a protesta per l’expulssió d’Aranguren, professor d’ètica, pel règim franquista: “Nulla aesthetica sine ethica. Ergo apaga y vámonos” (No hi ha estètica sense ètica...).

Dr. House o l'electrocardiograma de la fe

Inspirat en la serie “Dr. House” (que, per cert, darrerament està molt teològica) el grup de grans de l’Esplai Al Vent vam fer una dinàmica del trascendent en clau clínica: el cardiograma de la fe. Vam començar llegint un conte (“La gerra esquerdada”) i després, amb la música de la pel·li d’Amelie de fons, vam repartir unes cartolines a on els joves havien de fer una taula amb una variable temporal a la horitzontal i una variable d’intensitat de la fe en la vertical. Quan ja ho tenien ens vam separar per parelles per explicar-nos el cardiograma de la fe per, encabat, tornar-nos a trobar tots i explicar el cardiograma de la fe de la persona amb qui haviem estat. La reunió va acabar amb el “tunning” del salm 136, aquell que a cada frase va dient “perdura eternament el seu amor”. A la penúltima frase cadascú donava alguna raó per poder enllaçar la seva vida amb el “perdura eternament el seu amor”.

Va estar prou bé. Els joves van poder copsar que aixó de la fe és com una mena de procés que té elements que l’enforteixen o la fan devallar, etc. Pensat-ho bé, Jesús també vas fer el seu procés de la fe. També ell va tenir moments de goig i plena identificació malgrat les circumstàncies adverses com també va tenir moments per dir “Déu meu, per què m'has abandonat?". Tot pelgat és una mica com la serie esmentada, on es va fent el seguiment del pacient que va fent un procés de sanació que, sovint, va lligat amb un major coneixement de sí mateix.

La efímera vida dels carquinyolis de l’Espluga

L’Albert ens ha dut una capsa de carquinyolis i pastes típiques de l’Espluga del Francolí després d’haver-hi anat el cap de setmana per a visitar la familia. La capsa restava ben embolicada però, al vespre, ja ha aparegut oberta: s’ha obert la veda !!!! La darrera capsa no va arribar a les 24 hores. Som golafres? La ciència empírica diu que sí però, què hi ha de més entranyable que uns quants companys xerrant sobre com ha anat el dia a la cuina de la comunitat mentre es van sucant els carquinyolis amb moscatell o un got de llet?

Gràcies, tieta de l’Albert, per aquest detall que es repeteix per tercera vegada! Esperem que l’Albert vagi a veure-us més sovint perquè aquests carquinyolis, poc a poc, van esdevenint tot un símbol per a nosaltres.

Pregar amb en Bruce Springsteen? "We shall overcome"... guanyarem!

Els qui em coneixeu ja sabeu que, de tant en tant, em dedico a posar en diàleg un cantant o grup de rock amb l'evangeli en clau de pregària. Al principi ho passava als amics i ja està però, amb el temps, després se'm va demanar de poder-ho trobar a algun lloc d'internet. Aprofitant jesuites.net vam acabar creant la plana web del prega_rock i hi trobareu també alguna reflexió del perquè de pregar amb el rock. (heu d'anar a l'apartat de pregària i espiritualitat / pregar on-line)

El darrer treball l'he fet a partir del "We shall overcome" del Bruce, sota el títol "Guanyarem" , que n'és la seva traducció. Es tracta d'un treball molt original perquè, de la mà del Boss, ens endinsem en el cor de la música popular americana, que equival a entrar en l'ànima dels nord-americans. Què hi trobem? cançons de lluita, d'esperança, de denúncia social, d'amor i de guerra... cançons que recullen l'herència dels irlandesos, els godspells afroamericans i les lluites sindicals. Tot això ho he amanit amb alguna reflexió que aclareixi el sentit de la cançó i que l'enllaci amb algun text de caire més reflexiu, ja sigui la Biblia o un escrit de'n Charles Chaplin. Apa doncs, que aprofiti!.
amDg
eloi

Fonaments per a un Temple Virtual, identitats.

Aquesta tarda hem tingut la 4rta sessió del seminari "Fonaments per a un Temple Virtual" del Centre d’Estudis Cristianisme i Justícia, el tema era el de les identitats virtuals. Per no allargar-me citaré els temes que hem estat debatent: realitat augmentada i virtualització del cos, les comunitats virtuals, fragmentació o alliberament de la identitat?, la intel·ligència col·lectiva...

Ha estat una sessió entretinguda perquè en Manolo i jo hem apostat per donar per suposat que els participants s’havien llegit els documents de la plana web del seminari i ens hem dedicat a anar esperonant el debat enlloc d’explicar-los o rellegir-los. Hi ha una música de fons que es va formulant a poc a poc: el temple virtual no és quelcom construït, ni una plana de contingut religiosos fixats i estàtics, ni 100 mil·lions de planes parlant de Jesucrist... tot això seria contrari al mateix esperit que va construir internet. Més aviat, el temple virtual és un espai d’interrelació comunitària a on actualitzar la fe. Un espai d’acollida i trobada com també de llançament d’iniciatives i propostes. De la mateixa manera que la Bíblia és resultat d’un procés de sinèrgia entre una comunitat creient, uns fets concrets, una certa vivència de la fe i l’enton cultural, ara cal fer un nou esforç d’inculturació comunitària, una nova actualització de l’evangeli com ho van ser els mateixos evangelis (No hi ha doncs diferència entre “Sagrada Escriptura” i “Tradició” en tant que la mateixa escriptura és fruit d’una tradició comunitària). No podem entendre la “tradició” com a quelcom estancat sinó com un procés permanentment en construcció que arrela en el Jesús Històric (“el natzarè”) i en les seves manifestacions actualitzades al llarg de la Història fins als nostres dies.

