qdem?

"Hola, quan quedem?" em va preguntar després d'uns mesos sense veure'ns. Vam quedar i jo m'anava preguntant què voldria i quin era el motiu per veure'ns, si em demanaria alguna relacionada amb la feina o cercava una orella amiga on abocar quelcom personal... tot va ser més senzill: quedar i parlar de les nostres coses. No som tan importants, gràcies a Déu. Només quedar, només obrir-se per saber de l'altre, gratuïtament, sense res a canvi. Ho he dit mil cops en aquest bloc, repetint fins a la sacietat una idea de la Simone Weil: Atenció és obertura, atenció és pregària. ("A la espera de Dios", Simoine Weil, Edit. Trotta)

Noves prespectives

Ja ho diu el Cohèlet, tot té el seu temps, i el d'aquest bloc poc a poc també ha anat passant per vàries raons. En certa manera intueixo que "el temps s'ha acomplert".

M'he d'encarregar de dos projectes blocaires nous relacionats amb l'arquitectura tenint pendent encetar el bloc que vull fer de il·lustració; les vinyetes i el prega_rock ténen el seu espai a pregaria.cat i tskv.cat; la Companyia de Jesús ara compta amb un magífic bloc de Cristianisme i Justícia a part dels blocs dels seus membres (en Pau Vidal, Marc Vilarassau, Santi Torres i Eduard López); ja està en marxa la blocsfera cristiana de fa més d'un any i s'hi va afegint gent molt vàlida; el llibre d'Amor al Vent ja fa qüasi dos anys que rutlla i va arribant als seus destinataris; el diumenge passat vam celebrar els cinc anys del Centre d'Esplai Al Vent de Bellvitge que també funciona la mar de bé sense la meva presència; l'aparició del facebook i similars ofereix una altra manera de relacionar-se i, sobretot, ja no tinc més ganes de proporcionar "streap-tease pneumatològic" a vouyers anònims de la xarxa.

Totes aquestes raons em porten a concloure que, tot i que de moment mantindré aquest espai, la meva participació a partir d'ara serà molt puntual i sense una periodicitat estable.

Els meus clients

Avui he anat a conéixer de primera mà els meus clients principals: infants i joves, majoritàriament nouvinguts, d'entre 6 i 18 anys, residents als barris de la Torrassa, Bellvitge i el Gornal, amb mances econòmiques o socio-culturals. En d'altres paraules m'he patejat els centres oberts de la FPT de l'Hospitalet: Bocins, Esclat, Nou Quitxalles i Itaca-Els Vents. No he pogut fer massa, però per començar a projectar cal saber primer quin és el terreny de joc i he quedat gratament sorprés de la feina, la trajectòria i l'empenta d'aquests centres. El que estan fent no té preu i aquest és el problema: que no es reconeix. Aquests clients s'ho mereixen tot, espero poder ser-los d'ajuda batallant en un despatx amb les xifres i les gestions.

Arquibloggers? on estan?

El que són les coses... sabent que estava ficat en això dels blocs, a la feina m'han demanat coordinar el nou bloc del despatx. He estat cercant info sobre blocs i arquitectura i no hi he trobat massa teca. No hi ha cap blocsfera arquitectònica ni massa moguda blocaire en aquests ambients, tot i que és ben estrany perquè els arquitectes normalment s'atreveixen a parlar de tot (especialment, a preguntar-se eternament "què és la - bona - arquitectura?"). També m'he fet servir de la xarxa del facebook per recuperar vells amics de la carrera i preguntar-los sobre el tema però no hi ha hagut gaires aportacions (és fantàstic això de retrobar-se amb la gent!, saber que estan "allà", darrera la foto). En definitiva, espero que d'aquí a poc temps pogueu veure el bloc de "Grup idea. Arquitectura corporativa"!. (foto: nova imatge de les oficines de Caixa Manresa).

Vols ser un prega_rocker?

Una companya del departament de pedagosia de la fe de l'Institut de Formació de la FPT comentava l'altre dia que això de cercar el sentit de les cançons era una cosa "molt sobada". Té raó, jo no m'he inventat res però crec que l'apartat del prega_rock de pregaria.cat ofereix un bon servei. És per això que, sabent que hi ha hagut molta gent que ha fet prega_rocks en diferents àmbits de pastoral juvenil, des del principi he anat cercant companys que vulguin compartit aquesta càrrega lleugera d'anar actualitzant l'apartat del prega_rock. Al principi vaig comptar amb l'Eusebi Fortuny, però estant al noviciat ara no li toca partipar en aquesta tasca. Més endavant vaig poder comptar amb en Sergi Paramés, vinculat a la pastoral dels escoltes, i m'ha anat ajudant en diverses ocasions. Ara he fet un gran fitxatge, la Txaro Revuelta, que s'ha incorporat a l'equip i ja ha penjat un prega_rock de la Rosana. I tu... no t'animaries a col.laborar en aquesta tasca? No cal ser un geni, només vibrar per la música popular actual i per l'evangeli eternal. Només pots penjar unes poques cançons l'any? cap problema, entre tots sumarem els esforços!.

Un any de pregaria.cat

Aquest cap de setmana passat vam tenir la reunió d’avaluació del primer any de funcionament de pregaria.cat a la xarxa. Aquest és un projecte que ja es va anunciar en les seves primeres passes en aquest bloc (aquí) i que ha estat fruit d’un caminar conjuntament de diferents grups i persones aplegades sota el paraigües institucional de la Companyia de Jesús a Catalunya. En conjunt hem rebut al voltant d’unes 4800 visites mensuals, de les quals unes 510 han anat a les Vinyetes Dominicals i unes altres 500 a l’apartat del Prega_Rock, que són les seccions de les que m’encarrego (vigilant de no carregar-me massa l’evangeli). Per altra banda, aquest bloc ha proporcionat a la plana web unes 420 visites directes, tampoc està gens malament.

Més enllà de les estadístiques, el que sorgeix és un profund sentit d’acció de gràcies per poder ser útils en alguna cosa a aquesta església catalana, especialment per a aquells que se’n senten allunyats i cerquen algun lloc de referència propera. També és cert que, tot i que l’àmbit d’aquesta iniciativa és bàsica i volgudament virtual, tot i que el fet virtual ja és un grau de realitat, fóra bó anar trobant maneres de facilitar encontres presencials. En definitiva, us animo a visitar i fer difussió de la plana web i, especialment, a subscriure-us al butlletí.

T'esperàvem

"Confiem en tu", "Ets l'Eloi? ja m'havien dit que t'incorporaries", "M'han parlat molt bé de tu", "Buscàvem una persona per aquesta tasca des del Novembre", "Hem entrevistat vint-i-set persones", "Esperem molt de tu"...

Buf!, quina pressió tot de sobte!. Per baixar-me els fums i tocar de peus a terra suposo que el que van dient forma part d'una manera amable de rebre a algú. Ja arribarà el moment, des d'ara mateix, de compartir amb senzillesa les meves mancances. Per sort no estic sol davant el perill, hi ha un bon equip de persones que poc a poc vaig coneixent i la tasca s'ho val. Espero no defraudar gaire a la gent. He d'aprendre tantes coses!. En definitiva, gràcies per l'acollida.

"Gran Torino", quina gran pel.lícula!

Diuen que serà la darrera pel.lícula de Clint Eastwood com a protagonista i, certament, pot ser el seu darrer gran llegat. Us deixo amb uns quants apunts.

1_ El caçador caçat. Com un Sant Pau que passa de perseguir cristians a ser-ne un apòstol, o com en Robert de Niro a "La Misión" que passa d'esclavitzar guaranís a donar la vida per ells, Clint Eastwood fa una metamorfosi semblant amb els seus veïns asiàtics. Ell, que havia lluitat a la guerra de Corea, no s'acaba convertint en un d'ells però ells, en certa manera, el redimeixen.

2_ Qui és el meu germà? li pregunten a Jesús (Mt 12, 46-50) i ell respon que els llaços familiars autèntics són en Déu i no en la sang. Això també ho veiem en aquesta pel.lícula, on es va fent una comparança entre els fills i nets d'en Clint Eastwood i el seu veïnatge estranger. Qüasi es pot dir que el seu més gran tresor passa a qui considera realment fill seu, tot i ser un "fill espiritual".

