The power of love, vídeo-clip nadalenc

Vaig veure aquest vídeo per casualitat i em va deixar bocavadat. El grup "Frankie goes to Hollywood" havia associat la cançó "The power of love" al misteri de Nadal... per què? com pot ser que una cançó que parla d el'amor de parella faci referència al Nadal?

Pensant-ho bé, tampoc és tan estrany. La Bíblia està farcida de metàfores de l'amor de Déu en clau de parella, valgui com a tall d'exemple el llibre del Càntic dels Càntics. Sovint es diu de Déu que és "totpoderós", però aquesta cançó ens recorda que Déu és totpoderós en l'amor. El poder de l'amor és capaç de fer grans coses, si no mireu el cas de Martin Luther King i tants d'altres!. El poder de l'amor passa per coses petites, passa per la capacitat de sorprendre's dels pastors, de deixar-se guiar per l'Estel, passa per acceptar que Déu s'ha volgut fer un de nosaltres, passa per l'adoració del pessebre... Bon Nadal! (teniu el prega_rock aquí)

Nadal de Clasificados

Bon Nadal!!!

Catalunya Religió avança

Aquesta darrera setmana ha estat una marató per a l'equip de Catalunya Religió, i per al seu director encara més!, però, al final, ha valgut la pena i ja tenim l'apartat de notícies i opinió quadrat segons el pla inicial. Avui tenim consell de redacció i acabarem de comentar aquesta marató. Ara ja toca avançar cap a una segona fase: ampliació de l'apartat de recursos i de l'àmbit de diàleg cultura-religió, és a dir, em tocarà fer un esforç. Ja sé que totes les ONG's, associacions i fundacions han sortit al carrer per acompanyar als consumidors en el recorregut de les seves compres nadalenques vestits amb petos de colors corporatius però, si us agrada el portal i ens voleu ajudar, també estareu donant suport a una bona empresa.

Deixant-me acompanyar pels Centres Diaris

Dins la Fundació Pere Tarrés m'han encarregat acompanyar i promoure els Centres Diaris, però, a vegades, tinc la sensació que són ells els que m'acompanyen a mi d'alguna manera subtil. No és que tingui el síndrome de Estocolm! no és res d'això, sinó senzillament que no deixen de sorprendre'm. "Pà muestra un botón": el divendres vaig anar a visitar un centre que no pertany a la FPT però que ens volíem conèixer i, tot i que em feia molta mandra anar fins a Vic, el viatge per conèixer l'activitat del Casal Claret va valdre la pena. Treballen aspectes que els fan semblants a l'AEI Raval (pel que fa al treball amb les famílies), d'altres són molt propers a Migra-Studium (pel que fa al component pluri-religiós que han volgut assumir des dels seus inicis), i d'altres em recorden als de Itaca-Els Vents de l'Hospitalet (pel que fa a la relació de l'activitat diària amb el centre d'esplai setmanal "de tota la vida"). Potser la FPT no és una empresa que implanti centres educatius com a xurros, però ningú negarà que és gran la diversitat i riquesa de centres arrelats al territori als quals ha ajudat i acompanyat. Un exemple d'això darrer ho vaig poder viure breument aquest dissabte, a la missa d'acció de gràcies pels 40 anys del Grup de Colònies de Ca n'Anglada, a Terrassa. Quan n'hi ha que ja donen per morta l'educació en el lleure, apareixen iniciatives noves o bé hi ha celebracions que recorden la força i el seguiment dels seus inicis. Deixar-se acompanyar per aquests centres és una molt bona forma de fer camí cap al Nadal.

La ciutat dels nens: busquem monitors de lleure (... i arquitectes)

Això de col·laborar a la Fundació Pere Tarrés dóna sorpreses agradables com la petició que ens han fet arribar del COAC (Col·legi d'Arquitectes de Catalunya): busquen cinc monitors de lleure que puguin fer de suport per l'activitat...

"LA CIUTAT DELS NENS": TALLERS D'ARQUITECTURA PER A FILLS DE COL·LEGIATS D'ENTRE 6 I 9 ANYS: el dissabte 19 de desembre de 10.30 a 13 h a la sala d'exposicions del COAC. A partir d'un plànol de Barcelona, els nens realitzaran propostes de transformació de la ciutat, de creixement, etc. El resultat s'exposarà a la sala d'exposicions fins al 6 de febrer. Hi ha 70 places

Segurament m'hi animaré perquè això de compaginar l'educació en el lleure i l'arquitectura ja fa temps que ho vaig fent (encara recordo quan vàrem fer una "mini-ermita de bellvitge" de cartró pels infants al Casal Al Vent!).

La façana, composició

Composició tripartita seguint l'esquema clàssic de base, fust i capitell.

Base: Gran obertura en planta baixa i altell a l'espai comercial. Es diferencia de la resta per un aplacat de xapa grisa que facilita el manetniment i la salubritat. Tot i que el doble espai supera els set metres es disposa un llindar als 5m d'alçada per normativa i per deixar un sòcol a les dues grans urnes.

Fust: En planta primera, segona i tercera es disposen dues grans urnes emmarcades de la mateixa mida però rotades perpendicularment. La primera gran urna-aparador es disposa horitzontalment i la segona verticalment de manera que agafa dues plantes. Es tracta de evitar la petita escala residencial i poder donar una imatge adient a un edifici comercial. El tancament vidriat de les dues grans urnes es retrassa fins als 30cm de la línia d efaçana per tal de poder disposar-hi cartells publicitaris a doble alçada sense que quedin interromputs pel forjat. Les urnes es recolzen en les restes que deixarem dels balcons actuals.

Capitell: A la darrera planta, la única que es veu a l'altra banda del riu, es disposa d'una gran obertura correguda protegida de la radiació solar per l'estructura de voladís del balcó superior, que alhora actúa com a "gorra" o cornisa de remat de la façana.

El diàleg interreligiós als centres d'esplai

No fa gaires anys es celebraven els 50 anys del naixement del MCEC (Moviment de Centres d'Esplai Cristians). D'ençà aleshores la societat ha canviat, l'entorn polític i cultural ha canviat, els ususaris han canviat... i en aquests canvis, intentant no deixar l'essència de l'educació en el lleure i les seves arrels pel camí, també s'ha donat el fet migratori i, juntament amb ell, la novetat del fet interreligiós als centres d'esplai. Els esplais del MCEC han ofert la seva experiència com a esplais confessionals i, crec jo, això ha possibilitat que famílies d'altres confessions que ténen en compte el fet religiós valoren positivament dur-los a aquests centres. És per això que des de l'Institut de Formació de la Fundació Pere Tarrés oferim el curs monogràfic recursos per dinamitzar el diàleg interreligiós en el lleure . Tenim un munt de iniciatives pensades, entre elles la visita a l'espai interreligiós de la Fundació Migra-Studium dedicat als infants i joves. La Pilar, la Xivi i jo, responsables pedagògics del projecte, us animem a apuntar-vos-hi!!! No us ho deixeu perdre!

Gestionant el voluntariat nostre de cada dia

Ahir vaig tenir la sort d'anara a la presenatació del Manual de gestió del Voluntariat que ha editat la Obra Social de "La Caixa", a un auditori del Caixafòrum ple de gom a gom. No me'n penedeixo gens ni mica de haver-hi dedicat unes hores perquè va valdre molt la pena, tant pel que presentaven, com per la promesa d'un programa informàtic per a la gestió del voluntariat (que m'anirà de perles per a millorar la gestió del voluntariat al MCEC, Moviment de Centres d'Esplai Cristians - Fundació Pere Tarrés), com també els ponents de la presentació i de la posterior taula rodona que em van bombardejar amb preguntes molt suggerents.