Bé, tindria “rotllo” per estona així que, de moment, ho deixaré aquí.
amDg
eloi

Adéu company, adéu avi, adéu Víctor.

T’he deixat acompanyat per una neboda i en Roger en el cau atemporal de les urgències de l’hospital. Estàs en coma i no pots escoltar ni llegir aquestes paraules mentre segueixes respirant amb força com qui s’aferra a no ser desarrelat. A la missa d’ahir vam compartir el que has aportat a les nostres vides, els bons records i exemples que ens has deixat d’una persona apassionada i compromesa amb aquest món de Déu. Just abans vaig estar una estona a la teva espartana habitació: uns quants llibres amuntegats i plens de pols (més que intel·lectual tu sempre vas ser un home d’acció), alguna peça de roba a l‘armari, una imatge de Sant Ignasi, una fotografia amb el teu germà que va morir fa quatre anys a Bolívia, un bastó al racó, les lents per llegir el diari de dalt a baix...

Te’n vas amb el cap ben alt, havent fundat una escola a Hostafrancs, havent fet de missioner per les amèriques, havent ressuscitat el Col·legi Claver de Raïmat (Lleida), després d’una vellesa lliurada en les parròquies de l’Àngel Custodi i Mare de Déu de Bellvitge. Encara et recordo fa dos mesos agafant el bastó per desplaçar-te fins al Raval per a fer de “voluntari” al Centre Arrels del Raval. Però res de tot això m’ha colpit tant com el teu bon humor i el “ser d’una peça”, sempre disposat a fer el que calgui per ajudar als altres, ni que sigui substituint a algun company que no podia fer la missa.

Sempre recordaré el dia aquell que jo tenia que lliurar un treball a l’Escola d’Arquitectura i tu vas aparèixer sagnant demanant-me que t’acompanyés a l’hospital perquè t’havies caigut pel carrer. Eres un “tío dur” i un amant de la teva llibertat, però a voltes aquests anys has hagut de compartir la teva feblesa amb pobres xitxarel·los com jo, això ha estat per mi un privilegi. M’enduc també el record d’aquell dia que vam anar tots dos a veure la pel·lícula de “Luter” al Renoir de Les Corts. Vam sortir amb temps, vam aparcar on ens va semblar (així ens van multar!), vam prendre un cafè al Centre Cívic de Can Deu (i ens vam fer aquesta fotografia) i, després, vam anar xino-xano al cine.

Víctor Trías, el director que va malmetre el seu turmell quan s’enfilà a una escala per canviar una bombeta de l’escola; l’avi hiperactiu de casa; un altre apassionat per l’evangeli... gràcies company, no t’oblidaré.

Ets un “motivat”?, ets el rei!

Aquest passat divendres per la nit, després d’una esgotadora sessió d’esplai (al grup de mitjans van tenir 18 nens intentant fer figures de pessebre amb fang!), vam celebrar els 18 anys d’un dels monis. No entenc com s’ho fa per trobar temps per a tantes coses: la carrera d’ambientals, l’idioma estranger, l’esplai, les reunions dels Universitaris Loiola, un recés al mes... però, encara entenc menys, d’on treu tanta motivació per fer tot això amb tanta empenta. A l’excursió va aparèixer cap al final i va pencar en la recollida, que sempre és el que més costa. Aquí hi ha quelcom més que “la joventut”, aquí hi ha un nervi interior que mobilitza la persona i això es nota.
Gràcies, Senyor, per l’AF, no tant per la quantitat de coses que fa o deixi de fer sinó per la seva manera d’afrontar la vida amb disponibilitat, generositat i ambició alhora. Tot plegat és molt “ignasià”, molt de cercar el “magis”... amDg... “Ad maiorem Dei gloriam”!

Cristianisme i Justícia, 25 anys.

El proper dilluns, a les 19:30 es celebraran els 25 anys de Cristianisme i Justícia amb un acte a l’Església del Sagrat Cor del carrer Casp, al centre de Barcelona. Aquest esdeveniment s’ajunta també a la celebració dels 125 anys de l’Escola i la Residència de la Companyia de Jesús en els mateixos espais d’on ha sorgit el Centre d’Estudis de Cristianisme i Justícia. +info a http://www.jesuites.net/html/noticies/not00302.htm

De Cristianisme i Justícia valoro :

1_ Ha aplegat un bon grup de gent que sovint no es troba gaire identificada amb l’Església institucional, als qui s’hi senten al marge.

2_ La feina ben feta, des de la seriositat i rigurositat acadèmica tot i no ser cap institució d’ensenyament reglat, fet que no facilita la comoditat ni l’aburgesament de la institució.

3_ La gratuitat dels seus membres. Cristianisme i Justícia ha tirat endavant per l’empenta i la col·laboració de molta gent econòmicament desinteressada. Fer un quadernet de Cristianisme i Justícia implica força hores de treball i no hi ha altra gratificació que el reconeixement que la societat n’hi vulgui donar.

4_ Voluntat Universalista. El diàleg Cristianisme i Justícia, tot i respondre a fets locals i actuals, té una dimensió universal. D’aquí que els seus quaderns arribin a una espectacular tirada de 40.000 exemplars en diferents idiomes.