3_ Mestratge. El vell ranci i tossut d'en Clint Eastwood, en la seva manera de ser i veure el món, va educant a un jove del barri (potser és la part més divertida de la pel.lícula) i, atenció, també al jove capellà de la parròquia. La seva vida ensenya perquè és coherent i la lliura amb autenticitat. Ell serà qui ensenyi al jove capellà què és la vida.

4_ Americanisme. Amb aquest nom es coneix una heretgia que vindria a ser una mena de "pelagianisme 2" que es caracteritza per una fe desmesurada en el progrés basat en l'esforç i la pròpia evolució de la persona (tancada a la gràcia). En Clint Eastwood hi ha quelcom d'això, de "self-made man", però no es queda tancat en ell mateix perquè hi ha trobada de l'Altre en l'altre.

Hi hauria encara un munt de temes més a tractar (per exemple: sobre la mort i el suïcidi, degradació en barris marginals, la tensió entre els avis i les famílies, les bandes, els valors que incorporen diferents religions, la violència com autoritat...) però només vull animar-vos a que l'aneu a veure. Segurament riureu, potser fins i tot plorareu, però no us deixarà indiferents.

"Arrugas", de Paco Roca

Em coneix bé, i m'ha regalat el còmic de "Arrugas", del dibuixant Paco Roca.

No vaig poder resistir-me i me'l vaig estar fullejant tot i que era molt tard.

Després, mig endormiscat, vaig deixar el còmic al terra com si fos un d'aquells Astèrix que em llegia de petit ...

i he apagat el llum preguntant-me si, com el protagonista, jo també aniré perdent la memòria arribant al punt que...

no recordaré haver deixat el còmic al terra abans d'apagar el llum,

ni recordaré aquells Astèrix que llegia de petit,

com tampoc si era gaire tard o d'hora quan me'l vaig fullegar,

i, el que és pitjor, no recordar-la quan em va donar el llibre per Sant Jordi.

Per Sant Jordi... Amor al vent!

No sabeu què regalar a algú que es dedica a l'educació en el lleure aquest Sant Jordi? Doncs hi ha molts llibres que poden resultar de utilitat (els "Prent-te temps" són un clàssic per exemple) però jo recomano el meu llibre "Amor al vent", editat per la Claret a la col.lecció "A cel obert". El llibre ja té un parell d'anys però el que hi vaig escriure encara és útil avui en dia. Us ho diu un que recentment s'ha incorporat al departament de pedagogia de la fe a l'Institut de Formació de la Fundació Pere Tarrés!. Que tingueu molt bon Sant Jordi!.

Construir, habitar, pensar

"Cuidar la Cuaternidad, salvar la tierra, recibir el cielo, estar a la espera de los dioses, guiar a los mortales, este cuádruple cuidar es la esencia del habitar. De este modo, las auténticas construcciones marcan el habitar llevándolo a su esencia y brindan una casa a esta esencia."

L'Ignasi R. em va recomanar la lectura de la xerrada que va fer el filòsof Martin Heidegger als arquitectes alemanys de la posguerra el 1951 que es titula "Construir, habitar, pensar" i li ho agraeixo profundament perquè m'ha servit per humanitzar i aprofondir en la meva professió. A voltes els arquitectes anem per feina evitant qualssevol reflexió sobre el nostre quefer i això ens torna uns autistes fagocitadors del territori. Reflexions com la del Martin Heidegger haurien de ser lectura obligatòria a l'escola d'arquitectura i, per extensió, a tots aquells que es dediquen al món de la construcció.

La missa del garatge

De fet la cançó es diu "el ritmo del garage", d'en Loquillo, però el ritme va ser en una parròquia que semblava un garatge pel seu acabat industrial (el terra de ciment lliscat, les parets arrebossades i pintades de blanc, etc) i la moguda la van posar un grup coral de negres que feia que en alguns moments no sapigués si estava al carrer Cavallers de Lleida o al Senegal. Va ser una celebració del diumenge de rams diferent però certament molt viscuda. A vegades va bé deixar-nos caure per llocs a on suposadament mai posariem els peus perquè seguir a Jesús no deixa de ser un continu "salir del propio querer, amor y interés" que diu Sant Ignasi - "estar atent" diria Simone Weil-.

Propòsit quaresmal: sshhht!

"Vida comunitaria, màxima penitència" deia St. Joan Berchmans i aquesta màxima serà la que penso proposar-me per la quaresma d'enguany. No tant per la comunitat sinó per la "qüotidianeitat", és a dir: dur a terme el que he de fer. Per això em proposo no escriure al bloc fins passat Setmana Santa. Així sigui

Tens el que tens

Al taller de música i fe del passat cap de setmana a Balaguer vam estar treballant la cançó "Tens el que tens" dels Lax'n'Busto, n'he fet un sofregit i teniu el prega_rock penjat aquí. Bon profit!

Anar destapant el cava

Ja m’he tret del damunt l’assignatura que em feia de tap! Després de tants anys... ja era hora!. De sobte és com si ja pogués ensumar la primavera a la volta de la cantonada. Ara cal una darrera empenta final i ja podrem brindar tots junts. PFC, First Certificate i el grec, crec que en uns mesos ho puc aconseguir. Hauré de reduir hores al despatx, fer-ne les que calgui per comprar pipes serà suficient i, donat com està el pati, a ells també els faig un favor. No hay mal que por bien no venga!

Nova web d'il.lustradors

L'APIC (Associació Professional d'Il·lustradors de Catalunya) ja ha posat en marxa la seva nova web i, amb ella, un interessant catàleg dels il·lustradors que s'hi han associat. A mi em trobareu aquí. Aprofitant l'avinentesa també he creat un bloc però encara l'he de treballar una mica. I ja ho sabeu, si necessiteu un logotip, dibuix, o teniu altres propostes del ram dels gargots podem parlar-ne.

Contracte amb Déu, de Will Eisner

Fa uns mesos em van demanar que parlés del còmic i la fe i no vaig trobar gaires referents. És per això que m’he començat a informar i llegir coses referents a aquesta temàtica. Un amic em va parlar d’un clàssic del còmic “Contrato con Dios”, de Will Eisner, i aquest nadal els Reis Mags van escoltar les meves súpliques i me’l van portar. Avui he acabat de llegir aquesta novel·la gràfica i he restat al·lucinat per la capacitat narrativa del qui fou el pioner d’aquest gènere que després ha tingut tant ressó amb obres com “Maus”, d’Art Spiegelman.
Més enllà de la qüalitat gràfico-narrativa de l’obra, excepcional, la temàtica pròpiament teològica també resulta molt interessant. “Contracte amb Déu” és una reflexió en clau autobiogràfica sobre el que s’anomena la Teologia de la Retribució, que respon a la màxima “porta’t bé i Déu t’ho recompensarà fent-te feliç en aquesta vida”. El problema d’aquesta teologia, que trobem tan sovint en els salms o en els proverbis, és que la relitat mostra que hi ha justos sofrents (és el cas del llibre de Job) i justos que els ha tocat ser-ho i mantenir-se amb fe en temps d’abundància i relativisme (és el cas del llibre del Qohèlet). Will Eisner va dibuixar aquesta novel·la uns anys després de la mort de la seva filla i la història no deixa de ser una projecció del seu dolor personal envers Déu, tot amarat de la pròpia religió jueva de l’autor. Potser molts només coneixeran en Will Eisner de passada com qui fou el creador de còmics com Spirit, que s’ha dut recentment al cinema, però jo em quedo amb “Contracte amb Déu” (en castellà editat per Norma Comics) com una forma d’expressió teològica perfectament vàlida per dialogar amb el nostre món contemporani més enllà de les carrinclones hagiografies a dos tintes que han passat per les meves mans.

Save us all (Tracy Chapman)

M'han passat el darrer treball de la cantautora nord-americana Tracy Chapman i hi he trobat aquesta perla. Us passo el "videoclip" que he trobat al youtube i la traducció de la lletra al català (Gràcies per la traducció, Sara!!). Ja posats, m'ha donat per fer-ne el prega-rock, el trobareu aquí. En aquestes dates en que tothom està animat amb aixó de la teologia "autobusera" pot ser interessant.