Estació d'Enllaç: la pastoral juvenil agafa l'Avant

Avui la pastoral juvenil de Catalunya agafa el tren de l'Avant perquè, després de dos anys de l'inici de les trobades d'Estació d'Enllaç a Barcelona, es celebraran dos d'aquests encontres de joves simultàneament a Lleida i a Barcelona. Serà aquesta una iniciativa que es pugui anar estenent a tot el territori? Podrem anar creant una mena de marca de "happenings juvenils" mensuals que es digui Estació d'Enllaç? Per què ha tingut bona acollida aquesta iniciativa?

Estació d'Enllaç és un projecte que va nèixer des de la constatació de la fragmentació de la pastoral juvenil de l'Església. Tothom tenia la seva capelleta muntada però no hi havia espais de visibilització conjunta, mancava un cert sentit d'unió (aquell carisma sacerdotal de Jn 17, 21-22 : "Que tots siguin u") i la urgència de la transmisió de la fe no es podia permetre aquests luxes. Ara bé, la gràcia va ser que aquesta iniciativa interdiocesana i intercongregacional no va ser quelcom imposat, com tampoc va ser d'aquelles iniciatives aduladores que només cerquen el major nombre d'adeptes per quedar bé davant els representants eclesials i seguir fent el que volen. Estació d'Enllaç és realment una suma d'esforços de molts, un veritable treball en equip i això, avui en dia, dins del marc eclesial és quelcom que no te preu.

A Barcelona el lema de la trobada d'aquest mes és "Reconstruïm Jesús a través del cinema" i ho conduirà l'especialista de cinema a casa nostra Peio Sánchez, que ja te un espai de crítica a universitaties.net i organitza la Setmana de Cinema Espiritual. Teniu més informació al web de la Delegació Pastoral de Joventut de Barcelona.

A Lleida, que celebren la seva primera Estació d'Enllaç, comptaran amb la presència d'un grup musical i de l'actuació de Reivaj, un mag jesuïta vingut de l'oriental Barcelona, que ja va actuar en una altra Estació d'Enllaç de la capital. Trobareu la informació al seu bloc de joves del bisbat de Lleida . Us deixo amb el seu vídeo promocional.

La vida isostàtica

M'agradaria que la meva vida fos com una estructura hiperestàtica, on tot queda ben lligat, sense sorpreses, planificada, previsible, de nova planta, modèlica...
però sovint m'adono que la meva vida és, benauradament, una estructura isostàtica, com tantes i tantes velles construccions muràries que no saps com s'aguanten però miraculosament s'aguanten, tot recolzant-se solidàriament les unes a les altres, aguantant mil i una reformes, amb estintolaments perillosos que seguen els peus i amb esquerdes que parlen d'una història d'assentament, fetes amb els materials de la terra, etc.
Aquests són els pensaments que m'assalten quan la meva neurona ja porta tot el dia tancada al curs intensiu de rehabilitació d'edificis!

El voluntariat mandrós

Aquesta nit em feia una mandra tremenda anar a dormir a la Barceloneta, el meu voluntariat mensual. En el fons és una mandra semblant a la d'anar a veure un parent estimat, perquè els usuaris del projecte poc a poc també van esdevenint familiars a la meva vida. Però a vegades passa que allò que semblava més costerut acaba sent d'una planeitat mesetària, fet que tampoc implica un encefalograma pla. En fi, ja ho diu el salm 126... "Els qui sembraven amb llàgrimes als ulls criden de goig a la sega". El voluntariat passa per aquests camps.

Fem un Cyber K-Fe d'Advent?

Cyber K-Fe d'Advent? Potser sona molt "snob", però així hem volgut titular aquest curset del "K-Fe" (Formació en la Fe) que la Fundació Pere Tarrés ofereix gratuitament a professors, catequistes i altres agents de la pastoral juvenil, perquè hem volgut donar recursos per l'Advent des del que ens poden oferir els websites de pastoral juvenil catalana. Tant la Emma com l'Estefano i jo, ens hem estrenat com a professors d'aquests cursets i ens ha agaradat molt poder fer pinya entorn aquest projecte que se'ns ha encomanat des del Departament de Pedagogia de la Fe (Institut de Formació de la FPT). La idea és ben senzilla: agafar com a taulell de joc expositiu el típic calendari d'advent tot canviant la llaminadura per un recurs pastoral. Llàstima que el fet de la gratuitat de la matrícula implica que es presentila meitat de la gent que s'hi havia inscrit!. Per a tots aquells que no heu pogut venir al CCU (Centre Cristià dels Universitaris) i us pugui interessar trobareu el dossier del Cyber K-Fe d'Advent aquí. Espero que us pugui fer servei!

La façana

Mai pots dir "d'aquesta aigua no en (tornaré) a beure". Per mostra un botó: el despatx on estava treballant com a estudiant, Grup Idea, m'ha fet el vot de confiança a l'encarregar-me un projecte d'una façana en el casc antic d'una capital catalana. Ara toca moure's, trepitjar terreny, ajuntament i normatives. D'entrada se m'acut que, donades les característiques de l'edifici, la façana podria ser quelcom semblant a la que vaig projectar en un curs de projectes amb el Prof. Illescas a l'ETSAB (imatge).

Cercar la màxima uniformitat amb l'entorn amb una composició pétrea en plantes superiors i deixar una gran obertura en PB+altell pels locals comercials. En el fons és el mateix que han fet els de la nova botiga de Benetton al Portal de l'Àngel, només que han estintolat tota la planta baixa i han deixat la façana pre-existent.

Dr. House i el curs de rehabilitació

Tranquils, no estic en cap procés de desintoxicació, més aviat faltava acabar la frase "Curs de rehabilitació... d'edificis!" i és que això de la formació mai s'acaba i, quan no és acabar la carrera, és apuntar cap on especialitzar-se. Pensant en la gran quantitat d'edificis que s'han construit durant els darrers doscents anys i donat que el camp de l'arquitectura religiosa molt sovint té relació amb la intervenció en el patrimoni, ja fa un mes que vaig optar per apuntar-me a un "Programa d'intensificació en rehabilitació d'edificis d'habitatge" que fa l'Escola Sert (l'escola del Col·legi d'Arquitectes) tots els dilluns fins al mes de Març.

Tot i que hi ha sessions més entretingudes que d'altres, en general m'està agradant prou. Al menys prou per poder aguantar vuit hores de classe sense desenganxar el cul de la cadira (algú ha calculat el coeficient de fregament? o l'assentament muscular? o la flexió d'aquesta llosa continua de conglomerat de fusta anomenada cadira?). Ara vaig passejant pel carrer intentant endevinar de quina època és cada edifici i quines patologies són visibles, com si fos un Sherlock Holmes urbanista. Diuen que els autors de la serie "House" (que està molt interessant aquesta temporada, per cert!) es van basar en el famós detectiu i crec que també podrien fer una sèrie d'algun arquitecte dedicat a la rehabilitació perquè, grosso modo, l'arquitecte que es dedica a aquest camp no deixa de ser un metge de la construcció. Un metge que té la responsabilitat que edificis com el d'aquesta setmana de Palma de Mallorca no col·lapsin ni enterrin a ningú en vida, que no és poc.