L’Esplai Gastronòmic

Aquest cap de setmana hem tingut sortida els de l’Esplai Al Vent, de la parròquia Mare de Déu de Bellvitge. Si he d’escollir un moment especial em quedaria amb el taller culinari, del dissabte al migdia. La cuina del Casal Arrupe estava a petar de monitors i nens implicats en una gran tasca: fer el dinar. Uns pelat patates amb gran esmero, d’altres plorant les cebes, una monitora i dos compintxes preparant la pasta de les creps... els més petits, els “huracanitos”, de 8 anyets, ens veien tan ficats en el tema que ens preguntaven què podien fer. Se’ls va encarregar parar taula i ho van fer amb tanta dedicació que van posar aigua a cada got sense que ningú els ho digués. Serà que hem de fer una societat gastronòmica enlloc d’un esplai? Potser no, però certament hem redescobert les possibilitats educatives de quelcom tan primari com és el menjar.

Gràcies, Jesús, per aquesta estona culinària. La cuina ha estat per una estona el nostre “temple familiar” vora el caliu dels fogons i de l’amistat. T’imagino vora la llar allà a Natzaret o amb els deixebles.

"... estigueu sempre a punt per a donar una resposta a tothom qui us demani RAÓ de la vostra ESPERANÇA." (1ª Pere 3, 15)

Aquesta frase em dóna molta llum. Primerament perquè el "demanar raó" esperona el pensament i denuncia la fe del carboner. No podem ser cristians perquè tal o qual persona diu vés a saber què sinó perquè hem fet un raonament propi i personal de l'experiència de la fe. Segonament perquè el "de la vostra esperança" no és superflu sinó essencial. La raó cristiana està enfocada en allò positiu, en quelcom que supera les expectatives i els nostres pobres i sesgats calculs: l'esperança.

Si hagués de resumir tots aquests quatre anys d'estudis teològics en una frase potser em quedaria amb aquesta que he citat de la primera carta de Sant Pere (o potser amb la de "Déu és amor" de la 1ª carta de Sant Joan). Par a mi ser teòleg és aixó: donar raons d'esperança, donar llum, donar vida... la resta són ximpleries estratosfèriques (espiritualisme) o moralina materialista.

Senyor, mirant les activitats que m'han estat encomanades (l'esplai, la teologia, la arquitectura, el seminari sobre el Temple Virtual...) et demano que no perdi mai aquest punt de vista. Res del que faig val la pena si no augmenta un xic l'esperança en aquest món.
amDg
eloi

El panellòmetre a l’esplai

Influït per la política i la notícia del “panellòmetre” de les eleccions, el passat divendres vam fer el joc del panellòmetre a l’Esplai Al Vent. Havíem de motivar l’excursió que farem properament i per això vam muntar una gimcana en la que els infants passaven per diferents proves que anaven sobre l’excursió que farem, a acada prova se’ls donava un paperet amb un panellet dibuixat. Segons la resposta es donava un panellet de diferent puntuació. Qui guanyava la prova rebia un panellet de veritat de regal. Ha estat una manera força divertida de fusionar la cultura catalana, l’interés per l’excursió i la sinèrgia amb aquest món que ens envolta filtrat pels mitjans de comunicació.

Encarant la Resistència, homenatge a Ernesto Sabato

Els dos darrers posts m’ha agafat per parlar de “l’encara?”. Avui us vull parlar de l’Ernesto Sabato, un escriptor que aprecio com podeu veure per la “Cançó d’entrada” del meu bloc. Us recomano molt vivament la lectura del seu darrer llibre “La Resistencia”, publicat a Seix i Barral el 2000. És el testament d’un antic lluitador i cercador de la condició humana, d’algú que ha fet un llarg recorregut interior.

“La Resistencia” no parla d’un hiperactivisme revolucionari, sinó d’una manera de situar-se davant la vida. De tant en tant rellegeixo aquest llibre i, la veritat, resulta una medicina força reconfortant. Us deixo amb algunes cites de l’obra. Que aprofiti!

“No hay otra manera de alcanzar la eternidad que ahondando en el instante, ni otra forma de llegar a la universalidad que a través de la propia circunstancia: el hoy y aquí. Y entonces ¿cómo? Hay que revalorar el pequeño lugar y el poco tiempo en que vivimos, que nada tienen que ver con esos paisajes maravillosos que podemos mirar en televisión, pero que están sagradamente impregnados de la humanidad de las personas que vivimos en él.”

“La presencia del hombre se expresa en el arreglo de una mesa, en unos discos apilados, en un libro, en un juguete. El contacto con cualquier obra humana evoca en nosotros la vida del otro, deja huellas a su paso que nos inclinan a reconocerlo y a encontrarlo. Si vivimos como autómatas seremos ciegos a las huellas que los hombres nos van dejando, como las piedrecitas que tiraban Hansel y Gretel en la esperanza de ser encontrados.”

“En la vida existe un valor que permanece muchas veces invisibles para los demás, pero que el hombre escucha en lo hondo de su alma: es la fidelidad o traición a lo que sentimos como un destino o una vocación a cumplir. El destino, al igual que todo lo humano, no se manifiesta en abstracto sino que se encarna en alguna circunstancia, en un pequeño lugar, en una cara amada, o en un nacimiento pobrísimo en los confines de un imperio.”

Voluntaris, encara?

Aquesta setmana, a l’hora de dinar, he comentat que estava impressionat perquè encara hi ha joves voluntaris disposats a fer un esforç per a fer un forat a l’agenda i donar el seu temps per d’altres. Els hi he exposat el cas d’un jove universitari que, després d’haver fet el camino de Santiago, refusarà cobrar per a fer de director de les activitats del lleure para-escolar en una escola del centre de Barcelona per a venir totes les nits dels divendres a l’Esplai Al Vent.