Sé que Jesús m'estima
en el meu cor sé que és veritat
Sé que el petit infant de Maria
Va venir al món, Per salvar-me a mi,
Però no sé si a tu

El meu Déu és un poderós gran Déu
El meu Déu pot sacsejar el món
Plagues i fams, Granotes i llagostes
Caminant sobre l'aigua, Cremant arbusts
Fent tronar i separant les aigües també

El meu Déu és bo a la cuina,
Fa bona carn de pa i peixos
Alimenta els afamats, serveix el vi
Tothom és benvingut a passar una bona estona
Asseu-te a la seva taula i gaudeix del menjar

Sé que Jesús m'estima
Em diu que t'hauria d'estimar a tu
El meu veí, no la seva esposa
Que no cobegi, robi, mati o menteixi

El meu Déu té moltes regles
El meu Déu va fer la creació
Sis dies de treball, un dia de descans
Féu un jardí, l'omplí amb pomes
Adam i Eva hi caminaren nus
Fins que menjaren aquella única peça de fruita dolenta

He sentit que el teu Déu és més vell,
Buddah, Allah, Krishna
Manifestat amb moltes cares
Adorat arreu del món en llocs llunyans
Suposo que el teu Déu t'estima

Sé que Jesús m'estima
I que el meu Déu és bo i gran i veritable
Però si l'orgull ve abans de la caiguda
Espero que el Déu d'algú ens salvi a tots
Ens salvi a tots
I estimi els pecadors també.

EGB

"Quan sigueu grans i us trobeu pel carrer ja veureu que us farà molta gràcia tornar-vos a veure" deia la nostra professora de quart d'EGB.

El carrer ha estat el Facebook i el punt de trobada el bar Solidarik del carrer Amigó. Va ser impressionant anar baixant poc a poc les escales que duien al nostre lloc reservat del "sant sopar de la infància" i anar desvetllant els rostres actualitzats dels companys de classe després de tants anys. Alguns han canviat, d'altres si fa o no fa segueixen igual, però he pogut constatar que el temps, malgrat les arrugues incipients, ens ha fet bé a tots.

Aquell bala-perduda va fer un "clic" en un moment determinat i ara té una mirada centrada sobre el món, aquella que sempre va ser atenta i amable es presenta amb el seu marit igualment encantador, l'altre va passar una malaltia molt greu i ara se'l veu transformat, descobreixo que tinc nous companys de professió que havien seguit altres camins paral·lels al meu sense tenir-ne ni idea, la femme-fatal segueix igual de fatal, quella altra ja és mamà de fa temps i aquell altre viu a una altra ciutat i llueix un anell de casat que li senta la mar de bé. Què importa si un dia li vas dir una mala paraula o et van prendre les tisores? aquest sopar ha estat un "festí de Babette", lloc de trobada i reconciliació.

Tothom té el seu procés, a voltes aturat, d'altres en plena marxa, però ser-ne testimoni i prendre'n consciència és tot un privilegi.

Un any al despatx

Dissabte al matí, estic al despatx trencant-me el cap i gaudint fent un concurs d'arquitectura i aquests dies ha fet un any que vaig començar a treballar aquí, a Grup Idea, arquitectura corporativa. En un any he vist passar un munt de projectes per les mans; he aprés a manejar-me millor amb l'autocad, el photoshop, el 3Dstudio i altres eines d'expressió gràfica (també a doblegar plànols com si un taller de papiroflèxia!); he vist i patit amb els meus companys de feina els efectes de la crisi; m'ha estat donada una senzilla i progressiva confiança i responsabilitat; amb el temps també he gaudit de les estones de cafés d'esbarjo i conspiració projectual... en definitiva: un any realment molt interessant i enriquidor en molts sentits, feliç de ser un de tants (Fp 2).

Quant de temps aguantaré, m'aguantaran o aguantarà el despatx? No ho sé ni em preocupa perquè, per sort, puc viure la meva tasca des de l'agraïment i sé que tenim prou capacitat per tirar aquesta tasca profesional conjunta endavant.

Per cert, el Roger P. avui es casa!!!! Aquesta també és una de les coses maques del despatx, poder tenir una relació de companys i no de competdors entre nosaltres. Les nostres vides, més o menys velades, no ens són indiferents. Podem assumir i participar de l'alegria dels altres quan fem l'esforç de comunicar-nos i muntar coses, com la trobada familiar per veure la cabalgata dels Reis Mags des dels balcons del despatx (què carai!, cal treure profit del que tenim, no?)

L'estudi i l'esponja

Ja fa temps algú em va parlar de les lectures "sapiencials", aquelles que enllaçen la saviesa amb la seva arrel etimològica "sapore", d'on prové també el verb castellà "saborear". Ara, la immediatesa, l'angoixa i la urgència a voltes m'impedeixen prendre'm els estudis amb aquesta actitut. Lògic, de les lectures sapiencials només en passa comptes la vida, allò de "en el atardecer de la vida nos examinarán en el amor" que deia St. Joan de la Creu, mentre que les lectures i coneixements més acadèmics s'avaluen amb un temps determinat en un exàmen.

No sé què passarà el dilluns, dia de l'examen, però em trobo inmers en les mil i una combinacions i sistemes constructius altra vegada com una esponja saturada al mig de l'oceà. Potser encara queden racons deconstructivistes que es negen a deixar-se empapar. Si més no, aquí estic, feliçment resignat i obedient, deixant-me construir, intentant fer de totxanes i cargols una lectura sapiencial. És possible? quan trobo la pau en l'estudi crec que sí.

Pare cerca habitatge pel seu Fill

El Pare truca a la meva porta cercant habitatge pel seu Fill.
"El lloguer és baratet", li vaig dir.
"Jo no vull llogar, vull comprar", em va respondre.
"Uix, no estic segur que vulgui vendre, però pots venir i donar-hi un cop d'ull".
"Em sembla que sí que hi vindré" diu el Pare.
"Potser podria donar-te una o dues habitacions".
"M'agrada. N'agafo les dues. Qui sap, potser t'animis a donar-me més un altre dia. Puc esperar", diu el Pare.
"M'agradaria donar-te més, però és un xic difícil; necessito quelcom d'espai per a mi".
"Ho sé", diu el Pare, "però esperaré. M'agrada això que veig..."
"Hummm... qui sap, potser et podria donar una habitació més. Realment, jo no necessito tant".
"Gràcies", diu el Pare, "La prenc. M'agrada això que veig."
"Voldria donar-te tota la casa, però no n'estic segur".
"Pensa-t'ho bé", diu el Pare. "No et faré pas fora. Casa teva podria ser la meva i el meu Fill pot viure-hi. Fins i tot tindràs més espai del que tenies abans".
"No puc entendre res en absolut".
"Ho sé" diu el Pare, "però no puc parlar-te d'això, cal que ho descobreixis per tu mateix. Tan sols ho entendràs quan li lliuris a Ell tota la casa..."
"És molt perillós això", li vaig dir.
"Sí", em va dir el Pare, "però prova-ho".
"No n'estic segur... ja et diré alguna cosa".
"Puc esperar", diu el Pare, "m'agrada això que veig".

(gràcies Àlvar per passar-me aquest text, és genial i certament diu molt sobre el fer de Déu)

Has vist la pluja?

Aprofitant que va plovent sobre la ciutat i que em va encantar la versió de la cançó "Have you ever seen the rain?" (de la Creedence Clearwater Revival) que la Ivette Nadal va fer la Marató de TV3 us passo la cançó original subtitulada al castellà i el prega_rock corresponent. (dedicada a la boira de ponent)

Diagnosi axonomètrica

En una altra ocasió havia parlat aquí de "l'ull axonomètric" i us passo una altra mostra, aquesta vegada d'un treball personal. L'axonometria és com una diagnòsi, si no quadra és que alguna cosa hi ha malament o bé s'ha fet alguna mutació tipus Escher (el famós i surrealista matemàtic i dibuixant), però si quadra és una delícia i un gaudi genials perquè arriba el moment de dir-se "ara ho veig clar" (tot i que no crec que pogueu veure gaire cosa a la imatge que he penjat). Un company de la feina em va dir que a aquest pas em contractarien a la revista Tectónica... què més voldria jo!!!