"Notas de un cura rockero", Pare Jony

No he anat mai a cap concert del Pare Jony. Potser perquè tot i compartir amb ell aquesta doble passió pel r'n'r i l'evangeli hi havia quelcom estètic que em tirava enrera. Clergyman i caçadora de cuir no m'acabava de lligar del tot. O una cosa o l'altra, pensava jo.

Malgrat els meus prejudicis, el passat dijous vaig anar a la presentació del llibre "Notas de un cura rockero" del Pare Jony a la Sala Casaldàliga de la llibreria Claret per tal d'aconseguir un exemplar dedicat a una persona que n'és fan i no hi podia anar. El públic assistent a la presentació era majoritàriament gent gran i no superàvem la vintena, fet que em va estranyar donada la mediatització de l'autor, però el que més em va sorprendre va ser la sencillesa de l'exposició del Pare Jony, que va anar desmontant els meus prejudicis i vaig poder sentir-me molt proper d'una persona capaç de parlar amb naturalitat i integració de l'evangeli, el rock i l'acció social. En la seva exposició no hi havia lluiment personal, sinó un anar apuntant les coses que el mouen: "Pau, Jesús i Rock'n'Roll" és el seu lema i, més enllà de la estranyesa que pot suscitar, és un lema que es pot viure. "Notas de un cura rockero" no és, en definitiva, un llibre de un cura que és "un notas".

"I, a vegades, ens en sortim" (Manel)

Ja us ho dic... els Manel no deixen de sorprendre'm... teniu el prega_rock aquí.

Albert Nolan, de la política a l'espiritualitat

En general no m'agrada que els grups de revisió de vida esdevinguin "clubs de lectura", perquè trobo que es deixa perdre l'oportunitat de posar en joc la vida amb l'evangeli, però he de reconèixer que tenia ganes de tornar fer "lectures sapiencials", és a dir, d'aquelles que són per alimentar l'ànima, paraules per remastegar i pair lentament. El llibre que hem consensuat és "Jesús , hoy. Una espiritualidad de libertad radical" de l'Albert Nolan i és realment tant suggerent com aquell altre llibre seu "¿Quién es ese hombre?, Jesús antes del cristianismo" que fa temps també havia llegit.

És interessant el gir i el nou enfoc que ha fet l'autor. En la seva obra anterior, de la qual diu que l'obra actual n'és la seva continuació, la narració de l'Albert Nolan era marcadament teològica (concretament cristològica) i amb un accent polític notable propi de la influència de la teologia de l'alliberament dels anys vuitanta. Aquesta nova obra no renega de l'anterior, però ell mateix diu que el seu enfoc no és tant político-teològic com espiritual, no es centra tant a fer un estudi sobre la figura del Jesús Històric i la seva manera d'actuar sinó que es centra més en allò que movia a Jesús, en la seva espiritualitat. Trobo que és una evolució molt encertada, que ha aprofondit vers una espiritualitat compromesa que a voltes semblava ofegada per "ideologies alienes a la fe" (és l'eufemisme que el meu professor de moral social de la facultat de teologia feia servir per referir-se al comunisme... com si no ho fos també el capitalisme!) o per l'activisme social. Que sigui un llibre sobre espiritualitat no li treu res de realisme, al contrari, de moment he llegit la primera part del llibre, setanta pàgines, i l'autor es dedica a escrutar signes dels temps actuals (Recerca d'espiritualitat, Individualisme, Alter-globalització, nous paradigmes científics...) i resulta molt clar i pedagògic... en definitiva, us el recomano.

Àgora-fobies i l’espai de la religió.

Imagineu-vos l’escena: Les portes de la gran biblioteca d’Alexandria cedeixen per força mentre els savis recullen llibres i, els que poden, fugen mentre la resta són assassinats violentament per una turba incendiària... formada per impietosos soldats romans sota les ordres de l’emperador Aureli l’any 273 dC!... com canvia la pel·lícula d’Àgora, eh? Ara resulta que els grans enemics de la filosofia no són un turba de fanàtics cristians sinó l’imperi. Doncs això és el que diu que va passar, entre d'altres saquejos posteriors, a la wikipèdia i posa de manifest la lectura, si més no, tendenciosa de la història que fa la pel·lícula de l’Alejandro Amenábar...

(Nota: Fa uns moments havia escrit aquí una cosa... no m'agrada escriure enfadat ni ressentit, així que ho he tret. Aneu a veure la pel·lícula i, si no us fa massa mal, en parlem).

Vers un espai d’arquitectura religiosa on-line

Estic al darrera de poder oferir, d’aquí a poc temps, un espai on-line sobre arquitectura religiosa, extensible també a les altres arts. Penso en un espai que tingui una clara voluntat de servei, és a dir, que pugui donar pautes, idees i ajudes a les comunitats religioses de catalunya (doncs aquest seria el marc territorial tot i estar obert també a d’altres aportacions foranies), ja siguin comunitats parroquials, congregacions o associacions. Les tasques a desenvolupar serien les següents:
1_ Una primera tasca seria recollir aquelles iniciatives que es desenvolupen o es projecten en l’actualitat, com ara parròquies de nova planta (per exemple la de Sant Quirze del Vallès) o bé oratoris (com el nou espai de pregària per a joves del Casal Loiola, a la fotografia).
2_ Una altra línia a desenvolupar seria el reconeixement d’aquella bona arquitectura realitzada a casa nostra en els darrers 50 anys (com la Capella de Sant Francesc Xavier, a l’Escola del Sagrat Cor de Casp, que va rebre el premi FAD de fa uns anys).
3_ En tercer lloc caldria proporcionar i facilitar l’ajuda tècnica necessària per a la interpretació i bona pràctica de la normativa vigent (especialment pel que respecta a la nova llei d’espais de culte de la Generalitat).
4_ En aquest sentit, facilitar també una borsa de treball d’arquitectes i artistes que tenen prou sensibilitat referent al fet religiós i estarien disponibles a col·laborar amb institucions d’àmbit eclesial.
5_ Paral·lelament, ampliar la visió a tot allò referent a “espai religiós”, és a dir, donar peu a exposicions i performances que es realitzen al territori. Aquest aspecte també inclouria tot allò referent a l’estudi de l’espai litúrgic, ergo, diàleg amb la teologia en la seva vessant estètica (Si en Von Balthasar aixequés el cap!).
6_ Oferir una bibliografia i web-teca acurada i extensa sobre la temàtica.

Resto obert a propostes pel nom d'aquest espai, així com possibles col·laboracions amb d'altres professionals que hi tinguin interès.

Els guapos són els raros

Cada vegada m'agrada més el grup "Manel". Del que ja us n'havia parlat abans. Avui he penjat una altra cançó seva al prega_rock (el teniu aquí), "Els guapos són els raros", que va en la línia del "XL" de Els Pets però amb més ironia perquè s'atreveix a dir-nos allò que "ho sap tothom però no ho diu ningú" i, en aquest sentit, és una cançó que allibera.

Aprofito també per fer una crida a tots aquells als que els agradaria poder participar en l'actualització de l'espai del "prega_rock" a pregaria.cat o a l'apartat del "CanSongs" de TSKV, on aquest darrer nº hi ha una col·laboració dedicada als Pink Floyd sobre la cançó "The wall" ... algú s'hi anima?