Un company de casa m’ha respost “no m’agrada aquest “encara” que has dit”. Hi he estat pensant i té raó, a voltes sóc massa pessimista o desconfiat. Per què no esperar que hi hagin joves així?, Si jo ho vaig fer uns anys enrere, per què ha d’ésser impossible que es pugui donar avui?. Per què perdre l’esperança i resignar-me a pensar que tot té un preu o un contracte pel mig?.

Senyor, diuen que la Fe, l’Esperança i l’Amor són virtuts “Teologals”, és a dir: que són Gràcia, un Regal que no s’aconsegueixen només per colzes. Et demano que no em tanqui a l’Esperança, que sàpiga restar “a l’espera” perquè, de fet, és l’únic que importa.
amDg
eloi

Sagraments, encara?

El barri on jo visc, Bellvitge, a l’Hospitalet del Llobregat, no es pot dir que sigui aparentment un barri religiosament gaire actiu. La nota de fons d’aquests trenta anys ha estat marcada per les necessitats socials, tant per les institucions cíviques com per les eclesials. Ara, quan els antics obrers ja han assolit un millor status social, les institucions cíviques, com l’antigament combativa “Asociación de Vecinos de Bellvitge”, s’han adormit i són les institucions d’arrel eclesial les que duen endavant les propostes socials del barri. La parròquia Mare de Déu de Bellvitge, més enllà de l’àmbit sacramental és una plataforma privilegiada per a l’acció social. Així es demostra amb un munt d’activitats que van des del grup de Promoció de la Dona, el grup de Ayuda Fraterna o les activitats per al jovent de Reforç Escolar, l’Esplai Nocturn Al Vent o el Casal-Menjador d’Estiu.

Com a jesuïta hi ha un tema que em preocupa molt, del qual no se’n poden fer càrreg les institucions cíviques i nosaltres, des de l’església, sovint deixem de banda o el convertim en mecanicisme rutinari: la transmissió de la fe. Feia anys que no hi havia cap grup de confirmació de joves a la parròquia, semblava que una proposta tan “explícita” no interessaria, etc. Així i tot, cada any es presentava algun jove, o els seus pares, per la parròquia preguntant per la possibilitat de fer la confirmació.

Aquesta any ens hem llençat a fer un grup de joves adolescents implícitament religiós, de cara a fer un procés, una KTQ6, de cara a rebre la confirmació o fer la primera comunió. És un grup heterogeni, des de joves de “segona generació” de la immigració interna peninsular fins a joves llatinoamericans de l’Equador o Bolívia que estan desconcertats i volen retrobar algun lloc on viure la fe en la que van ser educats en el seu país d’origen.

En PPA i jo, els monitors del grup, estem “flipant” amb l’interès d’aquests joves que volen conciliar el “reguetón”, el “heavy” i la seva vida amb la fe. La veritat és que aquesta resposta ens ha impressionat. Hi ha molta feina a fer, però estem realment esperançats. Sagraments encara? ... doncs resulta que sí, encara segueix sent una bona aposta de sentit.

El “post” i el “pressupost”

D’aquí a mitja hora he quedat amb la Sílvia, la secre de l’esplai, per a fer el pressupost de l’any. Aprofito aquesta estona per a pensar i penjar el post d’avui que, com veieu, va de diners. De blocs que parlin del tema econòmic en conec ben pocs. El més destacable és el de consum responsable, suposo que deu ser perquè han trobat en el format blocaire un espai de comunicació que els seria impossible en format paper, del qual caldria destacar la revista “Opcions” (http://cric.pangea.org/cast/como.html)

Però no defugim del tema. Això dels diners és quelcom que m’atabala i que, com que visc en comunitat, la veritat és que seguint les lleis de l’austeritat i de “lo que va para el monje va pa’l convento” ens apanyem prou bé i no m’hi fixo massa. A vegades peco d’espiritualisme, de no pensar en coses bàsiques com fer un pressupost per a l’esplai per exemple, quan, de fet, el seguiment de Jesús toca la butxaca. Quan parlo de Jesús sovint parlo de canviar el cor i aquestes coses, però m’oblido que el que tenim més a prop del cor sovint és la cartera!. Per altra banda, quan Jesús parla del “Regne de Déu” (traduint-ho, una mena de “way of life” de Déu) també fa menció dels “calerons”, ara recordo escenes com la de la vídua pobra, l’expulsió dels mercaders del temple o el text del jove ric.

Senyor, que no m’oblidi mai que l’encarnació i la missió passa per les mediacions concretes com ara un pressupost!!!!

La blogosfera catalana, un temple en el no-lloc.

Aquesta tarda he estat estudiant el llibre de Marc Augé “Los no lugares, espacios del anonimato” i ha resultat molt estimulant. Resumint i retallant bona part del llibre aquest vindria a dir que als llocs humanitzats “de tota la vida” ara se li sobreposa un nou no-lloc representat per la usuarització, la solitud, la efimiritat i l’anonimat de les persones. Els exemples proposats són els de les autopistes, els trens de llarg recorregut, els viatges en avió o els centres comercials.

Apliquem-ho al bloc ni que sigui per a fer un exercici mental. La blogosfera és un no-lloc en tant que el lloc és pura temporalitat i les mediacions vénen textualitzades. Puc fer referència a espais i temps, però aquests són per a vosaltres com les indicacions d’una autopista, una nota en el vostre recorregut. També és un no-lloc en tant que la blogosfera viu del present i no de la història. No hi ha monuments que ens vinculin amb la memòria. També és no-lloc en tant que hi ha un cert llenguatge contractual, una codificació...