La felicitació de Nadal

"Vull que aquest Nadal no se m'escapi de les mans..." aixó deia una cançó que cantava fa temps per animar les misses de joves per aquestes dates. L'altre dia em preguntava com estava vivint jo el Nadal des de la meva situació actual i vaig decidir posar-hi eines per a què el dia a dia no es mengi aquesta oportunitat. Els temps litúrgics són per viure'ls, què carai!
Diuen que l'Advent és temps d'esperança i tothom té raons per esperar coses molt raonables (mantenir la feina, que vagin bé els examens, l'espera d'un fill, etc) però jo també espero un major aprofondiment en el Misteri, en el coneixement d'això que s'anomena "encarnació". No vull reduir el Nadal a una esperança merament (que no és poc) antropològica.
És per això que, malgrat l'estrés d'aquests díes, vull fer una bona felicitació de Nadal. A l'antiga, per correu postal, pensant què és això del Nadal i per què és felicitant, com ja fa temps que ho fan un matrimoni conegut, que es prenen un temps per dissenyar-la i passar-s'ho bé.

Déu, sexe, rock... i la fidelitat creativa

(Aquí teniu el darrer article de la millor revista virtual de joves d'església del món supramundial i part de l'estranger: TSKV)

No és fàcil escriure sobre Déu, el sexe i el rock o, com a mínim, semblaria que només es pot parlar del triunvirat de “Sexe, drogues i r’n’r”. El principi havia pensat parlar-vos del tema a partir de la cançó de “Reno”, d’en Bruce Springsteen, la teniu al prega_rock aquí. Però després m’he recordat d’aquest fragment de l’autobiografia d’en Bono, el líders dels U2, el mateix que va dient a tort i a dret que sovint no saben si canten a Déu o a l’amor de parella perquè ho viuen integradament, en el que parla de la seva pròpia vivència i crec que és molt millor del que jo us pugui dir. Així que aquí ho teniu:

“Entrevistador: Hay una cosa en tu vida que me parece muy infrecuente y extraordinaria en una estrella de rock. Has sido monógamo durante veinticinco años.
Bono: Yo no estaba hecho para el matrimonio. Yo no era de esas personas de las que mis amigos habrían dicho: “Éste es uno de los que se casan”. Pero conocí a la más extraordinaria de las mujeres, y no podía dejarla escapar. Tengo a alguien en mi vida, después de mucho tiempo, a quien todavía tengo la sensación que no conozco. Y tenemos casi una especie de distancia creativa de verdad entre nosotros, que Ali gestiona. Las relaciones necesitan una gestión. Ella respeta muchísimo mi vida, y tiene un carácter muy independiente. No sé cómo habrían superado otros un matrimonio durante tanto tiempo, pero así lo he hecho yo. No sé cómo lo has hecho tú, o cómo lo hacen los demás, pero yo creo que se trata de eso. Y, claro, respeto y amor. Yo sigo enamorado. (...) En el corazón de mi realción hay una gran amistad. De hecho, en muchos sentidos, ésa es la clave de todas las puertas importantes en mi vida, ya sea en el grupo, en mi matrimonio, o en la comunidad en la que sigo viviendo. Es casi como si los dos tipos de sacramentos fueran música y amistad”
(“Conversaciones con Bono”, Michka Assayas, Edit. Alba, pags 146-147)

Plou sobre mullat

"Adiós, adiós, que vaya bien el día"... i han anat marxant un a un pels carrers de la ciutat que els rebia amb pluja. Ells miraran de passar les hores, buscar-se la vida, fins que, mullats i mig morts de fred, qui sap si amb alguna copa de més, tornaran al refugi, on un nou voluntari vespertí els obrirà la porta i els preguntarà què tal els ha anat el dia. Contents d'estar a casa, faran una altra partida de dòmino, es fumaran unes "trujas", o es posaran vora el radiador comentant "que mal está todo" mentre miren com a les notícies fan un reportatge sobre indigents que, evidentment, no són ells.

Quanta vida!

Les coques de xocolata, les croquetes de porc senglar, el trívial pursuit versió "furor" fins a les tantes, la passejada fins al castell, el guitarreo, el catxondeo i el bon humor... però també l'estona de pregària personal, el comunicar i deixar-se interpel·lar la vida a fons, etc. Tot això ha estat el que s'ha esdevingut aquest cap de setmana amb el grup de revisió de vida a una masia d'osona que em fa donar les gràcies per tanta vida.

Sant Ignasi de Loiola, en els punts de preparació per a fer els exercicis espirituals, parla de començar amb una actitut de "grande ánimo y liberalidad", és a dir: amb ganes i generositat, i crec que els que ens hem acabat aplegant en aquest grup hem pogut constatar-ne la certesa. Som ben diferents. Ja tenim una edat i carreguem diferents responsabilitats i projectes personals i/o compartits, però aquest cap de setmana ha estat en certa manera "fundacional" perquè hem posat les cartes de les nostres vides sobre la taula amb senzillesa i confiança. Hem aprés tant els uns dels altres!. Ja ho deia en Sòcrates "Només una vida examinada té sentit".

Citant “Els nois de història”

Animat per això del club de cultura del tresC.cat he anat al teatre a veure “Els nois de història”, d’en Josep Mª Pou. Em pensava que veuria quelcom a l’estil de “El club dels poetes morts” i certament hi ha semblances però té més elements en joc que la pel·lícula citada.

Per parlar de cites em quedo amb un dels dilemes que planteja la obra: el bagatge cultural té sentit en ell mateix o es prostitueix cada vegada que fem una citació a un argument personal com qui posa una “decoració” d’autoritat?. Gran tema. Descartes es va carregar tota la xerrameca de la filosofia i la teologia que anaven llastrades per segles de retòrica de citacions, altrament dit “argument d’autoritat”. Fins a quin punt quan hom cita a algú altre ho fa honestament o es vol posar medalles? He congut professors que omplien tones de paper en citacions a un paràgraf seu d’exposició, i el pitjor de tot és que al ser preguntat sobre la cita el professor mateix no l’entenia... se li va veure el “plumero”. (parlant de “plomes”, la obra de teatre en va plena! Tant que, al final, no saps si parla de donar el testimoni de la cultura o d’una altra “orientació”, per dir-ho amb un eufemisme)

Posats a citar, us en deixo una de L’Etty Hillesum sobre aquest tema:

“Devorar els llibres, com he fet des de la més tendra infància, no és més que una mena de mandra. Deixo als altres la tasca d’expresar-se per mi. Cerco per totes bandes la confirmació d’alló que fermenta i actua en mí, però hauria d’intentar veure-ho clar amb les meves pròpies paraules. He de llençar per la borda molta mandra, però sobretot moltes inhibicions i incerteses, per a arribar a mí mateixa. I per arribar als altres a través de mí. Cal que tingui clar aquest punt i acceptar-me a mí mateixa. Tot en mí és tan pesat i jo voldria ser tan lleugera!... des de fa anys, no faig res més que emmagatzemar un gran dipòsit, però tot el que emmagatzemo un dia haurà de sortir a la llum; del contrari, tindré la impresió d’haver viscut per a no res, d’haver despullat la humanitat sense donar-li res a canvi. A vegades tinc la impresió de ser un paràsit; d’aquí aquests accessos de profunda depressió i de dubte en quant a la utilitat de la meva vida. Potser la missió que em correspon sigui explicar-me, tindre-me-les de veritat amb tot el que em fustiga, m’atormenta i m’exigeix desesperadament sol·lució i formulació.” (4 agost 1941)

En JM té raó.

En JM té raó, el nucli d’ascensor i escala no està al seu lloc, cal sectoritzar horitzontalment, deixar vivenda de la rectoria a dalt i sales i despatxos a baix. M’estalvio unes escales. Simplifico hall d’entrada baixant una planta la pèrgola . Exploto darrer tram de façana i l’alinio amb façana de fusta de pabelló lateral. Les escales a un extrem de la pastilla no funcionen, millor al mig, separant zona de dia i zona de nit. Sobra espai. Terrat?. Múltiples distribucions. Més i més gargots. Eureka!. PB+1 com a pinta que incorpora dos patis oberts a sud, un per la zona de dia (la pública) i una altra de caire privat (habitacions). Desmaterialització del passadís incorporant-hi espais de terrassa i estudi i sala d’estar en extrems. DCM! (De Calcuta Mare!). Habitacions i espais comuns a sud. Pastilla de serveis a nord que incorpora comunicacions verticals. Despatxos de rectoria.... no estan bé!!!! Tant de temps davant dels meus ulls i no me n’adonava!. Millor traspassar el mateix esquema que tinc a dalt. Pastilla de serveis a nord que em fa coincidir els baixants de WC’s verticalment, incorporació d’arxiu en pastilla de serveis. Nous despatxos a sud i amb vistes al pati... i me n’hi cap un altre de propina!!!. Qllonut.