El gos que havia vist la llebre (IV Congrés d'Espiritualitat)

El proper 24 d'Octubre m'han convidat a donar un breu testimoni al "IV Congrés d'Espiritualitat. La mística renova el món, el testimoni de Sant Pau", que han organitzat els carmelites de catalunya al Santuari de Santa Teresina (Lleida). Després de donar-hi tombs, basaré el testimoni en la meditació de Filipencs 3, 12-31 , en diàleg amb la vida interior dels joves d’avui. He pensat que com a punt principal destacaré la dificultat del sentit de pertinença vital i afectiva amb Jesucrist. Així com per a l’apòstol el seguiment de Jesucrist esdevé una carrera paradoxalment promoguda pel mateix misteri d’amor que persegueix, en els joves es dóna el fenòmen del “sempre introduint però mai introduïts”, és a dir, el jove (i molt sovint el no-tant-jove) contínuament s’està iniciant en la vida cristiana però costa molt arribar a fer el pas de la paradoxa: seguir al Crist sabent que Ell ja l'ha atrapat per dins. La meditació del text paulí ens recorda una dita popular que resulta il·luminadora per a la pastoral actual: “en una carrera de cans tots els gossos corren darrera la llebre, però només un l’ha vist”.

El jornal de la pastoral

"Quedeu-vos en aquella casa, menjant i bevent el que tinguin: el qui treballa, bé es mereix el seu jornal." (Lc 10, 7)

... tan de bó fos així, Senyor, però avui, després de tants anys, no ho veig clar.

Apareix-te a casa meva! (Lax'n'Busto)

Feia temps que volia fer un prega_rock amb aquesta cançó dels Lax'n'Busto perquè tracta directament el tema del transcendent, del fet de creure i no-creure. Estava temptat de fer apologia barata i anar rebatent les raons que va exposant la cançó per no creure en Déu (de quin "Déu" parla la cançó?), però no ho he trobat correcte perquè, com diu Sant Ignasi als exercicis espirituals "todo buen cristiano a de ser más pronto a salvar la proposición del prójimo que a condenarla", així que ho he deixat obert per a poder-ho treballar en grups. Teniu el prega_rock aquí i no deixeu d'escoltar la cançó, val la pena.

Catalunyareligio.cat

Feia temps que anàvem al darrera d'un portal d'informació i opinió religiosa en català. La primera idea va sorgir farà dos estius, precisament en una xerrada informal sobre la blocsfera cristiana, però en aquell moment encara no es van donar les sinèrgies necessaries tot i que va servir per deixar apuntat el projecte a peu de plana de les agendes futuribles. Ara ja és visible el portal, que ha acabat anomenant-se catalunyareligio.cat . Encara hi ha molta feina a fer, però la vida ja anirà parlant i podrem compartir-la en aquest portal que, esperem, pugui fer un bon servei a l'església i a la societat.

Quan el silenci respon

"(Pare) Te envidio en una cosa. No te envidio en nada más (...), parece que tienes una relación con Dios". Y yo le dije (Bono): "¿Tú nunca la has tenido?". Él me dijo: "No (...). Ha sido una conversación en la que sólo hablaba una persona... ¡Y a tí parece que el silencio te responde!". Yo le dije: "Sí, es verdad (...). Lo oigo de una forma más o menos instintiva, siento una respuesta a una oración, o siento que me guían en una dirección. O, si estoy leyendo las Escrituras, cobran vida de un modo extraño, y tienen sentido en el momento en qu eestoy, dejan de ser un documento histórico". Eso le dejó anonadado.("Conversaciones con Bono", Michka Assayas. Ed. Alba, pag 42-43)

Aprofitant la proppassada estada dels U2 a Barcelona, m'ha semblat encertat proposar-vos aquest fragment d'una xerrada entre el cantant del grup irlandès, en Bono, i el seu pare, que ens serveix per apuntar el tema de la sensibilitat i el transcendent.

Quan ens desplacem pel dia a dia obcecats en el nostre programari de tasques a acomplir diligentment podem acabar cosificant, fent coses, a les persones. És a dir, quan substituïm rostres per tasques alguna cosa falla. És a mesura que conreem una mirada atenta envers el que ens envolta que podem establir una relació des de la igualtat i gratuïtat per, potser més endavant, acabar descobrint en els altres el misteri habitat d'un Altre.

Apliquem-ho al nostre entorn. La música, l'art o el joc que desenvolupem en els centres d'esplai poden ser una activitat tancada en ella mateixa - és a dir, "una activitat més" protegida pel paraigua d¡un ideari educatiu sovint massa aliè o llunyà- o els podem donar l'oportunitat d'esdevenir una caixa de ressonància perquè, en les seves vibracions, puguem intuir, ensumar o palpar alguna cosa nova. Tot això no és tan estrany. En el fons, és força semblant a quan diem "del dia d'avui em quedo amb el somriure d'aquell infant". Efatà!, Obre't Deixa que el silenci del quotidià et respongui.

(Publicat a la revista Estris, nº196, setembre-octubre 2009)

Quina gana!

Hi ha gana, i en el món de l'arquitectura encara més. Això és el que vaig constatant en les meves primeres gestions com a arquitecte autònom. Ja fa dos mesos que vaig presentar el Projecte Final de Carrera ("Centre Parroquial Sant Josep Obrer, a Torreforta, Tarragona") i les coses no pinten bé però tinc ganes, il·lusió i una manera d'entendre la professió que em dóna perspectives. Tiraré endavant "Dios mediante", com sempre. Ahir vaig recuperar les imatges que havia deixat al despatx d'un amic on vaig fer "l'esprint final" del PFC... no van quedar gens malament, oi? Arquitectura és servei, així ho entenc jo, i servir, com deia Sant Ignasi, és estimar. Quan treballo, estimo.

Josep Maria Panyella, Gràcies!

Teníes caràcter i imprimies caràcter evangèlic a tot el que feies. No estaves per tonteries, anaves al gra. Creaves espais fèrtils pels desarrelats que tant t'inerpel·laven. Benaurat entrepà que et van llençar al cap!. Sempre al peu del canó del que t'havien confiat, sense reserves, fins a la mèdula, refusant tot alló que no conduís vers la missió rebuda. El "referent moral" de l'alçada d'un campanar pel Quintana i tants d'altres.
"Nervi", "Principi de misericòrdia", "con pan y vino se anda el camino", "justícia és ajustar-se", "el temps parlarà"... són tantes les coses que ens has deixat en les xerrades informals de la cuina de la comunitat o en l'ambó de la parròquia!. Has viscut conformat al teu "cantus firmus", encarnant el millor de "els de la opció".
No oblidaré aquells cinc anys a Bellvitge. Restaran a la memòria agraïda com la placa que et va dedicar la comunitat parroquial de Sant Pere Claver al Refugi Pare Artigues, allà a "la teva" casa de Planoles (perquè eres tu qui possibilitava aquella llar), on tants infants van poder gaudir de les colònies d'estiu: "Josep Maria Panyella, Gràcies!"

La mort no és res (St Agustí)

Vinc d'un funeral que m'ha deixat el cor encastat al paladar per uns moments. Us deixo amb el text atribuit a Sant Agustí que ens han donat la recordatori (algú sap d'on l'han tret?). Brutal!