La gran diferència de la blogosfera catalana respecte els no-llocs rau en que, al meu entendre, no som “usuaris” sinó que es comparteix una mena de sentiment comunitari que va més enllà de un “grup d’usuaris”. Al bloc s’hi fa política, la paraula vol ser performativa (que dient, fa). Bitàcoles.net o Catapings.com són com les places del mercat o l’àgora dels llocs antropològics. La blogosfera catalana, a diferència d’altres comunitats virtuals, pot arribar a ser un “templum” (lloc de sentit) en el no-lloc. Bé, ho he d’estudiar més a fons.Avui només tocava apuntar-ho.

Fonaments per a un Temple Virtual, l’inici del seminari.



Aquesta setmana hem començat el seminari “Fonaments per a un Temple Virtual”, al Centre d’Estudis Cristianisme i Justícia. La primera sessió ha estat intensa perquè en Manolo i jo hem xerrat bastant per a posar les bases del seminari fent unes primeres definicions del fet virtual i de l’espai sagrat. En part hem recollit una xerrada que vam fer, ja fa un any i escaig, titulada “La contemplació en la era cibernètica”, a partir de la qual va sorgir l’interés per seguir investigant sobre aquests dos pols: fet virtual i espiritualitat.

En Quico Riera, el director del centre, ens ha demanat unes primeres impressions del seminari. Les comparteixo aquí amb vosaltres:

1_ Els participants som, majoritàriament, joves professionals. N’hi ha que estan fent el post-grau en teologia, n’hi ha que són informàtics, d’altres són educadors, “pastoralistes” i, fins i tot, hi ha un jove que he conegut en la blocosfera (de “el pou de siquem”).

2_ Per donar exemple hem decidit muntar una plana web (www.lacompanyia-cat.net/templevirtual), a on anirem penjant materials per a ús intern del seminari i les conclusions de la jornada. Inaugurem un altre “espai” que virtualitza el seminari presencial, “superabundància espaial”? ampliació de la realitat?... la vida mateixa!

3_ Multidisciplinaris: amb el temps en Manolo i jo anem constatant que la reflexió sobre el temple virtual no pot ser més que multidisciplinar. Novel·les de ciència ficció, pel·lícules, espessos estudis antropològics, referències urbanístiques... tot conflueix en aquesta reflexió.

Bé, podria anar xerrant més i més però per avui ja n’hi ha prou. Si us interessa visiteu la plana del seminari, on també hi podeu escriure.
amDg
eloi

Quan el present fa honor al seu nom.

Quan el present fa honor al seu nom el dia passa amb intensa discreció
El que podria ser llegit com a “no-res-en-especial” es transmuta en “Vida Plena”
El passat es revela com a promesa callada
I el futur es presenta com el que val la pena.
Quan el present fa honor al seu nom... és això: un present.

Concretant aquesta pregària poètica avui et dono gràcies, Senyor, per la trobada amb en Genis. Hem quedat un moment en una sorollosa terrassa de la carretera de Sants per explicar-li què és això de fer de monitor, revisar agendes, aclarir dubtes... gràcies per la tasca i l’empenta d’aquest jove universitari, per la donació d’aquest temps seu tan preciós i tan preuat per la societat de l’oci en que vivim. Ell, i tants d’altres, són el que podria haver estat aquell jove ric de l’evangeli si hagués optat per Tu (Mt 19, 16-23).
amDg
eloi

Laura Mor, aterrant de Sierra Leona

Amb la Laura Mor, jove periodista, comparteixo algunes coses: l’estudi del pensament i la vida de Simone Weil, l’educació en el lleure, alguna col·laboració esporàdica a la Revista Relats (www.relats.tk) ... però d’ella m’admira la seva passió pel tercer món. Aquest estiu, després de participar als campaments del Casal “Al Vent” de Bellvitge se n’ha anat a Sierra Leona. Fa un parell de dies va enviar un e_mail anunciant el seu aterratge i unes primeres impressions. Allà van!

“Hola a tothom! Dilluns aterrava el nostre avió al Prat, després d’una pila d’hores amunt i avall. Hem arribat amb el mal d’estómac de saber-nos lluny de l’Àfrica Negra (com a mínim durant els propers mesos) i, de cop i volta, massa a prop d’unes terres fredes, còmplices de la misèria absoluta dels que malviuen al Sud. La diferència és abismal i entendreu que necessitem encara temps per païr-ho...Això sí, encantants de respondre al “què coi heu fet durant aquests 40 dies?”. Doncs, dir-vos que ben poca cosa. El Luis i jo ens hem limitat a perdre el temps amb la gent de Madina, un poblet al nord del país, enmig de la selva, tocant la frontera amb Guinea Conakry. I, per estrany que pugui semblar, perdre el temps també pot ser un valor en sí mateix. M’explico.

Per nosaltres té un valor incalculable el passejar pel mercat, fent broma del nostre anglès macarrònic, amb els xavals que van viure un dels conflictes més bàrbars dels últims temps, fossin civils o rebels. I els partits de futbol sota el sol fulminant i també sota la pluja torrencial, les converses sobre la%

Un fricandó de justícia educat en el lleure

Us presento el menú del dia, a viam si us agrada:

Primer plat: No hi havia ningú apuntat per a fer el dinar, així que, ahir al vespre, em vaig clavar un puntasso fent un fricandó espectacular... bé, seguint la tradició rebuda de la cuina de ma mare que, evidentment, és la millor de la galàxia i part de l’univers. Us passo una foto.