Pell: que es diferencïi la closca de la carn. Duresa a l’exterior, calidesa en façana interior. Façana nord: GRC. Basta amb quatre punts connexió amb estructura? Cal posar metxa per evitar transmetre càrregues de la fletxa el forjat a la subestructura... mmm... façana sud: carpinteria prefabricada de fusta. Palfons de 3,5x2,5m. Industrialització i seriació de la façana. Com coi resoldre la cantonada? Hi ha pont tèrmic!!!...

... en això estem, companys, i aquests són els pensaments que m’ocupen aquests díes. Per això m’haureu de disculpar si ja no trobeu el bloc actualitzat tan sovint com voldria.att

Superficiar la professió

Són dos quarts passats de dotze de la nit i he acabat de superficiar un edifici (és a dir, calcular l'espai que ocupen les diferents estances) com a coronament d'aquesta jornada. Donat que tinc ja l'encefalograma més plà que aquestes anotacions de la pantalla crec que ha arribat l'hora de plegar per avui, no creieu? Tot plegat quan ahir, a la reunió del meu grup de revisió de vida, vam estar parlant de com viure "cristianement" això del treball. Va ser molt interessant. Grosso modo ens podem trobar amb feines amb una finalitat explícita força propera a l'evangeli (per exemple n'hi ha una que treballa en una ONG) o d'altres (com els tres arquitectes del grup) en que això no està tan clar. Així i tot, podem oferir un bon servei i ens hem adonat que la manera d'estar a la feina ens ajuda a trobar sentit a aquest món tècnic independentment que el producte del nostre treball sigui més o menys útil o compromés socialment. "Gastar la vida"? això és per a tots! Calcular superfícies pot semblar quelcom extremadament banal (això fa tant, allò altre tant...), però mirat i viscut des d'una altra perspectiva també té la seva gràcia... tot són amidaments estimatius.

"Prologue" (Simone Weil)

(Amb aquest text resumia Simone Weil, sindicalista i filòsofa francesa, la seva experiència de Déu, la seva inesperada trobada i abandonament)

"Entrà a la meva habitació i em digué: "Infeliç, que no comprens res, que no saps res. Vine amb mi i t'ensenyaré coses que ni t'imagines". El vaig seguir.

Em portà a una església. Era nova i lletja. Em va dur fins a l'altar i em va dir: "Agenolla't". Jo li vaig respondre: "No he estat batejada" Ell em digué: "Cau de genolls en aquest lloc amb amor, com en el lloc on existeix la veritat". Vaig obeir.

Em va fer sortir i pujar fins a unes golfes des de les quals es veia, per la finestra oberta, tota la ciutat, algunes bastides de fusta, el riu en el qual descarregaven els vaixells... Em féu seure.

Estàvem sols. Ell parlava. De vegades entrava algú, s'afegia a la conversa i després marxava.

Ja no era hivern. Encara no era primavera. Les branques dels arbres estaven nues, sense brots, en l'aire fred i ple de sol.

La llum augmentava, resplendia, disminuïa, i tot seguit les estrelles i la lluna entraven per la finestra. Després, novament arribava l'albada.

De vegades ell callava, treia un pa del rebost i el compartíem. Aquell pa tenia realment gust de pa. Mai no he retrobat aquell sabor.

Em servia i es servia un vi que tenia el gust del sol i de l aterra on estava construïda aquell aciutat.

De vegades ens estiràvem al terra de les golfes, i la dolçor de la son queia al damunt meu. Després, em despertava i bevia la llum del sol.

M'havia promés un ensenyament, però no em va ensenyar res. Parlàvem de tot ti`pus de coses, a batzegades, com fan els vells amics.

Un dia em va dir: "Ara, vés-te'n" Vaig caure de genolls, em vaig abraçar a les seves cames, vaig suplicar que no em fes fora. Però em va empènyer a l'escala. La vaig baixaer amb el cor desfet. Vaig caminar pels carrers. Després em vaig adonar que no sabia de cap manera on estava aquella casa.

Mai no he intentat retrobar-la. Vaig comprendre que ell havia vingut a bscar-me per error. El meu lloc no és en aquelles golfes. És a qualsevol banda, en un calabós, en un d'aquells salons burgesos farcits de bibelots i de vellut vermell, a la sala d'espera d'una estació. En qualsevol lloc, però no en aquelles golfes.

Algunes vegades no puc evitar, amb temor i remordiment, de repetir-me quelcom del que ell em va dir. Com saber si ho recordo exactament? Ell no hi és per dir-m'ho.

Sé prou bé que no m'estima. Com podria estimar-me? I tanmateix, en el fons de mi, alguna cosa, un punt de mi mateixa, no pot deixar de pensar, tremolant de por, que potser, malgrat tot, ell m'estima"

(traduït per Josep Otón a "Simone Weil: el silenci de Déu")

He conegut en Joan

Aquesta tarda he conegut en Joan. Me l’han presentat uns amics que tenim en comú amb els quals està emparentat. Feia temps que m’en parlaven, “que si en Joan això, que si en Joan allò altre”, i sempre em quedava amb les ganes de conèixer al personatge.

M’ha donat la mà ben fortament, amb una confiança inusual per ser una primera trobada, i he entés de seguida que ens portariem bé. De fet, l’estona ha transcorregut cordialment repassant l’estat actual de les nostres vides. Jo pateixo per la crisi de la construcció, els amics comuns són feliços en els seus projectes i ell ha patit una crisi personal ben recentment però sembla que s’està recuperant gràcies a l’ajuda dels nostres amics.

Del Joan m’agrada que, malgrat les dificultats que experimenta, en ell tot són projectes. Sembla que ha iniciat una etapa de creixement personal espectacular al sortir de l’ambient on es trobava. No és que no hi estigués bé, però un força superior l’ha empés a tasques que ell mateix mai havia sospitat. Qui sap, ara per ara les possibilitats són realment immenses

...En definitiva, felicitats Uri i Mar, teniu un infant maquíssim!!! (gràcies a Déu!)

Fauna Parroquial

Avui he rebut el Foc Nou i he vist que la vinyeta del Fauna Parroquial encara ha quedat prou digna, tenia por per veure com quedaria l'efecte fotoshopero dels núbols i si els personatges quedarien empetitits però encara ha quedat presentable. Us l'adjunto per saber què en penseu.
Per altra banda, dir-vos que això de la il·lustració m'ho prenc com un hobbie professionalitzat econòmicament autosuficient, en d'altres paraules, si em voleu contractar ja sabeu on sóc, podeu tafanejar el book on-line" que m'han deixat penjar els companys de l'APIC (Associació Professional d'Il·lustradors de Catalunya), a la espera que m'animi i tingui temps de fer-me un book on-line com Déu mana, seguarament un altre bloc... pà servirles!.

A la musa de ponent

A la musa de ponent que em sorprén cada dia més...

Doneu-me un punt d’emplaçament

Parafrasejant la sentència d’Arquímedes sobre la teoria de la palanca... “doneu-me un punt d’emplaçament (d’aplicació) i mouré el món”. Aquí teniu un dels gargots que saben fer aquestes màquines dirigines per una neurona estressada. Feia temps que havia de fer aquesta maqueta virtual perquè és veritat que copsar l’emplaçament i entendre’l dóna pautes i claus de projecte insubstituïbles. Alguns en diuen “encarnació”. Res, que no tinc temps per enganyar-me aquí al bloc!, àpali!, seguim treballant! “A por ellos, oééé!”

Aquí estic!

<

De Amidaments estimatius

>

Arquiset, vine d'arqui-safari!