"La mort no és res, no he fet més que passar a l'altra banda.
Jo segueixo sent jo, tu segueixes sent tu.
Allò que érem l'un per l'altre, ho seguim sent.
Dóna'm elnom que sempre em donares,
parlam com sempre em parlares.
No facis ús d'un to diferent.
No adoptis una expressió solemne ni trista.
Segueix rient d'allò que ens feia riure plegats.
Prega, somriu, pensa en mi.
Prega amb mi.
Que el meu nom es pronuncii a casa com sempre fou,
sense cap mena d'èmfasi, sense cap mena d'ombra.
La vida és el que fou, el fil no s'ha tallat.
Per què hauria d'estar jo fora dels teus pensaments?
Només perquè estic fora de la vostra vista?
No estic pas tant lluny. Tan sols a la volta del camí...
Ho veus? Tot està bé.
Tornaràs a trobar el meu cor,
tornaràs a robar la seva tendresa depurada
Eixuga les teves llàgrimes i no plories més si m'estimes."

"I ens ha costat Déu i ajuda..." (Manel)

Manel és un dels grups musicals catalans que més ressó estan tenint darrerament. A voltes són un grup de folk, a d'altres inventors de salmòdies, o fins i tot uns magnífics versionadors a lo "azucarillo kings" però de trankis. Agafen el millor de la cançó catalana però les seves lletres defugen dels idealismes i ens encarnen en les narracions del quotidià a l'estil de Els Pets. Molt post-modern tot plegat. Una llàstima que em perdés el concert que van fer per les festes de Gràcia!. Us deixo amb una de les seves cançons que més m'agraden "Corrandes de la parella estable", teniu el prega_rock aquí.

Voleu un bon llogater?

Teniu un pis i no el voleu llogar perquè heu tingut una mala experiència amb el llogater, o us fa mandra llogar-lo i no sabeu què fer-ne?

Teniu un pis desocupat i vell i esteu cercant algun arquitecte que us el posi al dia?

Potser sóc la vostra persona!!!!

Sí, estic buscant un piset. Amb un parell d'habitacions ja em basta, almenys per uns anys.

Preferiblement a Barcelona, però estic obert a d'altres propostes. Em podeu ajudar? Us puc ajudar?.

Play 09

Plors i abraçades de comiat, senyal que alguna cosa s’ha mogut durant aquest camp de treball que hem anomenat « Play_09 ». L’estructura és gairebé la mateixa que tantes altres vegades: un grup de joves universitaris durant el dia fan voluntariat al casal d’estiu de la Fundació Escó, al Raval, i al vespre-nit es troben al Casal Loiola, on uns altres monitors ens encarreguem de la logística i d’ajudar a posar nom a allò que ells van vivint en perspectiva evangèlica. Érem més aviat pocs, però això ha possibilitat un clima de familiaritat que ens ha ajudat a poder fer les nostres tasques respectives i a la comunicació. M’ha agradat molt poder ser testimoni del procés que he pogut anar veient aquests dies i també de l’equip que ens hem embolicat en aquesta tasca. Els cinc monitors (Montse, Teresa, Mireia, Sergi i jo) no ens coneixíem gaire o gens però ha resultat molt interessant poder complementar-nos mútuament. Alguns hem anat a treballar durant el dia i tornàvem just per poder donar un cop de mà a l’hora de fer l’activitat del vespre i d’altres, de l’àmbit educatiu ja de vacances, han pogut estar també per detalls i atencions als que jo no podia arribar. Tot plegat ha estat un caramel refrescant per començar les vacançes amb bon regust de boca. He aprés moltes coses. Ara sí, a descansar! Bones vacances!!!

Ella m'estima

Lletres cacofòniques

Diuen que l'Ernesto Sábato, si no estava content d'una de les seves obres, la cremava. No m'estranya doncs que la persona que em va donar a conéixer l'escriptor argentí amb prou feines hagi publicat alguna cosa al llarg de la seva vida tot i ser un intel·lectual de cap a peus. Tampoc m'estranya que diguin d'ell que els seus llibres són les persones que tracta i ajuda.

Va haver-hi un temps en que creia que, com a estudiant i aprenent de intel·lectual, la meva feina era escriure, escriure molt. Seguir el consell de la Simone Weil d'escriure cada dia i esforçar-me en el llenguatge i en l'art de comunicar una idea. Ser un obrer de la paraula. Tenia en ment que una persona d'estudis ha d'escriure, ha de publicar.

Ara però dubto de tot això. Costa molt obligar-me a escriure des de la pura gratuïtat, sense tasca, sense una pastanaga pastoral al davant o interés de fer-ho públic al darrera. Escriure des del secret, com qui amaga a una mà l'obra que fa l'altra, és molt complicat i demana molta fe. Per això també dubto d'aquells que s'atreveixen a parlar de tot perquè "Ai d'aquells qui callen sobre Vós, perquè en llur loqüacitat són muts" (St Agustí, Confessions). Em costa entendre que un monjo pugui parlar d'espiritualitat, màrketing, depressió, psicologia o cristologia i tregui llibres cada dos per tres. També em costa entendre que un filòsof pugui parlar de tot i aparèixer a tot arreu. Bé, no costa tant d'entendre: ha de mantenir una familia, oi? si més no, aquest és el seu deure i no deixa de ser lloable treballar i donar-se a la societat des del que hom és, des de la pròpia professió.

Pel que fa a la teologia, quan es parla molt sobre Déu i poc amb Déu és que alguna cosa no va bé. És el gran perill dels qui hem volgut donar raons de la nostra esperança. Pot acabar resultant una cacofonia que mai arriba a terme. Potser més val seguir l'exemple de la persona que us indicava al principi.

IDEAblog

Després d'estar-hi treballant algunes estones ja està visible el blog del despatx que us havia anunciat (aquí): IDEAblog, un espai dedicat a l'arquitectura corporativa i, per extensió, a la feina i el qüotidià del despatx. Encara queda molt per fer, especialment cercar una comunicació multiudireccional i cercar l'efecte del "numero Bacon" (allò de que en 6 passes de coneixença pots arribar a contactar amb qui sigui), però citant la frase d'en Lluís Llach que ha fet famosa el pseudo-Pep Guardiola de crackòvia "tot està per fer i tot és possible"!.

qdem?

"Hola, quan quedem?" em va preguntar després d'uns mesos sense veure'ns. Vam quedar i jo m'anava preguntant què voldria i quin era el motiu per veure'ns, si em demanaria alguna relacionada amb la feina o cercava una orella amiga on abocar quelcom personal... tot va ser més senzill: quedar i parlar de les nostres coses. No som tan importants, gràcies a Déu. Només quedar, només obrir-se per saber de l'altre, gratuïtament, sense res a canvi. Ho he dit mil cops en aquest bloc, repetint fins a la sacietat una idea de la Simone Weil: Atenció és obertura, atenció és pregària. ("A la espera de Dios", Simoine Weil, Edit. Trotta)

Noves prespectives

Ja ho diu el Cohèlet, tot té el seu temps, i el d'aquest bloc poc a poc també ha anat passant per vàries raons. En certa manera intueixo que "el temps s'ha acomplert".

M'he d'encarregar de dos projectes blocaires nous relacionats amb l'arquitectura tenint pendent encetar el bloc que vull fer de il·lustració; les vinyetes i el prega_rock ténen el seu espai a pregaria.cat i tskv.cat; la Companyia de Jesús ara compta amb un magífic bloc de Cristianisme i Justícia a part dels blocs dels seus membres (en Pau Vidal, Marc Vilarassau, Santi Torres i Eduard López); ja està en marxa la blocsfera cristiana de fa més d'un any i s'hi va afegint gent molt vàlida; el llibre d'Amor al Vent ja fa qüasi dos anys que rutlla i va arribant als seus destinataris; el diumenge passat vam celebrar els cinc anys del Centre d'Esplai Al Vent de Bellvitge que també funciona la mar de bé sense la meva presència; l'aparició del facebook i similars ofereix una altra manera de relacionar-se i, sobretot, ja no tinc més ganes de proporcionar "streap-tease pneumatològic" a vouyers anònims de la xarxa.