Segon plat: Aquest matí hem tingut la trobada d’inici de curs del Centre d’Estudis de Cristianisme i Justícia a Sarrià. Ha estat realment molt interessant. Aquest any celebrem el 25è aniversari i hem començat fent un repàs del que ha estat la història de CiJ, on han intervingut en J.Mª Rambla, en J. Faus (“Txalo”), I. Salvat i l’I. Sols. Després en Joan Carrera i l’Elvira Duran ens han plantejat nous reptes per al centre d’estudis i, després d’un café, ens hem reunit en petits grups per a fer propostes de futur. El temps ha passat ràpidament i se’ns ha fet l’hora de dinar. A part de conéixer l’àmplia xaraxa de col·laboradors de CiJ i de apuntar sobre quins temes la societat espera una resposta oberta per part d’aquesta institució eclesial fronterera i compromesa, estic molt content d’haver retrobat a en Miki Pulido, un educador amb qui havia coincidint en la adolescència (ja massa llunyana) fent de monitor al Casal-Menjador d’estiu d’infants del Raval. El temps va passant i ell ara ja és pare i treballa a Lleida. La trobada ha estat molt maca i ens hem intercanviat les adreçes perquè tots dos estem interesats en el diàleg entre les noves tecnologies, la justícia i les seves possibles aplicacions en àmbits cristians.

Tercer plat: Estic esgarrapant uns minuts per a escriure aquestes ratlles mentre preparo la sortida dels monitors de l’Esplai Al Vent que començarà d’aquí a quatre hores al Casal Arrupe, Sant Cugat. No serem tots, és a dir que serem molt pocs, però això no em desanima i penso donar tota la “teca” que em sigui possible. M’he llençat a fer un esquema de treball per a cercar quin és l’estil, el “way of life”, d’un esplai ignasià. M’he rellegit i traduit al català el decret "El nostre mode de procedir" de la Congregació General 34 de la Companyia de Jesús (del 1994) i m’ha servit per encoratjar-me, espero que sapiguem trobar les aplicacions per al nostre petit esplai. Us deixo amb un fragment del document:

“El jesuïta mai està satisfet amb allò establert, allò conegut, allò probat, allò ja existent. Ens sentim constantment impulsats a descobrir, redefinir i assolir el magis (més). Per a nosaltres, les fronteres i els límits no són obstacles o acabaments, sinó nous reptes que encarar, noves oprtunitats per les que alegrar-se. En efecte, allò nostre és una santa audàcia, “una certa agressivitat apostòlica”, típica del nostre mode de procedir.”

Realitat augmentada, amistat actual o el Temple Virtual

Aquesta tarda, a l’hora d’anar a fer les inscripcions per l’esplai, m’he trobat el grup de “Ayuda Fraterna” (s’encarreguen de gestionar els aliments de la Creu Roja per la gent necessitada de Bellvitge i el Gornal) descarregant una furgoneta carregada d’aliments. No m’ha tocat altre remei que donar un cop de mà.
Traginant les capses de “Arroz con leche” y “Natillas” de la mítica casa Renny-Picot se m’ha presentat el conductor de la furgoneta. Resulta que no és altre que en Josep Maria Fisa, consiliari de Justícia i Pau i professor de cultura religiosa a l’IES Joan Miró de Cornellà, amb qui havia tingut tractes via e_mail de cara a la inscripció del seminari que aviat començaré amb en Manolo Hernández (“Fonaments per a un Temple Virtual”) al Centre d’Estudis Cristianisme i Justícia!!!. També s’ha donat l’avinentesa que hi hagués per allà un altre futur alumne del seminari, en Xavi Loza, que ha vingut també per les inscripcions de l’Esplai Al Vent.
Una de les teories que defensarem en el seminari del Temple Virtual és la de la Realitat Augmentada, que consisteix en fer veure que la Realitat contemporània s’ha expandit, doncs a la Realitat Actual (la de tota la vida) s’hi ha afegit la Realitat Virtual (e_mails, blocs, mòbils, comunitats virtuals...). Crec que aquesta trobada ha estat un bon exemple per a il·lustrar el concepte de Realitat Augmentada.
Gràcies, Senyor, perquè Tu et segueixes donant per aquest món que estimes i s’eixampla. Gràcies perquè la comunitat eclesial supera els límits de la fisicitat geogràfica i es troba en la tasca pels més desafavorits, ja sigui descarregant aliments o fent inscripcions per l’esplai. Fes que no veiem la xarxa de relacions que possibilita el món virtual com una amenaça, sinó com una oportunitat.
“Salus animarum, lex suprema”
amDg
eloi

Ruskin, l’aurèola de l’obra d’art i la dura tasca d’un il·lustrador.

Aquestes darreres setmanes, entre classes d’arquitectura, festes de Bellvitge, activitats parroquials, inscripcions d’esplai i demés hi ha una tasca de fons que m’està demanant molt de temps: fer un pòster per la Fundació Migra-Studium (www.migrastudium.org) . L’any passat en Quim Pons, director de l’obra, ja em va encarregar un pòster amb el lema “Catalunya, un país amb diferents religions”, on sortia un mapa de Catalunya una mica naïf amb ninotets de nens i persones adules de vàries religions. Aquest any, per les festes de la Mercè, m’havia encarregat un altre pòster semblant però de la ciutat de Barcelona. (aquí teniu un fragment)
Fer aquest pòster m’està duent molt de temps i, malauradament, no el tindré enllestit per les festes del cap i casal de Catalunya. A voltes n’estic fart d’estar tancat a l’habitació dibuixant però, així i tot, sé que totes aquestes hores passades davant l’ordinador no seran en va.
En W. Ruskin, un teòric d’art del s.XIX, deia que, amb la industrialització, les obres d’art havien perdut la seva aurèola perquè ara podien ser repetides fins a l’infinit (llegiu “Les set làmpades de l’arquitectura”). Sovint he pensat en què consisteix la nova aurèola de l’art i crec que l’abnegació i l’esforç segueixen sent un dels ítems avaluadors de l’aurèola de l’obra d’art. No sé si m’enganyo o no, però almenys això m’anima i en consola. En el fons vull creure’m que l’amor i el carinyo en la tasca de cada dia són l’aurèola que l’home cerca arreu, per això prefereixo seguir aquí encadenat fent aquests dibuixets (llegiu l’himne de l’amor de Sant Pau: 1Cor 13).