Demà s'inaugura l'arquiset, la setmana de l'arquitectura, amb un munt d'activitats interessants que m'hauré de perdre perquè el pfc'n'cia apreten. Així i tot podré gaudir, si més no, formant part de l'espectacle doncs el proper divendres dia 3 d'Octubre, dins del marc d'aquestes activitats, un conjunt de despatxos d'arquitectura fan jornada de portes obertes i al despatx on treballo ens hi hem apuntat, així que si voleu venir de safari arquitectònic segurament trobareu un especímen d'arquitectònicus-eloiensis darrera una pantalla, tranquils estic força domesticat i no mossegaré a ningú. A més a més, qui vingui i en vulgui es podrà endur uns objectes corporatius força interessants. Què, us hi apunteu?

El recurs ets tu

El Curs d'Animació de pastoral juvenil d'ahir em va deixar molt bon regust de boca. Vam fer un bon taller de prega_rock (teniu el resultat aquí!!!) i van sortir força inquietuds i també ajudes de cara a la tesca dels participants. Llàstima que no em va donar temps de fer el taller sobre blocs, anava massa refiat amb el temps. Si m'he de quedar amb una frase em quedo amb la del Toni Torrelles: "El recurs ets tu" perquè sovint ens manca autoestima i creure que nosaltres podem fer grans coses si estem conectats a l'evangeli. Cal situar l'esperança dins nostre i no tant en "materials pedagògics redemptors".

Animar l'invisible

L'altre dia una amiga em comentava que li costa molt la tasca de màrqueting, que preferia fer tasques més tangibles i concretes de secretaria perquè amb això del màrqueting mai es sap si tindràs resposta o no. Jo no li vaig dir res però pensava per mi mateix "noia, això és el que he fet jo intensivament durant els darrers anys: intentar comunicar una cosa tan personal i a voltes intangible com la fe en Jesús, de la qual no pots fer cap judici i no saps realment qui en te o a on la te".

I amb aquestes m'he trobat aquest matí repassant el que he de fer demà com a professor en un Curs

d'Animació de Pastoral Juvenil, que han muntat conjuntament la Fundació Pere Tarrés i la Delegació de Pastoral de Joventut del Bisbat de Barcelona. D'entrada ja costa animar a algú que faci un curs amb aquest títol (quina mania té la gent amb la paraula "pastoral"!, com si estiguèssim encara en l'època preindustrial! Fins i tot la blocsfera cristiana classifica alguns blocs com a "pastorals"... serà que encara no hem actualitzat la paràbola del Bon Pastor), però penso gaudir comunicant coses que m'apassionen i que m'han anat formant tal com sóc. Segurament parlaré del prega_rock, les vinyetes i el món de la blocsfera, però el que m'interessa no és tant aquestes concrecions "pastorals" sinó poder passar als participants del curs (32 persones!!! no està gens malament!) la motivació de fons d'aquesta creativitat, l'evangeli. És el de sempre, que la gent no es quedi amb el dit (la mediació) sinó amb la direcció que apunta.

BCNmp7: El pop també s'escolta

Ahir, com un caramel de premi al sortir de la feina, vaig assistir al CCCB a un acte ben curiós anomenat "El pop també es llegeix". Ben parapetrats en l'escenari muntat en el hall del CCCB, un conjunt de cantants, després de dues magnífiques i suficientment breus xerrades introductòries, van recitar, pregar i declamar les lletres de cançons pop que per a ells eren significatives. Em va agradar força el posat d'en Roger Mas, encara no el coneixia, i les lletres que va presentar d'en Lou Reed, ratllant el nihilisme i l'entrada al transcendent... "Magic&Lost" total!. També em va agradar la lletra de SanjoSex que va recitar el Sr. Chinarro que tractava sobre la bellesa de la plana del Ter i Torroella de Montgrí, on estiuejo.

L'acte d'ahir em va reconfirmar el que ja vaig anar exposant de forma matussera al quadernet d'EIDES "Prega Rock. Música popular contemporània i educació en el Transcendent" .Les lletres de les cançons pop poden ser moltes coses, però també poden ser el salteri que acompanya les nostres vides forçosament en constant pelegrinatge. Shemà Israel (escolta Israel)... el pop també s'escolta, el pop també és memòria existencial del quotidià.

Sprint cap a l'acomiadament?

Aquest matí parlava amb un amic al bar de l'Escola d'Arquitectura sobre la qüantitat d'acomiadaments que s'estan donant en diferents despatxos d'arquitectura. Tots dos coneixem casos de gent que ha acabat la carrera fa poc i ja s'ha quedat al carrer. Fins i tot m'ha parlat d'un despatx que han passat de vint-i-quatre a set treballadors!!!

Tant ell com jo estem amb la incertesa sobre la nostra continuïtat als despatxos on treballem respectivament però, així i tot, sabem que no podem demorar ja més la nostra situació acadèmica. Continuem treballant perquè tenim contracte d'estudiants i encara sort perquè el taulell d'ofertes per als estudiants realment feia pena. On abans hi havia tota una paret folrada d'ofertes ara hi ha uns pocs papers espaialment ben disposats.

Cinc mesos i ja s'haurà acabat el malson de la carrera. Cal fer un sprint i hi estic ben disposat, però em fa por pensar que sigui un sprint cap a l'acomiadament quan encara he d'aprendre moltes coses d'arquitectura "real". Anyway... todo se andará! Caldrà una nova manera de veure la (millor, "les") feina/es.

Funky Business, de la mediocritat aristotèlica a la platonització económica.

Funky Business ?, “El talento mueve al capital”? Mai m’hauria llegit aquest llibre si no fos perquè ara al despatx ens donen “lectures espirituals” i ens encoratgen de tal manera que al final me l’he acabat comprant i pulint en un cap de setmana. La tesi del llibre és que ara el nostre món ha passat dels àtoms (la matèria, el producte, l’objecte) als bytes (la informació, la idea) i això és una oportunitat de cara a la nostra llibertat que, ens agradi o no, hem d’assumir o ja podem plegar.

Hi ha hagut moments en els que he estat a punt de deixar la lectura per no estar d’acord amb algun dels punts del que van exposant però ha estat un encert seguir fins al final perquè te exploracions antropològiques i altres coses molt aprofitables i, fins i tot, algunes afirmacions són calcades al que jo he pogut anar veient en els meus anys de formació en la pedagogia ignasiana (els jesuïtes) i que es poden resumir en l’escrit modèlic “El nostre mode de procedir” de la Congregació General 34. (aviat podreu consultar-ho aquí).

De "Funky Business" valoro positivament la seva redacció totalment postmoderna, que tant pot anar citant els exemples empresarials de Starbucks, Microsoft o la General Motors com parlar-te de Dionís l’Aeropagita, Martí Luter, Adam Smith, Maslow o Karl Marx. Per a un mig teòleg i filòsof com jo resulta molt estimulant. Tot plegat és força pedagògic i estimulant.

El llibre es podria resumir amb la cita de Baudelaire aquella de “fes el que vulguis, però fes-ho apassionadament”, a les antípodes del racionalisme calculador aristotèlic que predica la virtut com a “mesotés” (“meso” és “el punt mig, punt d’equilibri”... per exemple “Meso-potamia”= entre dos rius) entre dos extrems com ara la prudència com a virtut entre la temeritat i l’esporuguiment. Aquesta rauxa també es troba en el “magis” (l’anar a més) de la pedagogia ignasiana: “(...) vale más un acto intenso que mil remisos; y lo que no alcanza un flojo en muchos años, un diligente suele alcanzarlo en poco tiempo” (Carta a los hermanos estudiantes del colegio de Cohimbra, Roma 1547. “Obras de San Ignacio de Loyola”. Edit BAC. Pag 798)

Com a punt crític dir que aquesta valoració de la idea per damunt de tot ens porta a un neoplatonisme de caire empresarial que no té prou en compte conceptes com “quotidianeitat”, encarnació, dolor... apuntala les activitats però no suficientment les passivitats, i també cal molt estoicisme per saber "entomar" la situació econòmica actual. Paral·lelament a la lectura de “Funky Business” caldria llegir el “No-logo” de la Naomi Klein com a advertència de les víctimes que una mala lectura d’aquest llibre pot generar (ep!, ja els mateixos autors parlen de la coherència ètica en un món transparent, però el "sigues tu mateix" està sempre a punt de caure en el menyspreu dels altres).

Per què faig voluntariat?