Totes aquestes raons em porten a concloure que, tot i que de moment mantindré aquest espai, la meva participació a partir d'ara serà molt puntual i sense una periodicitat estable.

Els meus clients

Avui he anat a conéixer de primera mà els meus clients principals: infants i joves, majoritàriament nouvinguts, d'entre 6 i 18 anys, residents als barris de la Torrassa, Bellvitge i el Gornal, amb mances econòmiques o socio-culturals. En d'altres paraules m'he patejat els centres oberts de la FPT de l'Hospitalet: Bocins, Esclat, Nou Quitxalles i Itaca-Els Vents. No he pogut fer massa, però per començar a projectar cal saber primer quin és el terreny de joc i he quedat gratament sorprés de la feina, la trajectòria i l'empenta d'aquests centres. El que estan fent no té preu i aquest és el problema: que no es reconeix. Aquests clients s'ho mereixen tot, espero poder ser-los d'ajuda batallant en un despatx amb les xifres i les gestions.

Arquibloggers? on estan?

El que són les coses... sabent que estava ficat en això dels blocs, a la feina m'han demanat coordinar el nou bloc del despatx. He estat cercant info sobre blocs i arquitectura i no hi he trobat massa teca. No hi ha cap blocsfera arquitectònica ni massa moguda blocaire en aquests ambients, tot i que és ben estrany perquè els arquitectes normalment s'atreveixen a parlar de tot (especialment, a preguntar-se eternament "què és la - bona - arquitectura?"). També m'he fet servir de la xarxa del facebook per recuperar vells amics de la carrera i preguntar-los sobre el tema però no hi ha hagut gaires aportacions (és fantàstic això de retrobar-se amb la gent!, saber que estan "allà", darrera la foto). En definitiva, espero que d'aquí a poc temps pogueu veure el bloc de "Grup idea. Arquitectura corporativa"!. (foto: nova imatge de les oficines de Caixa Manresa).

Vols ser un prega_rocker?

Una companya del departament de pedagosia de la fe de l'Institut de Formació de la FPT comentava l'altre dia que això de cercar el sentit de les cançons era una cosa "molt sobada". Té raó, jo no m'he inventat res però crec que l'apartat del prega_rock de pregaria.cat ofereix un bon servei. És per això que, sabent que hi ha hagut molta gent que ha fet prega_rocks en diferents àmbits de pastoral juvenil, des del principi he anat cercant companys que vulguin compartit aquesta càrrega lleugera d'anar actualitzant l'apartat del prega_rock. Al principi vaig comptar amb l'Eusebi Fortuny, però estant al noviciat ara no li toca partipar en aquesta tasca. Més endavant vaig poder comptar amb en Sergi Paramés, vinculat a la pastoral dels escoltes, i m'ha anat ajudant en diverses ocasions. Ara he fet un gran fitxatge, la Txaro Revuelta, que s'ha incorporat a l'equip i ja ha penjat un prega_rock de la Rosana. I tu... no t'animaries a col.laborar en aquesta tasca? No cal ser un geni, només vibrar per la música popular actual i per l'evangeli eternal. Només pots penjar unes poques cançons l'any? cap problema, entre tots sumarem els esforços!.

Un any de pregaria.cat

Aquest cap de setmana passat vam tenir la reunió d’avaluació del primer any de funcionament de pregaria.cat a la xarxa. Aquest és un projecte que ja es va anunciar en les seves primeres passes en aquest bloc (aquí) i que ha estat fruit d’un caminar conjuntament de diferents grups i persones aplegades sota el paraigües institucional de la Companyia de Jesús a Catalunya. En conjunt hem rebut al voltant d’unes 4800 visites mensuals, de les quals unes 510 han anat a les Vinyetes Dominicals i unes altres 500 a l’apartat del Prega_Rock, que són les seccions de les que m’encarrego (vigilant de no carregar-me massa l’evangeli). Per altra banda, aquest bloc ha proporcionat a la plana web unes 420 visites directes, tampoc està gens malament.

Més enllà de les estadístiques, el que sorgeix és un profund sentit d’acció de gràcies per poder ser útils en alguna cosa a aquesta església catalana, especialment per a aquells que se’n senten allunyats i cerquen algun lloc de referència propera. També és cert que, tot i que l’àmbit d’aquesta iniciativa és bàsica i volgudament virtual, tot i que el fet virtual ja és un grau de realitat, fóra bó anar trobant maneres de facilitar encontres presencials. En definitiva, us animo a visitar i fer difussió de la plana web i, especialment, a subscriure-us al butlletí.

T'esperàvem

"Confiem en tu", "Ets l'Eloi? ja m'havien dit que t'incorporaries", "M'han parlat molt bé de tu", "Buscàvem una persona per aquesta tasca des del Novembre", "Hem entrevistat vint-i-set persones", "Esperem molt de tu"...

Buf!, quina pressió tot de sobte!. Per baixar-me els fums i tocar de peus a terra suposo que el que van dient forma part d'una manera amable de rebre a algú. Ja arribarà el moment, des d'ara mateix, de compartir amb senzillesa les meves mancances. Per sort no estic sol davant el perill, hi ha un bon equip de persones que poc a poc vaig coneixent i la tasca s'ho val. Espero no defraudar gaire a la gent. He d'aprendre tantes coses!. En definitiva, gràcies per l'acollida.

"Gran Torino", quina gran pel.lícula!

Diuen que serà la darrera pel.lícula de Clint Eastwood com a protagonista i, certament, pot ser el seu darrer gran llegat. Us deixo amb uns quants apunts.

1_ El caçador caçat. Com un Sant Pau que passa de perseguir cristians a ser-ne un apòstol, o com en Robert de Niro a "La Misión" que passa d'esclavitzar guaranís a donar la vida per ells, Clint Eastwood fa una metamorfosi semblant amb els seus veïns asiàtics. Ell, que havia lluitat a la guerra de Corea, no s'acaba convertint en un d'ells però ells, en certa manera, el redimeixen.

2_ Qui és el meu germà? li pregunten a Jesús (Mt 12, 46-50) i ell respon que els llaços familiars autèntics són en Déu i no en la sang. Això també ho veiem en aquesta pel.lícula, on es va fent una comparança entre els fills i nets d'en Clint Eastwood i el seu veïnatge estranger. Qüasi es pot dir que el seu més gran tresor passa a qui considera realment fill seu, tot i ser un "fill espiritual".

3_ Mestratge. El vell ranci i tossut d'en Clint Eastwood, en la seva manera de ser i veure el món, va educant a un jove del barri (potser és la part més divertida de la pel.lícula) i, atenció, també al jove capellà de la parròquia. La seva vida ensenya perquè és coherent i la lliura amb autenticitat. Ell serà qui ensenyi al jove capellà què és la vida.