Un “paraigües” pels infants de Bellvitge.

M’acaben de passar la fotografia de la reunió del “Paraigües” del diumenge pel matí. Pels amics blocaires us diré que el “Paraigües” és una mena de coordinadora d’activitats infantils i juvenils de la Parròquia Mare de Déu de Bellvitge. Un cop al mes ens trobem els “capos” del Reforç Escolar (la Tomasa i l’Àlvaro), de KTQ6 (Mª Àngels), del Casal-Menjador d’estiu (Silvia i Yoyo), de les Colònies i Campaments d’estiu (Anna i Albert) i de l’Esplai Al Vent (jo) , juntament amb en Roger Torres (el nostre “pal de paller”) i en Josep Mª Panyella (el rector de la parrox.)
La reunió del diumenge va ser molt maca. Vam començar amb una breu pregària i posada en comú a partir del text aquell en que Jesús torna a Natzaret però no és ben rebut (Lc4, 16-22), preguntant-nos amb quins ànims nosaltres tornem a la parròquia per aquest curs. Després, entre pastes i cafés, vam anar tractant els punts de l’agenda (l’any de “festeig” amb el MCEC, aprofundir la relació amb l’Associació Social La Vinya i els serveis socials de Càritas i l’Ajuntament de l’Hospitalet, calendari d’activitats...). Vam plegar anant a la mítica i popular missa de 12:00.
Gràcies, Senyor, perquè aquestes matinals del “paraigües” ens obren a les diferents activitats que es fan sota el mateix sostre de la parròquia, ens ensenyen a treballar en equip i, sobretot, renova l’aposta per un Centre d’Esplai al servei dels més necessitats.
amDg
eloi

Els de la foto som: 1_Annasà / 2_Roger / 3_Sílvia / 4_Mª Àngels / 5_Tomasa / 6_Josep Mª / 7_Abert / 8_Àlvaro / 9_Eloi

Etty Hillesum, patrona dels blocaires, pregueu per nosaltres

Ja és hora de cercar una bona patrona pels blocaires. Jo proposo a una tal Etty Hillesum, holandesa d’origen jueu que de 1941 a 1943 (any de la seva mort a Auschwitz) va anar escribint un diari personal que fou redescobert cap als anys vuitanta. El diari de l’Etty és una perla, un tresor de dignitat humana i de descoberta del Transcendent enmig de l’adversitat. En ell hi ha relats de caire filosòfic, àdhuc místic, però també de la vida qüotidiana a Amsterdam, de les seves relacions amb ex-amants, sobre la tasca d’escriptora, de les seves raons per a l’esperança... Sovint escribia de nit, esgotada pel pes del treball del dia i, en aquest sentit, s’assembla a molts dels blocaires d’aquí i d’arreu. Us deixo amb una cita del seu diari:

“Al tornar a casa, envoltada per la tebiesa de la nit, vaig trobar de sobte, de manera fugissera, una certesa que, en aquest moment precís en que tinc la ploma a la mà, s’ha tornat a esvair per complet: algun dia seré escriptora. Les llargues nits que passi escribint seran les nits més belles. Aleshores tot brollarà de mí: es vessarà de mí, en un fluxe ininterromput i sense fí, tot el que avui estic reunint en mí.” (26 maig 1942)

Piratas del Caribe: Starwarització o estandarització?


L'altre dia vaig anar a veure la segona entrega de "Piratas del Caribe", una segona part obligada pel rendiment econòmic de la primera part que ja té la tercera entrega enllestida. Tot plegat segueix els mateixos passos que la saga de "Star Wars" d'una manera tan fidel que fa pensar si, ja des del principi, es buscaba el mateix efecte.

Unes quantes analogies:
1_ Han Solo està encarnat en el paper de Johny Depp. Tots dos són pirates, al marge de la llei.
2_ La nau de "El halcón milenario" queda encarnat en "La Perla negra". Dues naus veloces i pirates.
3_ La princesa Leia queda encarnada per Keira Nightley, les dues formen part de la noblesa.
4_ El bon Luck Skywalker queda encarnat per Orlando Bloom, dos nois que salven als seus pares.
5_ El kraken del desert de "El retorn del Jedi" ara ha tornat al seu medi marí.
6_ Els dos pirates graciosos són la imatge dels robots R2D2 i C3PO. És a dir, el gordo y el flaco...

Conclussió:
Tot plegat ens porta a sospitar que "Piratas del Caribe" no és més que una gran operació del mercat de l'espectacle que no aporta cap novetat. És un film eclèctic que repeteix la fusió d'històries i estereotips de sempre. "Piratas del Caribe" és, en el fons, un altre homenatge a George Lucas.
Per altra banda, també és cert que els gèneres no s'esgoten, que sempre cal una nova re-lectura perquè, tota gran obra d'art, sempre fa referència a la tradició. El que preocupa és la manca de creativitat per obrir nous gèneres com ho han fet pel·lícules com "Matrix".

On està la Conferència Episcopal?

Ahir, 6/09/2006, el Sr. Xavier Pomés, ex-conseller de Sanitat i d’Interior de la Generalitat, va publicar a La Vanguardia un article punyent amb el títol “On està la Conferència Episcopal?”. L’escrit és el lament d’una frustració eclesial. Davant el drama de les pasteres que arriben a Canàries, on està la jerarquia eclesial?, on està Càritas Diocesana?, anant més enllà: on estan els cristians de casa nostra davant les necessitats del món?.