Ja porto un temps anant a dormir, molt de tant en tant, a la Barceloneta (sí, aquest barri que ara li ha agafat per muntar patrulles urbanes!) amb d’altres voluntaris i els sis usuaris del Projecte Sostre i crec que no està de més intentar formular el per què d’aquest voluntariat. Aquí va una mena de decàleg vivencial un tant desendreçat.

1_ Faig voluntariat perquè crec que és important mantenir un pal de paller de gratuïtat enmig de la rutina. Fer quelcom perquè m’ho crec i ho considero important. Això reforça altres aspectes de la vida.

2_ Faig voluntariat per recordar-me de quins són els preferits del meu Déu, per qui es desviu. Cercant simpatia (sim + pathos, “patir i sentir amb algú”) amb els amics del Natzaré.

3_ Faig voluntariat com qui va a l’escola, a aprendre el que els usuaris del projecte sostre em vulguin ensenyar amb la seva actitut i la seva història. Ni que sigui per un breu espai i temps aquesta tasca m’obre, em descentra del meu melic i em fa estar atent a la resta.

4_ Faig voluntariat sabent que he rebut molt i que vull aportar alguna cosa en aquest món, que seria injust no fer res i que és ben poca cosa el que faig.

5_ Faig voluntariat per cercar uns lligams amb un estrat social i unes persones que, si seguís la pròpia inèrcia i la del meu entorn, no em trobaria. Ja sé que hi ha el perill del paternalisme i precisament per això vull conéixer a uns iguals que han vist el rostre a la dissort.

6_ Faig voluntariat sabent-me part d’un engranatge més gran, que formo part d’un equip que porta ja una història al darrera i que compta amb gent que hi desenvolupa la seva tasca professionalment. Això em guareix de triomfalismes messiànics i em sitúa al meu lloc.

7_ També faig voluntariat per véncer les meves manies personals, els meus “fàstics”, per ser més abnegat. Tot això no per a ser una mena de súperman, sinó per poder véncer els problemes que em pugui trobar i poder estimar una mica millor.

8_ Faig voluntariat perquè, com diu l’evangeli, “fa més feliç donar que rebre”. És a dir, malgrat hi hagi dies que tot plegat m’entristeixi o em toqui els nassos, em fa feliç.

9_ Faig voluntariat perquè ara ja no no tinc l’excusa de pertànyer a tal o qual institució religiosa per tapar la meva mandra personal. Si m’ho crec i puc, ho he de fer.

10_ Faig voluntariat perquè no vull que s’apagui el “Shemà Israel” que ressona dins meu.

I tu, vols fer voluntariat? T’animes al Projecte Sostre? A la columna de la dreta tens l’apartat “mides solidàries” per si vols donar-hi un cop d’ull.

De Pura Sang!

Avui que és diumenge m'ha vingut de gust fer un prega_rock del pal eucarístic. He escollit la cançó "Pura Sangre" de Jarabe de Palo. Teniu el prega_rock aquí:http://www.pregaria.cat/index.php?sec=prock&op=2&id=261 i podeu escoltar-la en una versió que he trobat al you-tube. Bon Diumenge!

Creacions ergòdiques o el “procés espaguetti”

A la trobada de blocaires de catalunya es va parlar molt dels blocs com a creacions ergòdiques (“ergòdic”, del grec ergo+odos = obra en camí), en tant que prima la cronologia, és a dir el procés del que es va escrivint i esdevenint en aquest espai virtual. L’encert d’aquesta concepció és que es basa en la vida mateixa. Tots podríem anar dibuixant línies temporals, camins personals, que van passant per diferents etapes i paisatges.

Recordo una dinàmica del grup de joves de la parròquia en la que havíem de plasmar la nostra vida amb un tros de fil. Alguns hi feien nusos en els punts importants, d’altres cremaven el cordill simbolitzant dificultats o discontinuïtats, d’altres hi penjaven pinces, etc.

Tot això ve a resultes del currículum que envia un arquitecte com un “espaguetti processual” que us adjunto en una imatge. Cadascú de nosaltres podria fer milers d’espaguettis conceptuals d’aquests i al despatx on treballo, inspirats per la cita del llibre “Funky Business” que us adjunto a baix, estem dibuixant també els espaguettis dels diferents processos creatius en els que anem participant. De fet, crec que hauria de dibuixar-me jo també els meus “espaguettis” creatius!

"Al igual que ocurre con una olla de espaguettis hirviendo, parece imperar el caos y el desorden, pero és fácil extraer un espagueti y seguirlo de principio a fin" (Funky Business pag 178-179).

Amor al vent

Aviat farà ja un any que va aparèixer el llibre "Amor al vent. Motxilla d'un educador en el lleure" i, la veritat, em queda ja com quelcom llunyà perquè des dels actes de presentació no hi he tornat a pensar massa. Em calia un temps de autonomia mental. Així i tot, molt de tant en tant rebo escrits que em confirmen que no va ser una mala idea com el que us adjunto aquí a baix. Sí, ja sé que és fer autobombo però crec que s'ho val. També he trobat que en parla Mossén Ramón del Canillo al Diari d'Andorra (aquí)

"...volia escriure't per dir-te que finalment va arribar el teu llibre a les meves mans, i d'elles als meus ulls i d'ells al meu cap i d'ell al meu cor. Molt bé; Eloi, sí senyor, per saber trobar Déu en totes en les coses i totes en Déu (com deia Sant Ignasi). Més que molt bé, quin gran do, Eloi.
El llibre m'ha agradat moltíssim, evidentment. (...)
El que més m'ha arribat ha estat el captar la importància de conèixer Déu, d'entendre l'accionar de Jesús, de saber vivenciar l'amor que ens transmet.
Eloi, molt clar, si jo no conec i no m'estimo a Déu, serà impossible que el trobi en els altres i, llavors, serà impossible que jo pugui veure en els ulls d'un infant que plora mentre crida que es portarà bé, a un ésser humà petit, amb el cor molt gran (com procurem ser els humans), i que sigui capaç d'entendre que aquesta actitud és molt nostre i que tots demanem perdó a crits a Déu quan hem comés el mateix pecat mil cops seguits.
Eloi, moltes gràcies, perquè amb el teu llibre m'has fet veure l'importància de conèixer i estimar Déu per poder veure'l en els altres i poder viure la vida des d'una prespectiva cristiana i constructura del Regne de Déu. En el fons, això és el que vull, res més."

WallE, apunts teològics

Nota: SI NO HAS VIST LA PEL·LÍCULA NO LLEGEIXIS AQUEST POST. Aquestes notes són una analogia teològica, cercar semblances i diferències entre l’evangeli i la pel·lícula i, per tant, remarcar que no són equivalències sinó dissemblances.

1_ WallE, 700 anys de vida oculta.
WallE porta 700 anys de vida oculta com els 30 anys de Jesús a Natzaret. Aquests són anys de formació interna, de cultivar la sensibilitat vers les coses belles i curioses (com tot el que en WallE emmagatzema), de forjar la personalitat. WallE viu com un ermità, obedient a la seva feina manual i al seu ritme de treball, però viu “obert” al seu entorn. Està molt bé que bona part de la pel·lícula tracti aquesta etapa.

2_ EVA, la missió
Si WallE representa la part oculta i interior (la contemplativa, la passiva), EVA representa la part activa, la missió i l’enviament, a semblança del Jesús que es sap enviat per l’Esperit a tornar la llibertat als captius o a donar vida en abundància. Quan arriba a la terra, Eva s’afanya a cercar-hi vida vegetal i no li interessa gens en WallE però el mutu coneixement i l’amor que es genera crea un equip capaç d’acomplir una missió mútua: retornar els homes a la terra. WallE i EVA conjuguen la vida passiva i la vida activa en el seguiment de l’evangeli.

3_ La bona nova incompresa
Eva porta una bona notícia: els homes poden tornar a casa, com el fill pròdig que retorna a casa del pare. Però, com també li passa a Jesús, aquesta bona nova no és acceptada i alguns la volen silenciar. És una veritat incòmoda, que trenca l’estabilitat i l’ordre de les coses, com també passava en la època de Jesús.