4_ Americanisme. Amb aquest nom es coneix una heretgia que vindria a ser una mena de "pelagianisme 2" que es caracteritza per una fe desmesurada en el progrés basat en l'esforç i la pròpia evolució de la persona (tancada a la gràcia). En Clint Eastwood hi ha quelcom d'això, de "self-made man", però no es queda tancat en ell mateix perquè hi ha trobada de l'Altre en l'altre.

Hi hauria encara un munt de temes més a tractar (per exemple: sobre la mort i el suïcidi, degradació en barris marginals, la tensió entre els avis i les famílies, les bandes, els valors que incorporen diferents religions, la violència com autoritat...) però només vull animar-vos a que l'aneu a veure. Segurament riureu, potser fins i tot plorareu, però no us deixarà indiferents.

"Arrugas", de Paco Roca

Em coneix bé, i m'ha regalat el còmic de "Arrugas", del dibuixant Paco Roca.

No vaig poder resistir-me i me'l vaig estar fullejant tot i que era molt tard.

Després, mig endormiscat, vaig deixar el còmic al terra com si fos un d'aquells Astèrix que em llegia de petit ...

i he apagat el llum preguntant-me si, com el protagonista, jo també aniré perdent la memòria arribant al punt que...

no recordaré haver deixat el còmic al terra abans d'apagar el llum,

ni recordaré aquells Astèrix que llegia de petit,

com tampoc si era gaire tard o d'hora quan me'l vaig fullegar,

i, el que és pitjor, no recordar-la quan em va donar el llibre per Sant Jordi.

Per Sant Jordi... Amor al vent!

No sabeu què regalar a algú que es dedica a l'educació en el lleure aquest Sant Jordi? Doncs hi ha molts llibres que poden resultar de utilitat (els "Prent-te temps" són un clàssic per exemple) però jo recomano el meu llibre "Amor al vent", editat per la Claret a la col.lecció "A cel obert". El llibre ja té un parell d'anys però el que hi vaig escriure encara és útil avui en dia. Us ho diu un que recentment s'ha incorporat al departament de pedagogia de la fe a l'Institut de Formació de la Fundació Pere Tarrés!. Que tingueu molt bon Sant Jordi!.

Construir, habitar, pensar

"Cuidar la Cuaternidad, salvar la tierra, recibir el cielo, estar a la espera de los dioses, guiar a los mortales, este cuádruple cuidar es la esencia del habitar. De este modo, las auténticas construcciones marcan el habitar llevándolo a su esencia y brindan una casa a esta esencia."

L'Ignasi R. em va recomanar la lectura de la xerrada que va fer el filòsof Martin Heidegger als arquitectes alemanys de la posguerra el 1951 que es titula "Construir, habitar, pensar" i li ho agraeixo profundament perquè m'ha servit per humanitzar i aprofondir en la meva professió. A voltes els arquitectes anem per feina evitant qualssevol reflexió sobre el nostre quefer i això ens torna uns autistes fagocitadors del territori. Reflexions com la del Martin Heidegger haurien de ser lectura obligatòria a l'escola d'arquitectura i, per extensió, a tots aquells que es dediquen al món de la construcció.

La missa del garatge

De fet la cançó es diu "el ritmo del garage", d'en Loquillo, però el ritme va ser en una parròquia que semblava un garatge pel seu acabat industrial (el terra de ciment lliscat, les parets arrebossades i pintades de blanc, etc) i la moguda la van posar un grup coral de negres que feia que en alguns moments no sapigués si estava al carrer Cavallers de Lleida o al Senegal. Va ser una celebració del diumenge de rams diferent però certament molt viscuda. A vegades va bé deixar-nos caure per llocs a on suposadament mai posariem els peus perquè seguir a Jesús no deixa de ser un continu "salir del propio querer, amor y interés" que diu Sant Ignasi - "estar atent" diria Simone Weil-.

Propòsit quaresmal: sshhht!

"Vida comunitaria, màxima penitència" deia St. Joan Berchmans i aquesta màxima serà la que penso proposar-me per la quaresma d'enguany. No tant per la comunitat sinó per la "qüotidianeitat", és a dir: dur a terme el que he de fer. Per això em proposo no escriure al bloc fins passat Setmana Santa. Així sigui

Tens el que tens

Al taller de música i fe del passat cap de setmana a Balaguer vam estar treballant la cançó "Tens el que tens" dels Lax'n'Busto, n'he fet un sofregit i teniu el prega_rock penjat aquí. Bon profit!

Anar destapant el cava

Ja m’he tret del damunt l’assignatura que em feia de tap! Després de tants anys... ja era hora!. De sobte és com si ja pogués ensumar la primavera a la volta de la cantonada. Ara cal una darrera empenta final i ja podrem brindar tots junts. PFC, First Certificate i el grec, crec que en uns mesos ho puc aconseguir. Hauré de reduir hores al despatx, fer-ne les que calgui per comprar pipes serà suficient i, donat com està el pati, a ells també els faig un favor. No hay mal que por bien no venga!

Nova web d'il.lustradors

L'APIC (Associació Professional d'Il·lustradors de Catalunya) ja ha posat en marxa la seva nova web i, amb ella, un interessant catàleg dels il·lustradors que s'hi han associat. A mi em trobareu aquí. Aprofitant l'avinentesa també he creat un bloc però encara l'he de treballar una mica. I ja ho sabeu, si necessiteu un logotip, dibuix, o teniu altres propostes del ram dels gargots podem parlar-ne.

Contracte amb Déu, de Will Eisner

Fa uns mesos em van demanar que parlés del còmic i la fe i no vaig trobar gaires referents. És per això que m’he començat a informar i llegir coses referents a aquesta temàtica. Un amic em va parlar d’un clàssic del còmic “Contrato con Dios”, de Will Eisner, i aquest nadal els Reis Mags van escoltar les meves súpliques i me’l van portar. Avui he acabat de llegir aquesta novel·la gràfica i he restat al·lucinat per la capacitat narrativa del qui fou el pioner d’aquest gènere que després ha tingut tant ressó amb obres com “Maus”, d’Art Spiegelman.
Més enllà de la qüalitat gràfico-narrativa de l’obra, excepcional, la temàtica pròpiament teològica també resulta molt interessant. “Contracte amb Déu” és una reflexió en clau autobiogràfica sobre el que s’anomena la Teologia de la Retribució, que respon a la màxima “porta’t bé i Déu t’ho recompensarà fent-te feliç en aquesta vida”. El problema d’aquesta teologia, que trobem tan sovint en els salms o en els proverbis, és que la relitat mostra que hi ha justos sofrents (és el cas del llibre de Job) i justos que els ha tocat ser-ho i mantenir-se amb fe en temps d’abundància i relativisme (és el cas del llibre del Qohèlet). Will Eisner va dibuixar aquesta novel·la uns anys després de la mort de la seva filla i la història no deixa de ser una projecció del seu dolor personal envers Déu, tot amarat de la pròpia religió jueva de l’autor. Potser molts només coneixeran en Will Eisner de passada com qui fou el creador de còmics com Spirit, que s’ha dut recentment al cinema, però jo em quedo amb “Contracte amb Déu” (en castellà editat per Norma Comics) com una forma d’expressió teològica perfectament vàlida per dialogar amb el nostre món contemporani més enllà de les carrinclones hagiografies a dos tintes que han passat per les meves mans.

Save us all (Tracy Chapman)

M'han passat el darrer treball de la cantautora nord-americana Tracy Chapman i hi he trobat aquesta perla. Us passo el "videoclip" que he trobat al youtube i la traducció de la lletra al català (Gràcies per la traducció, Sara!!). Ja posats, m'ha donat per fer-ne el prega-rock, el trobareu aquí. En aquestes dates en que tothom està animat amb aixó de la teologia "autobusera" pot ser interessant.