A voltes em pregunto si no som els nous fariseus que lapiden la voluntat d’un Déu que és amor mentre es discuteixen esterilitats com la sacralització de la unitat d’Espanya o es cau en un embolic caritatiu-burocràtic. Com ja deia Nietzsche “Què és el que Crist nega? Tot allò que a hores d’ara duu el nom de cristià (...) Tota església és la pedra que es col·loca sobre el sepulcre d’un home-déu; tracta, per la força, impedir que ressusciti” (Citat per Camús a “L’Home revoltat”).

Ara, que ni el marxisme ni la teologia de l’alliberament estan de moda, convé rescatar aquell article de’n Jon Sobrino en que parlava sobre la necessitat de recuperar aquella vella noció d’Església com a escola de misericòrdia. Cal recuperar aquella contesta enfadada del Crist: “Aneu a aprendre què vol dir allò de: El que jo vull és amor, i no sacrificis. No he vingut a cridar els justos, sinó els pecadors.” (Mt 9, 13). L’Església serà profètica o no serà perquè, com tantes altres vegades, quan Déu troba obstacles per dur endavant el seu projecte es busca algú altre.
I amb tot això aquí estic jo, cristià d’anar a peu o no tant, preguntant-me si la crítica adreçada a la Conferència Episcopal no serà, en el fons, una crida estripada per a despertar-me a mi mateix.

Esplai Al Vent: les piles de la memòria.

Avui m'he trobat al Wilmer i al Leiber, dos infants de l'esplai de la Parròquia Mare de Déu de Bellvitge, al Caprabo. Quan ens hem vist ens hem saludat amb entusiasme mentre la gent feia indiferentment les seves compres. Hem estat parlant un moment de com ha anat l'estiu, de les vacances, de les notícies de la seva família d'Ecuador i, sobretot, de lo bé que s'ho han passat al Casal-Menjador i als campaments del Juliol. Una altra vegada se'm confirma que no hi ha res millor que tenir un bon passat, carregat d'aventures, de cançons, d'amistats... aquest passat és el que fa que el primer que em preguntin és quan començarà l'esplai. Gràcies Pare perquè l'alegria d'aquests infants emigrants omple de sentit allò de "estigueu sempre a punt per donar raons de la vostra esperança" (1 Pe 3, 15) i que no es pot trobar en els grans volums de la Summa Teològica de St. Tomàs. Com ja deia l'Alioxa, protagonista d'Els germans Karamàzov, de Dostoievsky...

“... mentre veig les vostres cares, les vostres carones, estimats nens. Potser no comprendreu el que us diré, perquè no sempre em sé expressar clarament, però us enrecordareu i després, quan sereu grans, ho comprendreu i veureu que tinc raó. Sapigueu que no hi ha res de més noble, de més fort, de més sa i de més útil, a la vida que un bon record, sobretot si ve de la primera edat, sobretot de la casa pairal. Us parlen molt de la vostra educació; ara bé, un record sant, conservat des de la infància, és potser la millor educació. Si fèssim provisió de records sants per tota la vida, seriem definitivament salvats. I fins si no guardem dins l’anima més que un bon record, aquest únic record ens pot servir un dia per salvar-nos.” (pag 827)

amDg
eloi aran

Fonaments per a un Temple Virtual? ...de què va això?

"Fonaments per a un Temple Virtual" és el títol d'un seminari que en Manolo Hernández i jo dirigirem el Centre d'Estudis de Cristianisme i Justícia durant el trimestre de tardor. El Quico Riera em demana a veure si puc aclarir una mica de què va aquest seminari - reconec que la informació que apareix a www.fespinal.com és molt tècnica - i això és el que em proposo amb aquesta nota. Anant al grà : El tema del curs és crear pensament sobre el fet virtual (mòbils, blocs, internet, comunitats vistuals, iconografia...) i la seva incidència en la vida cristiana, així de senzill.
Com que, humilment, en Manolo i jo no som especialistes "oficials" en informàtica ni sociologia, el seminari tindrà un caire de "workshop" (taller) i no tant de xerrades magistrals. Al nostre seminari volem treballar en equip, fer una recerca compartida amb informàtics, sociòlegs i gent que es dediqui a proposar l'evangeli al jovent.
Per més informació podeu anar a la web de Cristianisme i Justícia (la teniu al meus links) o escriure'ns un mail.
Les dates previstes del seminari són els dilluns 16 i 30 d'Octubre; 6 i 20 de Novembre; 4 i 18 de Desembre. De 19:30 a 21:30h. Al Centre d'Estudis Cristianisme i Justícia (c/Roger de Llúria 13, Tel: 93 317 23 38). Com que creiem en la nostra tasca hem restringit la matrícula (de cara a fer un bon equip de treball), el que significa que qui es vulgui inscriure cal contacti mab nosaltres prèviament. Som així de "xulos".
amDg
una abraçada
eloi aran
pd: ei!, què dónen crèdits de lliure elecció!, No us ho perdeu!

Cantar la vida, descalça't que trepitges terra sagrat, l'amor tot ho pot, sense pretensió propagandística, sense voler "edificar moralment" a ningú, sense participar de cap suggestió col·lectiva o institucional, presentant una part de la meva vida, amb el dret de reservar-me el que cregui convenient, sense ser el show de truman, amb humilitat, sense beligerància però amb ardor, deixant en l'anonimat als qui més estimo i vull protegir, volent ser un lloc de relació i trobada... aquí em tens