4_ El “Regne dels cels” que aliena
La humanitat viu alienada en un “creuer espacial” que simula el cel, però un cel de l’oci i prou. En aquest cel no hi ha llibertat, ni responsabilitat, ni esforç, ni desig de progrés, ni memòria històrica, ni personalitat. Tot queda diluït en un etern present ociós que no porta enlloc i que ens hauria de fer pensar sobre el nostre model de vida i el que ens ofereix el pensament “new-age”, el consumisme i altres filosofies orientals (o no) egoistes que només miren pel “benestar interior” alienador. L’autèntic “Regne dels cels” passa per retornar a la terra i jugar el partit de la Història.

5_ Els amics, els exclosos
WallE i EVA troben ajuda en tot ser de bona voluntat, però especialment en el conjunt de robots “tarats” que estan exclosos en un recinte de seguretat. Els amics de Jesús són també gent de bona voluntat, però especialment els pobres en tots els sentits.

6_ Procés de conversió del capità i de la humanitat
“La veritat us farà lliures”. El capità s’adona de la seva limitació, que ha estat enganyat i que cal tornar a la terra. Podria haver optat per la seguretat i el “dolce fare niente” (el dolç no fer res) però pren responsabilitat. També es van donant casos de conversió en els passatgers (i robots) en la mesura que aquests van contactant amb WallE i EVA.

7_ L’Amor ressuscitador
En un moment crucial de la pel·lícula WallE i EVA “davallen als inferns”, a les escombraries de la nau i són a punt de passar al buit estel·lar. En aquest moment EVA està a punt de deixar la missió per en WallE, però ell l’esperona a seguir i acomplir-la. En aquest acompliment WallE mor. A l’arribar a la Terra EVA “refà” en WallE com un Frankenstein, amb peces d’altres robots, fins i tot canviant la seva memòria. Al principi WallE no reconeix a EVA, sembla un altre, un desmemoriat, però el contacte amb la mà d’ella li retorna la memòria. M’agrada aquest punt perquè lliga la “ressurrecció” amb la “corporalitat”. És el que deia Unamuno a “El sentido trágico de la vida”, els petons que fem no poden morir.

8_ Nou Gènesi
La pel·lícula engalta amb una constant bíblica: la reiterativa oferta de salvació de Déu en la Història. WallE i EVA com a nova parella prototípica. WallE es trobava sol com el primer Adam i EVA apareix “baixada del cel” com un immens regal. Junts tenen la missió de tenir cura de la creació (el que en el Gènesi diu “domineu la terra” equival a fer-se’n responsable).

Sant Tour-nem-hi, ora pro nobis

Oh piadós Sant Tour-nem-hi, que ens mostres amb la teva abnegació perseverant què n’és d’important reprendre les tasques ciclísticament com el radi de la roda que retorna al mateix punt de la volta. Tot i no figurar injustament en el santoral oficial, et demano en virtut del fervor popular tornar a la feina amb ganes i empenta a semblança de tants obrers incansables del pa nostre de cada dia. Amén

Tocant SOStre

"Aquesta nit m'ha tocat sostre" és una expresió que fem servir els voluntaris del Projecte Sostre del que ja us n’havia parlat alguna vegada. Aprofitant que ara vinc d’allà, que d’aquí a unes hores m’en vaig a gaudir de les ínfimes vacances en un poblet de la Costa Brava i que no escriuré cap post aquests díes, us transcric part de l’article “Quan l’altre és territori sagrat”, de l’Anna Roig, que va sortir publicat al Foc Nou del passat mes de Maig explicant què és això del Projecte Sostre.

Era dijous, 10 d’Abril; i més de trenta persones es reunien en una petita sala de la parròquia de Sant Miquel del barri de la Barceloneta. Molts es veien per primer cop. Havien llegit moltes vegades els seus cognoms, però no es posaven cara. La majoria tenen penjat a la nevera de casa, a l’habitació o entre els papers de l’agenda el calendari de guàrdies del voluntariat que fan en el Projecte Sostre. Coneixen els usuaris del projecte, però no els qui comparteixen amb ells la tasca de dormir, com a mínim, una nit al mes amb els qui no tenen un sostre on refugiar-se cada nit.

Sostre és un projecte nascut de la necessitat del barri de la Barceloneta per acollir cada nit cinc o sis homes per sopar i dormir. Va néixer fruit de la inquietud i perseverança dels veïns del barri, de constatar que hi havia gent del barri que dormia al carrer, i que els serveis que els oferien altres entitats eren estarnys per a molts: marxar del barri per anar a un menjador social o un punt d’acollida representava un esforç màxim, els era com marxar de casa i anar a un altre poble. Fa més de vint anys que el projecte funciona. És senzill, humil, no té ganes de créixer, fa la seva feina i el benefici recau en persones que tenen noms i cognoms. Els beneficiaris no són gaires, però tant se val, són cinc i, en algunes èpoques, sis persones. Però són moltes.

Cada dia, a les vuit del vespre, dos voluntaris obren les portes de la planta baixa del que és com una llar. Els usuaris arriben, deixen les coses, s’instal·len. Es mira una estona la televisió, es juga al dòmino mentre es menja patates i ganxets. A le snou es sopa, cada dia una veïna prepara el sopar. Després, rentar plats i mirar la televisió una estona, compartir conversa o comentar el quye passa al món. O ser-hi. Simplement ser-hi. I a dos quarts d’onze a dormir. Els dos voluntaris també es queden a dormir amb ells. A les set del matí es lleven els voluntaris i marxen cap a casa o a treballar. A les set arriba la treballadora social, i comença amb els usuaris un treball personalitzat i professional.

Tal com deia, aquell 10 d’Abril hi havia la trobada de voluntaris del projecte (...). Ens va demanar que dibuixèssim en un full en blanc les cinc persones, actituds o valors irrenunciables, essencials en la nostra vida. Un cop dibuixats, ens va dir que ens havíem de desprendre d’un d’ells (...) Ens havia dit que era l’últim, però no, ens va demanar, a desgrat nostre, que ens desfèssim d’un tercer (...) Les pèrdues són, segurament, com coses que ens acosten els uns als altres, ens iguala en experiència. La sessió ens va fer més conscients que “l’altre és territori sagrat”, a qui t’has d’acostar amb respecte i mirada acollidora. (...)

Familiaritat monàstica

Ja torno a estar a la gran ciutat després d'uns dies hostatjat amablement en un monestir. Han estat uns díes fantàstics, senzills i intensos, però no és d'això del que vull parlar sinó del testimoni de la vida monàstica. Ahir al matí vaig tenir la sort de poder pregar les laudes sol amb la comunitat que m'ha acollit i, en certa manera, em vaig trobar com a casa. Aquest és el gran valor de la vida monàstica, crea llar i lligams familiars cultivant la relació filial amb Déu-Pare i la fraternal amb els membres de la comunitat i amb els hostes. No fan "grans coses" ni cremen en desitjos expansius. La seva visibilitat és gairebé nul·la com ho és la vida familiar. Però aquest "no-res" ho és tot perquè el seu testimoni és el seu propi estat de vida. Quantes vegades ho oblidem!, Quantes vegades ens cerquem a nosaltres mateixos en les nostres múltiples projeccions!. La comunitat com a missió... o és que la Trinitat no és això mateix? Prenc nota.

Renderitzar la vida

Renderitzar: és l'acció d'assignar i calcular les propietats d'un objecte abans de mostrar-lo en pantalla.

Aquest darrer mes he hagut de fer uns quants "renders" (imatges virtuals) d'unes propostes que hem presentat a diferents clients. El procediment sol ser el següent: aixecar una maqueta virtual en el programa de l'autocad (la volumetria de l'objecte), exportar-la al programa de 3D Studio i allà aplicar-li materials i il·luminació per, finalment, cercar la vista/es escaient i deixar l'ordinador encés durant tres o sis hores perquè vagi renderitzant, calculant, la imatge final. (per exemple la imatge que us he posat en aquest post).

El proper cap de setmana, aprofitant que comencaré "la" meva setmana de vacances, me n'aniré a un lloc silenciós a fer un petit recés que, per primera vegada, m'autogestionaré jo mateix seguint l'herència rebuda dels Exercicis Espirituals de Sant Ignasi de Loiola. Se m'acut que aquest recés és com fer un render de la vida, un temps en que l'ordinador-persona sembla que no estigui fent res perquè triga molt en produir alguna cosa però en el fons està treballant una imatge que s'ajusta millor a la realitat; un temps per deixar que l'evangeli calculi i prengui mides del que ha estat aquesta darrera etapa de la meva vida.