Sé que Jesús m'estima
en el meu cor sé que és veritat
Sé que el petit infant de Maria
Va venir al món, Per salvar-me a mi,
Però no sé si a tu

El meu Déu és un poderós gran Déu
El meu Déu pot sacsejar el món
Plagues i fams, Granotes i llagostes
Caminant sobre l'aigua, Cremant arbusts
Fent tronar i separant les aigües també

El meu Déu és bo a la cuina,
Fa bona carn de pa i peixos
Alimenta els afamats, serveix el vi
Tothom és benvingut a passar una bona estona
Asseu-te a la seva taula i gaudeix del menjar

Sé que Jesús m'estima
Em diu que t'hauria d'estimar a tu
El meu veí, no la seva esposa
Que no cobegi, robi, mati o menteixi

El meu Déu té moltes regles
El meu Déu va fer la creació
Sis dies de treball, un dia de descans
Féu un jardí, l'omplí amb pomes
Adam i Eva hi caminaren nus
Fins que menjaren aquella única peça de fruita dolenta

He sentit que el teu Déu és més vell,
Buddah, Allah, Krishna
Manifestat amb moltes cares
Adorat arreu del món en llocs llunyans
Suposo que el teu Déu t'estima

Sé que Jesús m'estima
I que el meu Déu és bo i gran i veritable
Però si l'orgull ve abans de la caiguda
Espero que el Déu d'algú ens salvi a tots
Ens salvi a tots
I estimi els pecadors també.

EGB

"Quan sigueu grans i us trobeu pel carrer ja veureu que us farà molta gràcia tornar-vos a veure" deia la nostra professora de quart d'EGB.

El carrer ha estat el Facebook i el punt de trobada el bar Solidarik del carrer Amigó. Va ser impressionant anar baixant poc a poc les escales que duien al nostre lloc reservat del "sant sopar de la infància" i anar desvetllant els rostres actualitzats dels companys de classe després de tants anys. Alguns han canviat, d'altres si fa o no fa segueixen igual, però he pogut constatar que el temps, malgrat les arrugues incipients, ens ha fet bé a tots.

Aquell bala-perduda va fer un "clic" en un moment determinat i ara té una mirada centrada sobre el món, aquella que sempre va ser atenta i amable es presenta amb el seu marit igualment encantador, l'altre va passar una malaltia molt greu i ara se'l veu transformat, descobreixo que tinc nous companys de professió que havien seguit altres camins paral·lels al meu sense tenir-ne ni idea, la femme-fatal segueix igual de fatal, quella altra ja és mamà de fa temps i aquell altre viu a una altra ciutat i llueix un anell de casat que li senta la mar de bé. Què importa si un dia li vas dir una mala paraula o et van prendre les tisores? aquest sopar ha estat un "festí de Babette", lloc de trobada i reconciliació.

Tothom té el seu procés, a voltes aturat, d'altres en plena marxa, però ser-ne testimoni i prendre'n consciència és tot un privilegi.

Un any al despatx

Dissabte al matí, estic al despatx trencant-me el cap i gaudint fent un concurs d'arquitectura i aquests dies ha fet un any que vaig començar a treballar aquí, a Grup Idea, arquitectura corporativa. En un any he vist passar un munt de projectes per les mans; he aprés a manejar-me millor amb l'autocad, el photoshop, el 3Dstudio i altres eines d'expressió gràfica (també a doblegar plànols com si un taller de papiroflèxia!); he vist i patit amb els meus companys de feina els efectes de la crisi; m'ha estat donada una senzilla i progressiva confiança i responsabilitat; amb el temps també he gaudit de les estones de cafés d'esbarjo i conspiració projectual... en definitiva: un any realment molt interessant i enriquidor en molts sentits, feliç de ser un de tants (Fp 2).

Quant de temps aguantaré, m'aguantaran o aguantarà el despatx? No ho sé ni em preocupa perquè, per sort, puc viure la meva tasca des de l'agraïment i sé que tenim prou capacitat per tirar aquesta tasca profesional conjunta endavant.

Per cert, el Roger P. avui es casa!!!! Aquesta també és una de les coses maques del despatx, poder tenir una relació de companys i no de competdors entre nosaltres. Les nostres vides, més o menys velades, no ens són indiferents. Podem assumir i participar de l'alegria dels altres quan fem l'esforç de comunicar-nos i muntar coses, com la trobada familiar per veure la cabalgata dels Reis Mags des dels balcons del despatx (què carai!, cal treure profit del que tenim, no?)

L'estudi i l'esponja

Ja fa temps algú em va parlar de les lectures "sapiencials", aquelles que enllaçen la saviesa amb la seva arrel etimològica "sapore", d'on prové també el verb castellà "saborear". Ara, la immediatesa, l'angoixa i la urgència a voltes m'impedeixen prendre'm els estudis amb aquesta actitut. Lògic, de les lectures sapiencials només en passa comptes la vida, allò de "en el atardecer de la vida nos examinarán en el amor" que deia St. Joan de la Creu, mentre que les lectures i coneixements més acadèmics s'avaluen amb un temps determinat en un exàmen.

No sé què passarà el dilluns, dia de l'examen, però em trobo inmers en les mil i una combinacions i sistemes constructius altra vegada com una esponja saturada al mig de l'oceà. Potser encara queden racons deconstructivistes que es negen a deixar-se empapar. Si més no, aquí estic, feliçment resignat i obedient, deixant-me construir, intentant fer de totxanes i cargols una lectura sapiencial. És possible? quan trobo la pau en l'estudi crec que sí.

Pare cerca habitatge pel seu Fill

El Pare truca a la meva porta cercant habitatge pel seu Fill.
"El lloguer és baratet", li vaig dir.
"Jo no vull llogar, vull comprar", em va respondre.
"Uix, no estic segur que vulgui vendre, però pots venir i donar-hi un cop d'ull".
"Em sembla que sí que hi vindré" diu el Pare.
"Potser podria donar-te una o dues habitacions".
"M'agrada. N'agafo les dues. Qui sap, potser t'animis a donar-me més un altre dia. Puc esperar", diu el Pare.
"M'agradaria donar-te més, però és un xic difícil; necessito quelcom d'espai per a mi".
"Ho sé", diu el Pare, "però esperaré. M'agrada això que veig..."
"Hummm... qui sap, potser et podria donar una habitació més. Realment, jo no necessito tant".
"Gràcies", diu el Pare, "La prenc. M'agrada això que veig."
"Voldria donar-te tota la casa, però no n'estic segur".
"Pensa-t'ho bé", diu el Pare. "No et faré pas fora. Casa teva podria ser la meva i el meu Fill pot viure-hi. Fins i tot tindràs més espai del que tenies abans".
"No puc entendre res en absolut".
"Ho sé" diu el Pare, "però no puc parlar-te d'això, cal que ho descobreixis per tu mateix. Tan sols ho entendràs quan li lliuris a Ell tota la casa..."
"És molt perillós això", li vaig dir.
"Sí", em va dir el Pare, "però prova-ho".
"No n'estic segur... ja et diré alguna cosa".
"Puc esperar", diu el Pare, "m'agrada això que veig".

(gràcies Àlvar per passar-me aquest text, és genial i certament diu molt sobre el fer de Déu)